Destarifos de primera magnitud

Passats els primers cent dies des de la constitució del Consell presidit pel Molt Honorable President senyor Mazón, el nivell de destarifos viscuts, sobrepassa qualsevol índex previst a mans d’anteriors executius valencians. No és fàcil governar en coalició i menys encara quan es tracta de posicions polítiques tan pròximes.

El cas és que, a cada nyap que protagonitzava algun membre de l’executiu, el conseller en cap procurava contrarestar-lo amb bones paraules i un posat amable (el més amable possible donades les circumstàncies). Intentava contrarestar l’efecte negatiu de les declaracions dels membres extremats del seu govern, mitjançant actes al costat de festers, llauradors, filades de moros i cristians i altres organitzacions ciutadanes de primer esglaó.

La formació del govern amb el suport de la ultradreta al País Valencià, ha deixat al descobert la clara voluntat anticatalanista mai no naix de la casualitat, sinó sempre com a resposta a l’estratègia independentista de Catalunya, des de l’aprovació de la Constitució del 78.

La dreta i la ultradreta valenciana saben, que han de disposar sempre del fantasma català a la mà, per poder-lo airejar en cas de necessitat i cada vegada que hi haja eleccions autonòmiques, a fi de treure el major rendiment polític. Ells saben que afeblint fins a la inanició el concepte de Països Catalans, s’estan assegurant la seua supervivència i ajuden en gran manera a enfortir la trista i antiga idea d’una única nació: la imposada nació espanyola.

Les dues formacions polítiques ultraconservadores que formen actualment el govern del nostre País saben, que combaten els Països Catalans, garanteixen que no es puga construir un eix econòmicament fort amb eixida cap a Europa. Un eix format per territoris ben potents com són Aragó, Balears, Catalunya i el País Valencià.

Des de fa anys que la dreta i la ultradreta espanyoles intenten construir el famós “eix de la prosperitat” i ara ho tenen a la mà entre Aragó, el País Valencià, Balears i Madrid i és per això que faran tots els possibles per construir aquesta alternativa, per si de cas el futur president de les espanyes se li acut aplicar l’amnistia i a rengló seguit, possibilitar una votació d’autodeterminació per a Catalunya.

Tinc la convicció ferma que, una vegada construïda aquesta alternativa, per a la resta del pensament polític de la dreta i de la ultradreta (fins i tot per a alguns reconeguts socialistes conservadors també) prescindir de Catalunya no resultaria tan traumàtic. Ells saben que la data en què Catalunya arribe a formar estat propi, han d’intentar sobreviure amb la caixa comuna i subsumir el gran deute contret.

Segurament per això, al fallit intent d’investidura viscut a la Carrera de San Jerónimo, hi han hagut veus conservadores que han posat l’accent en el fet d’intentar desprestigiar públicament l’entramat financer i empresarial català. Ells saben que ni la mà del monarca ni la conxorxa d’empresaris de la seua corda, han sigut suficients perquè els catalans perden quota de poder. Els bascos tampoc.