La revista degana en valencià

Diari d’un confinat perplex / 54

10/05/2020

Ser vell és dolent per a la salut

 

Eric Clapton / Old love

 

Alphaville / Forever young

 

Bob Dylan & The Band / Forever young

 

Joan Manuel Serrat / Els vells amants

Mishimi / Els vells hippies (L’ànsia que cura)

The Beatles / When I’m sixty four

 

Neil Young /Old man

 

Si aquesta terrible pandèmia ha demostrat alguna cosa és que ser vell no és massa bo per a la salut. Si en condicions normals ja és un fet irrefutable, en temps de coronavirus és un objectiu macabre que t’assetja inexorablement.

El còmic i actor nord-americà George Burns que va tindre la sort de morir als cent anys va deixar frases memorables. Una d’elles, de gran sentit de l’humor i de la vida, és especialment irònica: «Sóc tan vell que quan era jove el Mart Mort només estava malalt». En aquells com jo que, encara, no som vells -massa-, però tampoc joves ens hi trobem en eixa edat indeterminada que algú ha definit amb certa benevolència com «maduresa». En el meu cas «atractiva». Almenys això pensa una exnòvia . Un poc moguda per l’estima…i una certa miopia. En la pel·lícula dels germans Cohen «No és país per a vells» (No country for old men, 2007) on la trama està farcida de mort, violència i corrupció. Javier Bardem dóna vida, quina paradoxa, a un implacable assassí a sou. Això amb ser terrible no és res comparat amb l’infame pentinat que llueix el bandarra.

El poeta català Joan Margarit, premi Cervantes 2019, guardó que no ha pogut recollir per la crisi del Covid19 ho ha deixat reflectit de manera magistral això de passar a una edat provecta en un dels seus poemes:

SER VELL

Entre les ombres d’aquells galls i gossos
dels patis i corrals de Sanaüja,
hi ha un clot de temps perdut i pluja bruta
que veu anar els infants contra la mort.
Ser vell és una mena de postguerra.
Asseguts a la taula de la cuina

en vespres de braser triant llenties
veig els qui m’estimaven.
Tan pobres que al final d’aquella guerra
es van haver de vendre el miserable
tros de vinya i el gèlid casalot.
Ser vell és que la guerra s’ha acabat.
Saber on són els refugis, ara inútils.

En definitiva que salut i vellesa són conceptes incompatibles. No és un oxímoron, però quasi. Molts en la seua vanitat pretenen passar a la posteritat per la seua obra, però jo sóc marxista també en eixe tema, de Groucho, clar: «Perquè deuria preocupar-me per la posteritat?. Què ha fet la posteritat per mi?». O com va dir altre dels meus còmics preferits, Woody Allen: «Morir-me?. Això és l’últim que faré en la vida».

Al remat he tret la conclusió que envellir és encara l’únic mitjà que s’ha trobat per a viure molt de temps.

Inscriu-te al nostre butlletí

Top