M’havia promès a mi mateixa no parlar-ne, però la incitació davant tant de desficaci ha pogut més. Vaig viure a Barcelona una de les etapes més felices de la meua vida, els primers dotze anys, i m’és dolorós veure el que hi ocorre a causa dels interessos no confessats dels qui més entestament posen perquè no s’hi arribe a una solució. Interessos espuris que arrosseguen un poble en manipular les seues emocions.
Les meues reflexions han pres algunes fonts procedents de mitjans de comunicació occidentals força seriosos i que no en comprenen cap d’espanyol.
Dissortadament per als que creiem en una Espanya democràtica, el nostre país només ha viscut dos moments —perquè tan sols de “moments” es tracta— d’autèntic projecte de llibertat: les Corts de Cadis i la Segona República. Totes dues fallides.
Per contra, hem patit llargs períodes força agitats. Si partim del segle XX: una guerra civil; una dictadura que va durar 40 anys i que perviu en dilatats àmbits polítics, socials i econòmics actualment; un colp d’estat fallit que es presentà com un “aviso para navegantes” “massa” democràtics; una crisi econòmica de la qual diu el PP que ja hem eixit, però que no és cert; un terrorisme d’estat —els GAL—, de l’altre —ETA— i el “debut” del jihadisme. A tot el que acabem d’esmentar, ja podem afegir-li una crisi constitucional que n’amenaça la unitat.
Seria interessant parar esment en un fet constatable: un dels sectors més radicals de l’independentisme, de llarga estada a les Corts espanyoles, ha pactat ben sovint amb el PP en assumptes que interessen més a la classe social a la qual pertanyen tots dos que no pas als interessos del poble català. Tant al Parlament espanyol com a l’europeu. A més a més, tots dos “fan pinya” en el mateix grup conservador europeu.
Una altra dada comprovable és que aquest grup que va donar suport a Aznar perquè arribés a la presidència del govern, entre d’altres acords amb el mateix partit o similars, comencen a actuar com a “enfants terribles” quan el sr. Rajoy puja al poder i se’ls trau de damunt com a intermediaris. I ja sabem que els intermediaris són els que més profit treuen en qualsevol situació.
Finalment, és repetitiu el que diré i que altres millor informats que no pas jo han dit ja: la terrible intensitat de la corrupció a Catalunya.
I, si anem al passat, cal recordar com ha estat d’extremista la dreta catalana, ara tan independentista? Tant com la espanyola… No costaria massa repassar les hemeroteques per comprovar quin fou el suport del conservadors catalans a Franco, econòmic i moral. Entre d’altres, del sr. Cambó. O on va nàixer el pistolerisme. O on es va celebrar el XXXV Congrés Eucarístic Internacional el 1952… Franco hi va arribar el 28 de maig a bord del Miguel de Cervantes…
Però tornem al present, que els avis i els pares dels qui actualment tallen el bacallà, potser ja ni vius són. Un dia, el govern català va decidir donar suport a un referèndum “obligatori” sobre la independència i pensà que l’u d’octubre era una bona data. També va resoldre que, si la majoria votava sí —fos quin fos el nombre de participants— quedaria declarada unilateralment la independència.
A l’altra banda, els defensors de la Constitució del 1978 declararen immediatament que aquesta votació era il·legal i, per tal d’intentar bloquejar la votació, el PP va assumir el control de les finances catalanes.
Mentrestant, la Guàrdia Civil va registrar les oficines autonòmiques catalanes i una empresa privada de prestació de serveis a fi d’agafar pòsters i paperetes; a més d’arrestar vora 12 funcionaris. El govern català, al seu torn, va respondre demanant la “resistència passiva” dels seus governats.
Aquesta “performance” de “i jo, més”, crisi que recorda una bola de neu creixent, amenaça seriosament la nostra democràcia. I preocupa sensiblement a la resta d’Europa, ja que afectaria regions amb sectors independentistes, com Escòcia o Donbass.
Si atenem ara a un fet constatable, Catalunya gaudeix d’un estàndard de vida ben alt; no sols per a Espanya, sinó també per a la Unió Europea. I bastant més autogovern que gairebé totes les regions europees en una situació semblant. Més encara, de totes les llengües europees sense estat, el català n’és una de les més protegides. Malgrat les aparences de tensió que hom hi veu ara mateix, és una regió atraient i exitosa.
Així i tot, hi ha un percentatge elevat de catalans que no estan satisfets amb el seu destí. Senten que Espanya els treu molts calerons i que no respecten la seua identitat. Rajoy pensava que la recuperació econòmica apaivagaria el seu descontent, però es va equivocar. Es basava en el fet que la Constitució del 1978, adoptada per referèndum i reforçada gairebé unànimement per Catalunya, proclamava la “indissoluble unitat” del país. D’acord amb la seua redacció, la sobirania requeia en el poble espanyol com a totalitat, no pas com a “parts” regionals.
Ara, però, el govern català exigeix el dret a l’autodeterminació, encara que sap que la llei internacional sols el reconeix en casos de colonialisme, invasió exterior o discriminació intolerable i abús dels drets humans. Aquests apartats probablement podrien aplicar-se als kurds, que també tenien planejat un referèndum per separar-se d’Iraq el passat 25 de setembre, però no pas a Catalunya. Que ni està colonitzada, ni ocupada ni oprimida.
Hi ha espanyols que temen que, si hi hagués secessió, a continuació demanarien el referèndum els bascs. I qui sap què després altres autonomies… Jo no hi veig el cas, ací, però… I el PP no pot permetre’s, a més, perdre el suport de la majoria dels seus votants, que no volen cedir davant el nacionalisme català.
Les coses cal fer-les d’una altra manera, no pas tan temerària com la del sr. Puigdemont ni tan rústega com la del sr. Rajoy. El triomf del sí és qüestionable; l’actitud del govern central amb les urnes, també.
Crec que alguna cosa no va bé ara mateix a Espanya i crec que és obligació dels qui manen tractar de solucionar-la. La democràcia es nodreix de consens i legalitat. Per això, encara que un canvi constitucional com és el dret a separar-se hauria de ser sòlid i ben elaborat, no hauria de ser impossible. Sobretot després de veure què ha passat a Escòcia i Quebec, que s’han quedat… Segons les enquestes i els resultats electorals anteriors, encara que molts catalans volen el dret a decidir, sols vora un 40% voldrien independitzar-se. La majoria, probablement, acceptarien un nou tractat que els donés més autonomia, no els tragués tants diners i els reconegués, encara que simbòlicament, la seua nacionalitat.
El sr. Rajoy hauria d’estar menys a la defensiva, negociar un nou estatus per a Catalunya i oferir una reescriptura de la Constitució, com ara permetre els referèndums sobre la secessió. Sempre que la participació fos elevadíssima i la majoria dels seus defensors, també.
La tragèdia nostra, però, és que ni el sr. Puigdemont ni el sr. Rajoy semblen interessats a posar ofertes damunt la taula.
Per què?
