La revista degana en valencià

Diari d’un confinat perplex / 33

18/04/2020

L’equivocació com a metàfora

The Champs / Tequila

(De la banda sonora de «Lladres d’anar per casa»)

Un mes de confinament a casa et fa imaginar situacions  angoixants per passar un temps en espais reduïts. Sobretot, per als que no tenim cases de 200 metres quadrats i jardí. A mi em venen al cap les pel·lícules de robatoris pel sistema del «butron», és a dir fer un forat o un túnel per tal d’accedir al lloc on es vol furtar. Normalment és un banc, la qual cosa és una gran i satisfactòria paradoxa. Perquè penses què és més delicte robar un banc o fundar-lo?. Deixem el dilema ètic per a altra ocasió. La qüestió és la situació d’estretor física -i mental- que pateixen.

En el cinema, les pel·lícules de robatoris són un autèntic gènere amb grans obres com ara «Atraco perfecto» d’Stanley Kubrick, «El robo al Banco de Inglaterra» de John Guillermin, Ocean`s eleven, amb George Clooney i Brad Pitt o «El golpe» amb dos lladres encantadors i seductors com Robert Redford i Paul Newman. Però no vull centrar-me en elles perquè sempre o quasi sempre els atracadors són intel·ligents i ho tenen tot ben previst i calculat. Preferisc aquelles en què els lladres i malfactors són més bé tirant a incompetents en l’art de la delinqüència. És el cas de Woody Allen en «Lladres d’anar per casa» (Small times crooks) que dirigeix una banda de trompellots per a fer un forat en la paret del banc. No cal dir que l’operació acaba malament.

I de la ficció a la realitat que quasi sempre la supera. Fa un temps vaig llegir a la premsa aquest fet de la pàgina de successos:

Un grup de lladres mexicans acaben de cometre un error imperdonable. Els delinqüents del país azteca feren un càlcul erroni de dos metres en el“butrón”o forat que practicaren per tal d’accedir a la caixa forta d’un banc i aparegueren en el wàter de la sucursal bancària. Una acció protagonitzada per una colla de sapastres que deuria passar als “annals” del“hit parade dels quinquis”més grotesc i ridícul. Un autèntic number one de les cagades, mai millor dit.
Bé, si aquestos lladregots de mig pèl mexicans han demostrat una imperícia quasi entranyable, per la qual cosa ens inspiren commiseració i una miqueta de tendresa, existeixen altra classe de delinqüents que són igualment maldestres i
desmanyotats què, en canvi, ens produeixen fàstic. Pensem en el FMI o el Banc Santander, BBVA o Bankia, per exemple.
En el benentès que no tinc simpatia per cap lladre. Bé, aquestos mexicans podrien ser una excepció. A mi si em donen a triar amb qui me n’aniria a prendre unes tequiles no tindria el més mínim dubte: els «lladregots» mexicans serien una bona companyia. Com ja he dit tinc amics mexicans als qui estime. Ben honestos, això sí. Amb els altres em tiraria la mà a la cartera, no fóra cas que a banda de pagar la «ronda» haguera de posar el llit. I és que la riquesa consisteix en gaudir del moment molt més que amb la possessió.

Tancats a casa, o al carrer quan puguem. Tan s’hi val. Ens prendrem unes «botanas», aperitiu típic mexicà i practicarem l’»apapachar», abraçada càlida i entranyable.

Inscriu-te al nostre butlletí

Top