La revista degana en valencià

Diari d’un confinat perplex / 38

23/04/2020

Un Sant Jordi (in)quiet

Classic music for reading / Mozart, Chopin Debussy…

 

The Beatles / Paperback writer

 

Un Sant Jordi diferent / Artistes confinats

 

En temps de confinament la lectura i l’escriptura són un refugi reconfortant i reparador. Hui, dia de Sant Jordi, la tradició és comprar un llibre i una rosa. Això no va ser possible enguany, a no ser que ho faces on line a travès d’Amazon. I jo em negue perquè compre llibres lliurement en llibreries que ara ho passaran malament, a banda que engreixaríem, més encara, la fortuna desorbitada de Jeff Bezos, l’amo de la companyia de distribució. Un dels pocs beneficiats d’aquesta crisi com també Netflix que ha augmentat en 16 milions les seues subcripcions. Coses del capitalisme.

Així que llegiré, o millor rellegiré, un dels clàssics de la literatura russa «Crim i càstig» de Dostoievski. Pensen vostès qui ha comès el crim i qui pateix el càstig.

I també he escrit un conte breu que he titulat, Del cel a l’infern:

El silenci es va fer present en la Casa del Trellat, a meitat camí entre el cel i l’infern, que ningú sabia on s’hi trobava ni per a que servia. Un individu d’aspecte indefinible, tirant a estrafolari, caminava en direcció a la porta d’entrada. Una veu cavernosa tronava des del campanar, perquè la casa tenia campanar, no em pregunteu perquè. Alguns enigmes cal que continuen així, essent enigmes.

-Redéu que has sigut dolent Anaclet. I com que has sigut tan… diguem-ne pervers, de cap te’n vas a l’infern.

Anaclet protestà:

-No pots enviar-me a l’infern.

I la veu, començant a cabrejar-se… perquè no vaig a enviar-te a l’infern, tros de soca?

-Veges tu, quina pregunta… on creus que he viscut tota la vida, jo…”veu que trona”?

I la veu es va quedar perplexa –com redimonis es pot quedar perplexa una veu?-. Quan va superar eixe estadi d’estupefacció li amollà el “tio collons”:

-Doncs, t’enviaré al cel i menjaràs coquetes de mel.

Davant d’eixa amenaça diabètica, Anaclet digué:

-No pots enviar-me al cel.

I la veu, més emprenyada que Tarantino obligat a fer una comèdia d’amor, va soltar un crit esgarrifós:

¡¡¡Araaaaa perquè no puc enviar-te tampoc al cel!!!?

-Perquè mai no he sigut capaç d’imaginar-lo i perquè no crec en el més enllà, però malgrat això… em duré un parell de calçotets nets.

I es va fer el silenci definitiu a la casa del Trellat…

Conclusió: “Viure ací a la Terra, ni cel ni infern, potser siga car, avorrit de quan en quan, plaer de ma vida en algunes ocasions, com deia Joanot Martorell –poques per al nostre gust-, però inclou un viatge anual gratis al voltant del sol.

Inscriu-te al nostre butlletí

Top