Tens 0 productes a la teua cistella
01/05/2020
Eixir a fer running? I que ens caiga el meteorit al cap?
Lou Reed / Walk on the wild side
El govern diu que a partir de demà podrem eixir a caminar i fer esport per franges horàries i edats. Després de 46 dies tancats a pany i clau a casa, ja compte per hores el temps -eixe concepte tan difús i relatiu- el moment d’eixir a córrer pels carrers d’una manera desbocada. Bé, amb un ordre, no siga que els genolls maltractats per la inactivitat es trenquen definitivament. Però també m’assalta un dubte. Instal·lats com estem en l’apocalipsi pandèmic, hi ha altra latent amenaça a la qual ningú li presta l’atenció deguda. Hi ha un malèvol meteorit pul·lulant per l’espai. I si no ens mata el maleït virus i ho fa el bòlid espacial?. Bé, en tot cas, ens arriscarem i farem com Lou Reed: Walk on the wilde side. Hem nascut per a caminar pel costat salvatge o no?.
Per a comptar les hores ho faré de manera poètica amb la «Sextina de les hores», del meu tercer poemari «Donem una oportunitat a la paraula». La sextina és una composició poètica complicada amb la rima i la mètrica. Té sis estrofes de sis versos, més una final de tres versos. Jo la vaig descobrir per les obres de Rudyard Kipling, i Joan Brossa. Però sobretot, amb les brillants sextines de Maria Mercè Marçal:
SEXTINA DE LES HORES
Perquè aniràs coneixent les hores
llençaràs un adéu fugint del temps.
Ets -som- d’aquest espai perdut al món
que oblida eternament la vida.
Està previst escoltar la paraula
que demana una estima definitiva.
Així com retorna la mirada definitiva
ens acstumem al pas de les hores.
Ens deixarem vèncer per la paraula
que evoca la naixença del temps
i puja al cim més alt de la vida
que aguaita altiva la deriva del món
Des de la mil·lenària presència al món
rememorem la sospitada memòria definitiva.
La vida recomanarà que esclate la vida
per a què el projecte balle els vals de les hores
formant parella amb el tirà implacable del temps.
Ens caldrà defugir de l’odi amb l’amor i la paraula.
Vents republicans advoquen per la paraula
i bufen amb força inusitada arreu del món.
Cenyits com estem als viaranys del temps
donem un crit decidit amb força definitiva,
no hi ha treva en els pas objectiu del temps
i per això dubtem davant el dilema de la vida.
Un secret amagat ens perfuma la vida
Què esclaten els milers de paraules!
Què s’exciten els sentits a totes hores!
Què el mon -imagina’t- transforme el món
Què els botxins callen de manera definitiva!
Què no ens amaguen la veritat per més temps!
Tots els dies, totes les nits, tot el temps
comencem la singladura la nau de la vida
per a gaudir el canvi de manera definitiva.
Tots els versos escrits s’escapen de les paraules
intentant explicar el rumb que pren el món,
escenari reciclat per la història i les hores.
El somni d’un país fet a força de temps
romprà les ombres que oculten la vida.
Per fi la teua presència, meravella definitiva!
