La revista degana en valencià

Diari d’un confinat perplex / 67

25/05/2020

Hui, de manera contradictòria amb el que vaig escriure ahir, en què fugia de la informació i em refugiava en la música i la poesia, m’he submergit en algunes notícies i titulars de premsa; però cap ni una referides a polítics ni les seues activitats o allò que siga el que fan. Com aquell que no vol passava de manera selectiva de les seues habituals bajanades que només afegeixen crispació massiva. Curiosament, o no, he trobat força coses interessants. Per exemple, el director Spike Lee, el cronista «oficiós» de la comunitat afroamericana dels EUA va estrenar nova pel·lícula i des del seu confinament novaiorquès  ha dit que el món sencer haurà de reiniciar-se. En la terminologia actual, fer un reset de l’anglès reposar o reiniciar- i ha utilitzat unes noves sigles per a contar el temps a partir d’ara, A.C./D.C., (Abans del Coronavirus/Després del Coronavirus). Eixes sigles sempre les hem associades al grup de rock dur australià AC/DC. Significarà això que estem abocats a una «Highway to hell», Autopista a l’infern?. Igual està bé això, perquè si el camí pel que transitàvem fins ara era cap al cel, pot ser no siga mala opció.

AC/DC / Highway to hell

 

Woody Allen, després d’alguns entrebancs per les acusacions de pederàstia que ha rebut, acaba de publicar les seues memòries «A propòsit de res». Un títol brillant que intuïsc que vol dir que si no contarà tot, les memòries mai ho fan, si que relatarà aspectes sucosos de la seua vida i les seues pel·lícules.

 

 Manhattan Soundtrack / Woody Allen (1979)

 

Altre director de cinema, David Lynch, ha dit com si fora la història d’alguna de les seues pel·lícules, que vivim entre el surrealisme i el «perreo» que és un estil de ball que igual pot ser agressiu i ràpid o lent. Lynch quasi sempre em provoca certa inquietud, tot i que incloga cançons en els seus films com aquesta dolça i un tant embafadora «Blue velvet», la qual cosa la fa doblement inquietant  i pertorbadora.

 

Bobby Vinton / Blue velvet

 

El psiquiatra Luis Rojas Marcos passa consulta a la ciutat de Nova York i ha fet un diagnòstic de la situació: «El discurs inicial durant la pandèmia ha desorientat a la població i alimentat l’ansietat». Dit amb tots els respectes d’un neòfit i un ignorant com jo en l’apartat psiquiatria i altres disfuncions mentals:

Quan la població no ha estat desorientada i ha patit ansietat?.

Perdoneu el recurs fàcil per a il·lustrar musicalment el tema.

Una obvietat?. I tant.

 

 Nat King Cole / Ansiedad

 

Ara trencaré la promesa de no fer referència a cap polític, però com venia d’un psiquiatra i tenim a un individu de pèls rogencs al comandament del món que sembla estar un poc tocat del terrat i que «governa», diguem-ne de manera benevolent «A lo loco» recomanant ingerir hidroxicloroquina quan els científics han dit que un estudi sobre el fàrmac no mostra beneficis en pacients COVID-19 i avisa dels seus riscos. Ja sé que els més malvats seran partidaris de no advertir al president d’eixa «Trumpa».

 

 

A lo loco / Celia Cruz&Jarabe de Palo

 (BSO El Milagro de P. Tinto)

I el titular final que ens traurà un somriure i alguna cosa més:

«Dona Summer gravà «Love to love you baby», la cançó més eròtica de la història fingint 23 orgasmes». Això s’ha sabut ara i que ho va fer imaginant Marylin Monroe cantant. Si tenim en compte que la cançó és del 1975 quants orgasmes fingits haurà tingut?. I no, no és un problema d’aritmètica.

No sé si farem un reset al remat, però si que sembla que ho necessitem.

 

Donna Summer / Love to love you baby

 

Inscriu-te al nostre butlletí

Top