Tens 0 productes a la teua cistella
29/10/2024 20:31
«Estem bé, estem en casa; no tenim ni llum ni aigua, però estem bé. El carrer és com un riu que ho arrastra tot. No puc parlar més, que em queda poca bateria i no la puc carregar. Per sort, tinc arròs fet i soparem això. Dis-li-ho a la mama». De fons, em saludaven «Tia! Tia!»
A penes mig minut de videotrucada entretallada i fosca va ser suficient perquè es dissipara l’enorme pes de la incertesa, eixa tona de pedra negra que em xafava un cor que volia eixir-se’n per la boca. La llum de la meua vida continuava encesa.
31/10/2024 a la nit
Visite per primera volta la zona zero, dos dies justets després de la barrancà. Al barri d’Orba d’Alfafar. Una companya ens havia demanat per SMS algunes coses que necessitava. La llista era llarga i heterogènia: aigua embotellada, esponges de sabó, bolquers de bebé i adult, botes d’aigua, ferramentes per a llevar fang, medicaments, aliments en llauna, potets per a bebés i adults, llet, galetes, pa, megàfons. De tot el que demana, li aconseguim poques coses, ja que el supermercat on anem tenia molts prestatges buits i algunes coses ja no es poden trobar enlloc, com les botes o les ferramentes. Afegim piles, les que teníem a casa. Només trobem un impediment en la ruta en cotxe: en la rotonda del Bulevard Sud amb el carrer de Sant Vicent no es pot anar recte i s’ha d’anar a la següent cap a l’oest per a, després, tornar enrere. No me’n pregunteu el motiu, però és així: un absurd que només provoca que el trànsit en aquell punt siga pitjor, tant per a qui va pel bulevard com per a qui va per Sant Vicent. Quan apleguem al punt que ens havien dit, 15 minuts després, resulta que no ens deixen passar. Hem de tirar de nou pel bulevard i anar per la Pista de Silla, que hem volgut evitar en tot moment perquè el navegador ens diu que està plena de cotxes. Que al sendemà és festa i hi ha gent que continua vivint com si res no haguera passat.
Rotonda dels Hams, pugem el pont, amb trànsit intens, i de seguida trenquem a la dreta per agafar la V-30. Cap cotxe. Ens estranya, però no tenim res a perdre. Agafem l’eixida de la CV-400 i passem el pont. Està molt fosc, però això no impedeix a algunes persones caminar per allí, carregats amb bosses plenes de paper higiènic, tovalloletes, aigua. Algunes porten carros. Parem un moment i duem durant un escàs quilòmetre a dues persones, amb les bosses de quatre. No podem dur-los allà on van, Picanya o Paiporta (ara no ho recorde bé), perquè ens esperen a Alfafar. Un control policial en la rotonda, en eixa direcció, tampoc no deixava passar.
Continuem per la CV-400. Sobta la poca llum que n’hi ha. Les naus i els pobles no tenen encara electricitat i només els fars del cotxe ens fan veure el fang que ja s’eixuga damunt l’asfalt i els cotxes que s’amuntonen a una banda i altra de la carretera. Feia només sis dies que havia passat per allí a replegar la mateixa companya a qui anàvem a visitar ara. Ningú no diria que era el mateix lloc.
Apleguem, per fi, al seu carrer. Parem el cotxe. Em pose les botes d’aigua (que tinc des de fa anys) i òbric la porta. L’olor. Em recorda vagament la de la DANA del Baix Segura, però no és igual. Aquesta, ara, té més component de terra; aquella, quan vaig estar, era més de vegetació podrida, de sargasseta. N’hi ha entre mig i un pam de fang que s’enganxa molt i és fàcil perdre l’equilibri. Baixem el carro amb les coses. Impossible anar a la porta de sa casa a peu des d’on hem aparcat. Hi ha sofàs, cotxes (fins i tot uns damunt d’altres), portes, cadires, bultos indefinibles… que no deixen passar. La cridem, literalment, no per telèfon, ja que no hi ha cobertura. Baixa el seu marit i ens indica un altre punt per aparcar el cotxe i accedir: el veïnat ha fet una mena de passarel·la entre el fang per poder entrar a les cases, però no es veu ni amb la llanterna de cap que duem. Per sort, ell ens guia.
Entrem pel portal de la finca. Cal anar al tercer. A mesura que pugem esglaons, va esvaint-se el fang. Deixem el calcer fora de la porta de casa, com hem vist en tots els habitatges. L’entrada, menuda, és un xicotet magatzem de primera necessitat. Ens abracem fort. Ens havíem vist per última volta precisament el dimarts 29 al voltant de les 19.00 hores. A la Gran Via Marqués del Túria vaig baixar del taxi que la portava a ella a sa casa per fer a peu el trajecte que em separava de la meua. Que no calia que em duguera a casa, que es feia tard i jo volia caminar un poc, que em va bé per a la hipertensió. Insistia a desviar-se, que no li costava gens. Per sort, soc també jo cabuda.
Hui m’ha dit que, en veure que començava a passar aigua per la carretera, va manar al taxista parar-la en un altre punt perquè ell poguera anar més directe cap a la Pista de Silla. No sap cert el que va ser d’ell.
02/11/2024 17:40
No havia estat mai a Rotglà i Corberà, i mira que he passat de llarg milers de voltes per l’entrada, de camí a València o a Cocentaina. Això passa sovint: sempre volem anar a algun altre lloc, amb intenció i amb pressa, i ens perdem tot el que es troba entremig.
Ha sigut un trajecte que s’ha fet curt, de veres. Hem estat parlant amb Antonio, un home de 91 anys a qui un fill i una filla han dipositat en el cotxe d’una desconeguda perquè el portara lluny del fang pudent i les tones de runa, mobles trencats i cotxes encavalcats que té davant de sa casa, enfront de l’estació de tren de Catarroja. No havia baixat al carrer des d’aquell dimarts i, com tot el veïnat, no tenia ni aigua ni electricitat a casa. Per sort per a ell, li havien fet una xicoteta intervenció als ulls i no podia veure encara massa bé. Però distingia el suficient com per a estar colpit. Ens contava que, per una casualitat, no estava en la planta de baix en el moment de la barrancà, sinó que estava en la primera planta. Si no, no ho hauria pogut contar. Ell havia viscut també la del 57, però aquesta era molt pitjor.
Entre tota la misèria de les institucions inoperants, entre la desolació de qui ha perdut tant, encara puc dir que he guanyat un trosset de iaio.
No oblidarem. No perdonarem. No descansarem fins que es faça justícia.
Revista número 507. Novembre 2024.
