Tens 0 productes a la teua cistella
El passat 14 de març va deixar este món el filòsof i sociòleg Jürgen Habermas, nascut el 18 de juny de 1929 a Düsseldorf (Alemanya). Va estudiar filosofia, història, psicologia, literatura alemanya i economia a diverses universitats, essent els seus professors Hartmann, Keller, Litt, Thyssen, Wein, Becher i altres.
Durant la seua joventut es va veure profundament sacsejat per la Segona Guerra Mundial.
Va ser criat en un ambient fermament protestant, el seu iaio era el director del seminari de Gummersbach, i el seu pare simpatitzava amb el nazisme.
L’any 1954 va defensar la seua tesi doctoral “L’Absolut i la història”, encara inèdita avui dia. L’any anterior havia publicat el seu primer article que tingué ressonància, una recensió crítica de l’obra de Heidegger, on criticava este autor per la seua adhesió al nacionalsocialisme. L’any 1961 va defensar a Marburg el seu escrit d’habilitació “Història i crítica de l’opinió pública”. De 1964 a 1971 va exercir com a catedràtic a la Universitat de Frankfurt, convertint-se en un dels principals representants de la segona generació de la Teoria Crítica. Fins a la seua jubilació l’any 1994 va ser professor i després continuà mantenint la seua tasca docent a Illinois i a Nova York. L’any 2001 obtingué el Premi de la Pau que concedeixen els llibreters alemanys, i l’any 2003 va ser guardonat amb el Premi Príncep d’Astúries de Ciències Socials.
La Teoria Crítica o Teoria de l’Acció Comunicativa defensa que, des de finals dels anys 60, el llegat del racionalisme occidental ja no és indiscutible, i planteja el desenvolupament del concepte de racionalitat comunicativa, un concepte de societat de dos nivells que vincula els paradigmes del món de la vida i sistema, i una teoria de la modernitat.
Habermas opinava que el procés de diferenciació social, en el seu curs, havia portat a una colonització del món de la vida per part del sistema. A través de la formació de mitjans de control generalitzats (els diners i el poder), la reproducció material de la societat no solament es torna independent de la seua reproducció cultural, sinó que també la penetra cada vegada més.
Distingeix tres etapes de desenvolupament de les societats:
Societats tradicionals en les quals el món de la vida no estava separat del sistema.
Societats en les quals el sistema es desacobla del món de la vida.
Societats en les quals els conflictes entre sistema i món de la vida emergeixen obertament.
L’interés de Habermas es va centrar cada vegada més en el paper del dret a les societats modernes. En la dècada dels anys 80, el nostre autor es va ocupar a fons en els corrents filosòfics crítiques amb la modernitat, les neoconservadores i la filosofia emergent del postmodernisme.
En gener del 2004, l’Acadèmia Catòlica de Baviera va fer seure junts a Habermas i al cardenal Ratzinger a fi de discutir quina és la base moral sobre la qual descansa un Estat liberal que no vol imposar cap fe, però tampoc no vol quedar-se arran de terra i sense influir.
La diferència de fons en el diàleg entre Ratzinger i Habermas era filosòfica i no tenia fàcil solució. Per a Habermas, la legitimitat de les normes depén de la seua justificació en un espai de deliberació racional entre ciutadans lliures. Ratzinger sostenia que l’acord racional no basta si no es reconeix una veritat moral que no naix del consens, sinó que l’orienta i el limita.
Habermas va admetre que les tradicions religioses conserven formes de comprendre la justícia, la culpa o la dignitat humana que la raó secular no sempre sap generar per ella mateixa. Ratzinger va reconéixer amb claredat que les religions també tenen les seues deformacions i que la raó compleix una funció necessària de crítica i discerniment. I va afegir que la raó també podia emmalaltir si es creia autosuficient.
Les religions poden caure en el fanatisme, però la raó pot acabar reduïda a pura tècnica, a càlcul, a eficàcia, deixant fora la pregunta sobre el bé i sobre el sentit. Ni la fe sola, ni la raó sola, si pretenen bastar-se a elles mateixes. Totes dues es necessiten. La fe necessita la raó i la raó necessita la fe. Per això la fe cristiana és raonable i la teologia es la fe que busca comprendre.
Avui encara està obert i no s’ha de tancar el necessari diàleg entre una fe que busca ser significativa per als homes i les dones del segle XXI i una raó que puga interactuar amb la fe religiosa. Fe i raó no s’exclouen.
