Diago, un frare historiador

Francesc Diago va nàixer a Viver el 1560 i moriria a València, el 1615. Frare dominicà i historiador de relleu, va prendre l’hàbit a València, el 1578 i arribà a detentar diversos càrrecs, dins l’orde, tant a Barcelona com al convent valencià, per la qual cosa és un dels pocs historiadors del barroc que ens ha deixat obra seua dedicada a les dues principals arees geogràfiques de la nostra cultura. Va ser nomenat cronista de la Corona d’Aragó, el 1615, poc abans de la seua mort.

Els interessos de Diago, en matèria historiogràfica, el porten des d’allò més particular –l’orde dels dominicans- a allò més general –la història del regne valencià o de les terres catalanes. En aquest sentit cal assenyalar que el 1599 va publicar la Historia de la provincia de Aragón de la orden de Predicadores… (Barcelona, Jaume Sendrat) i, només uns anys més tard, el 1603, la Historia de los victoriosíssimos antiguos condes de Barcelona (Barcelona, Sebastià de Cormellas), on realitzà un treball destacable, atés que fa un recorregut cronològic per la història del Principat i aporta alguns documents fins aquell moment inèdits. La història arriba fins a l’època de la publicació, però des de Ramon Berenguer IV no passa de ser un episcopologi.

Pel que fa al País Valencià, mestre Diago va redactar els Anales del reyno de València, que es publicaren en dos volums (València, Pere Patrici Mei, 1613). Aquests annals s’inicien amb una descripció del regne de València i continuen amb un recorregut per la història antiga valenciana i espanyola en general, on l’autor dóna cabuda a alguns cronicons i falsos d’ús a l’època. És per això que, tot i el seu esperit crític, Diago no s’està d’incloure algunes de les fal·làcies històriques que eren generalment  acceptades en el seu temps, tot i que no arriba a caure en les fabulacions de Beuter, a qui ataca sovint. Va deixar, també, uns Apuntamientos, que només es publicarien al segle XX.

El pare Diago va publicar, també, algunes vides de sants, com ara la de sant Vicent Ferrer (Historia de la vida, milagros, muerte y discípulos del bienaventurado predicador apostólico valenciano san Vicente Ferrer de la orden de Predicadores, Barcelona, Gabriel Graells-Girald Dotil, 1600; republicada el 1611, també), la de sant Ramon de Penyafort (Historia del beato cathalán barcelonés san Raymundo de Peñafort… con una relacion de la canonizacion del sancto, y de las fiestas que se han hecho en Barcelona, Barcelona, Sebastià de Cormellas, 1601) i de sant Pere de Luxemburg (Historia del bienaventurado cardenal san Pedro de Lucemburgo, con una devota oración al mismo santo, Barcelona, Sebastià de Cormellas, 1605), entre d’altres.

L’esperit erudit i crític de Diago el converteix, segurament, en un dels millors representants de l’escola historiogràfica valenciana del barroc, i això, potser, perquè el dominicà valencià es va formar en el criticisme propi del món del Renaixement, i no es va deixar portar  en excés pel gust per les fabulacions i l’excés de religiositat propi del període. Va significar, encara, un nexe d’unió evident entre les escoles historiogràfiques de Barcelona i de València i va estar normalment acceptat com una autoritat indiscutible.