Tens 0 productes a la teua cistella
21/05/2020
Riure o no riure: aquesta és la qüestió?
Nat King Cole / Smile / Charles Chaplin
Txarango / Somriurem
El quateque (Blake Edwards) / Seqüència corneta
Neil Sedaka / Laughter in the rain
Lluís Llach / I amb el somriure, la revolta
Monty Phyton / Always look on the bright side of life
Com deia Groucho Marx, sempre Groucho, “riure de tot és d’estúpids, no riure de res és de ximples”. Davant els moments que poden ser dramàtics, tràgics per als més malparats si els ha tocat més de prop de la fatalitat de la pandèmia els humans, alguns més que altres, tenim tendència a desdramatitzar per tal d’alleugerir tensions. És per això que en els vetlatoris es conten acudits amb el finat – finat: que va passar la fase de confinat- de cos present i amb familiars i amics compungits i apenats per la pèrdua.
La comèdia, en la literatura o el cinema, són gèneres que conten històries amb un final generalment feliç i amb una trama intermèdia farcida de situacions divertides i frases més o menys brillants per a traure la rialla o millor encara el somriure per ser més subtil i per tant més intel·ligent. Jo que he treballat durant 30 anys en un mitjà audiovisual sempre m’han fascinat les comèdies de tot tipus, sobretot les sit-coms. En l’argot de TV, una sit-com és
una història curta per capítols de caràcter humorístic que es desenvolupa en un entorn reduüit, una casa, un lloc de treball o un bar.
La sit-com és originària de la ràdio que van inaugurar, com no, els germans Marx amb uns guions radiofònics titulats “Groucho i Chico, advocats”. Uns guions delirants com és natural i que també utilitzarien en alguna de les seues pel·lícules.
Una de les millors sit-coms de la TV recent, en la meua opinió, és Big Bang Theory en la qual uns amics científics i friquis alhora, una combinació explosiva, desenvolupen situacions absurdes amb tocs científics de debò. Tot i ser superdotats, en canvi són absolutament maldestres i inadaptats amb les relacions socials, sobretot amb les dones. En aquest cas, a banda dels actors, el mèrit principal per a mi és dels guionistes. En el cinema hi ha mostres de comèdies genials que ens han fet passar moments de gran diversió i rialles. Les pel·lícules de Billy Wilder, Blake Edwards, Ernst Lubischt, els Monty Phyton, Mel Brooks, José Luis Cuerda, Jerry Lewis, Charles Chapli, Buster Keaton, Woody Allen, Berlanga, les mes disbaratades i absurdes de Quentin Tarantino o el coreà Bong Joo-ho, director de l’oscaritazada “Paràsits” en són una bona i abreujada mostra. No estan tots els que són, però si són tots els que estan.
Així que riure o no riure no és, no deu ser, un dilema és un recurs alliberador que tenim les persones per a superar i/o sobreviure en la “selva de la vida”. Una metàfora que aplique a la informació, a la premsa actual què, diuen, és també una selva. Només cal mirar i/o llegir alguns mitjans escrits o audiovisuals. Transitar per ells és com caminar per una selva asiàtica, plena de trampes, rentrebancs i mentides, a colp de matxet i sense “sentir-nos” les cames com un Rambo qualsevol de vora séquia.
Durant quatre anys he publicat una secció de notícies en clau d’humor titulada HÒSTIA NEWS, i en moltes ocasions m’he sentit impotent davant la competència deslleial d’alguna premsa “suposadament seriosa”. Recorde quan treballava en Canal 9 i em preguntaven perquè no fèiem un programa d’humor. La contestació era òbvia: “No podem competir amb el Notícies 9 de Lluís Motes”.
Només se m’acut acabar de la millor manera possible, amb un possible de l’actualitat de hui amb l’estil Hòstia News, sent conscient que serè superat per un titular de l’ABC, La Razón o El Mundo, no el Today, El Mundo a seques que fa més riure:
“Madrid demanarà pasar de fase, els Jocs Olímpics, que la platja de Gandia siga part del districte de Fuencarral i que els borjamaris siguen declarats demòcrates de tota la vida”.
