La revista degana en valencià

Diari d’un confinat perplex / 40

25/04/2020

25 d’abril: dues dates, dos fets

 

Zeca Afonso / Grandola Vila Morena

De no haver un confinament pel mig hui aniria de manifestació i concert en commemoració, que no celebració, del 25 d’abril de 1707. La derrota en la batalla d’Almansa, que a tots ens «alcança», diuen. Felipe V, el rei Borbó, encara continua cap per avall a Xàtiva. El successor borbònic, Felipe V «el preparao» va de cap, temerós de saber si superarà aquesta crisi. La sanitària?. No, això li agafa lluny per molt uniforme i bandereta que es pose. Més bé la coronaborbonicus20.

A mi, en general, no m’interessen gran cosa les commemoracions històriques, menys encara si son grandiloqüents, o tracten d’exaltar els sentiments nacionalistes tribals –tots- o la pertinença a un grup determinat. I em resulten particularment desagradables les religioses, per l’efecte de retrocés que han tingut –i tenen- sobre el progrés humà i social en la història de la humanitat. Enguany es commemora el 313 aniversari d’una derrota significativa per al País Valencià. Un número capicua, per cert. No sé si té algun significat esotèric. Ves a saber.

No obstant això, els efectes d’aquell mal tantes vegades invocat, ara per ara, no té cap importància. Allò que vertaderament m’interessa és el que deia Woody Allen,“A mi m’interessa el futur perquè és on passaré la resta de la meua vida”. Si el fotut coronavirus ens ho permet,  és clar.
És per això que no m’importen les derrotes, ni tampoc el seu revers. Com va deixar clar Pirro, rei d’Epiro, qui va encunyar el terme“victòria pírrica”, el qual defineix al triomfador que aconsegueix un èxit, a costa de danys considerables.

  1. El 25 d’abril, tanmateix, també es commemora altra data més positiva: La Revolució dels Clavells a Portugal que posava fi a la dictadura de Salazar. Musicalment aquestes dues dates tenen la seua banda sonora particular. En el cas valencià « Processó» o «El cant dels maulets» d’Al Tall, i en el portuguès «Grandola Vila Morena» de Zeca Afonso. Totes elles autèntics himnes que m’emocionen. Tot i això estic amb Joan Fuster que volia «un país -una societat- sense himnes, banderes ni visques». El mestre de Sueca, quasi sempre tan encertat.

 

Per tant, ni perdedor ni guanyador, em declare supervivent  que no és poca cosa en el moment que vivim que ja no sé si el patim o el gaudim. Malgrat tot, encara no arribe al súmmum d’aquell «pervertit depravat»  que afirmava:“He deixat el masoquisme. Estava gaudint massa”.