La revista degana en valencià

Diari d’un confinat perplex / 55

11/05/2020

Com deixar de tocar-se la cara

 

Dues són les recomanacions bàsiques que fan metges, viròlegs, epidemiòlegs, conselleres de Sanitat i, fins i tot algun tertulià especialista en «todologia», consistent en que de tot sé i de tot opine encara que no tinga la més remota idea: mantenir la distància social i llavar-se les mans. Per cert, s’haurà de reconèixer que en eixa matèria la monarquia espanyola ho compleix rigorosament. Veieu com de preparat està el rei Felipe?.

Altra de les admonicions que ens llancen, què dimonis serà admonició? és que deixem de tocar-nos la cara atès que ho fem trenta vegades a l’hora. I no afegeixen «pareu ja, hòstia!» perquè, en general, són gent molt educada.

Tocar-se la boca, el nas i els ulls en un gest, aparentment innocent i involuntari, pot ser potencialment perillós perquè és la porta d’entrada del maleït virus. Eixe gest, però, no és exclusiu dels humans. Alguns animals com els primats i els gats ho fan de manera insistent, la qual cosa ve a ratificar les coincidències que tenim. Determinats exemplars humans es toquen la cara perquè es veuen tan guapos/guapes que ho consideren inevitable. El grup valencià Los Inhumanos -què hi farem!- li posava lletra i música «Me duele la cara de ser tan guapo».

Altres ho fan com una manera de seduir. Recordem l’anunci aquell del Martini quan un mascle atractiu es passava el dit gros per la comissura dels llavis amb la clara intenció d’atraure a una femella també atractiva. Existeixen també altres exemplars violents, per norma general mascles, que llancen amenaces de l’estil «et vaig a trencar la cara», I’m going to break your face en anglés, que sempre queda més elegant.

Els més agressius completen la frase amb un «mamó de merda!». Com no, també hi ha altres més pròxims a l’espècie porcina que es furguen el nas com si el dit estiguera fent espeleologia facial de manera un tant repugnant. Els més conspicus a continuació es porten el dígit a la boca. Altra espècie particular és eixa que el National Geographic ha definit com «Cunyatus Imbecil·lus» que es caracteritza per recolzar-se a la barra d’un bar amb un furgadents a la boca etzibant sentències com si fora el president del Tribunal Suprem amollant frases com ara: «Aguanta’m el cubata que això ho arregle jo»., una hormona que ajuda a regular l’estrès. Així que no és gens estrany que en un moment d’emergència com l’actual augmente, tot i no ser recomanable, la nostra tendència a tocar-nos la cara…

Els experts, els de debò, diuen que el contacte pell amb pell té com a resultat l’alliberament d’oxitocina, una hormona que ajuda a regular l’estrès. No és gens estrany, doncs, que en un moment d’emergència com l’actual augmente, tot i que no siga recomanable, la nostra tendència a tocar-nos.

En un fragment de la novel·la negra «El somni etern» de Raymond Chandler per donar-li un toc de bona literatura feia una definició ombrívola d’una cara:

“La resta de la cara era una màscara plomissa, de llavis esxangües, nas afilat, temples enfonsades i el gir cap a fora dels lòbuls que marca la proximitat de la desintegració.”.

I com podem deixar de tocar-nos la cara amb les mans?. Si fórem contorsionistes amb el colze. Els fatxes, amb tota probabilitat, la posaran al sol.

Inscriu-te al nostre butlletí

Top