La revista degana en valencià

Diari d’un confinat perplex / 59

15/05/2020

Autobiografies, dietaris, diaris

 

Bod Dylan / Selfportrait

 

Elvis Costello & Burt Bacharach / Painted from memory

 

Dean Martin / Memories are made of this

 

The Beatles / In my life

 

No sé si és llegenda del Hollywood daurat, però conten que el director d’origen austríac Billy Wilder que va fugir del seu país espantat pel nazisme li va proposar quan ja era un dels directors més reconeguts als EUA al capitost Samuel Goldwyn, el de la Metro Goldwyn Mayer, que volia fer una pel·lícula autobiogràfica. La resposta del magnat dels estudis va ser antològica, pròpia d’un diàleg d’una les brillants escenes de Wilder:

«I de que tractarà?». Desconec quina cara se li quedà al bo de Billy – sí Billy i jo teníem una relació molt propera- i quina va ser la seua resposta. Probablement igual d’antològica. Jo me l’he imaginada i crec que haguera dit: «Sóc escriptor, però ningú és perfecte», la frase final de «Some like it hot», estrenada ací com «Con faldas y a lo loco», una de les poques adaptacions que milloren l’original. Tota aquesta xerrameca ve a conte sobre que les autobiografies o llibres de memòries, dietaris o diaris són un gènere literari que poden ser més o menys admirables, lúcids, ben o mal escrits, però allò que les defineix a bastament és la falta de memòria o l’edulcoració dels records per a fer la biografia més digerible. Això passa sobretot en les dels polítics, que no m’interessen gens ni mica. Sí, en canvi, em captiven certes autobiografies què, malgrat les llacunes en què hagen incorregut, contenen valors literaris, sentimentals i històrics que m’han influït. Recorde amb especial entusiasme les memòries de Pablo Neruda «Confieso que he vivido», a banda de l’enveja d’aquella fascinant vida viscuda. Les que m’han fet passar moments delirants i divertits va ser «Groucho i jo» i «Memòries d’un amant sarnós» del meu marxista preferit, Groucho. Més a prop, d’ací del terreny, he llegit els dietaris del meu amic i excompany a Canal 9, Toni Mollà. «Espill d’insolències», «Més enllà de San Francisco» o l’últim «Tot entra en el pes», descriuen el seu entorn personal, però també també les reflexions culturals i polítiques arreu del món. Com diu el mateix Mollà aquest dietaris van més enllà dels gèneres literaris. Oscil·len entre els records, els viatges, els amics i les complicitats.

Igualment m’impressionaren, tot i que no siguen tècnicament unes memòries, El Quadern Gris de Josep Pla. És més bé un dietari de joventut escrit ara fa 101 anys, entre 1918 i 1919, precisament durant altra pandèmia, l’anomenada grip espanyola que tant s’assembla a l’actual. Diuen que l’edició posterior del 1966 conté certs anacronismes i oblits, per la qual cosa molts la qualifiquen com dietari de ficció. El Quadern Gris és diu quadern gris, quina obvietat, perquè el va escriure en una llibreta o quadern d’aquest color. El contrast entre eixe color i la qualitat de les seues reflexions, narracions i descripcions són brutals, totals. Igualment em sembla deliciós el  «El que hem menjat», un llibre que a través de receptes casolanes i internacionals mostra la seua passió per menjar i viure. Cosa que tant enyorem ara.

Cent anys després i una pandèmia posterior, la del coronavirus, jo també estic escrivint un diari que la revista Saó té l’amabilitat i paciència de publicar els meus diaris d’un confinat perplex. I fins ací arriben les coincidències amb el mestre de Llofriu de qui literàriament sóc un admirador. Ell ha passat a la història de la literatura com un dels millors autors i assagistes i jo, humilment, aspire a ser un «juntalletres» que escriu en alguns diaris i revistes i ha fet guions de TV.

Les autobiografies, els dietaris i diaris tenen fama de ser avorrits i soporífers en ocasions. No obstant això hi ha alguns que faran trontollar aqueixa opinió. Que us faran riure, pensar, gaudir perquè es despullen humanament i social.

En definitiva, diuen que són un cant a la nostàlgia, d’un temps passat. Per això mateix algun nostàlgic hiperbòlic va dir:  per a nostàlgia nostàlgia la d’abans.

Per a acabar, tot i que no les he llegides, Charles Darwin també va escriure les seues. El que no tinc clar és com hauran evolucionat.

Inscriu-te al nostre butlletí

Top