Diari d’una pandèmia

07/09/2020

El dijous 12 de març arribà al correu del centre una carta del secretari autonòmic d’Educació en què ens informava que per precaució se suspenien certes activitats i es recomanava adoptar certes mesures d’higiene i informatives sobre aquest tema. La cosa començava a semblar seriosa.

Immediatament, vaig convocar una reunió de l’equip directiu per a preveure el possible impacte i les repercussions. Durant el transcurs de la reunió vam conéixer la resolució de Miquel Soler, secretari autonòmic d’Educació, per la qual establia instruccions d’organització i funcionament dels centres i se suspenia temporalment tota activitat educativa presencial en els centres. Definitivament ens enfrontàvem a un problema de gran envergadura.

Durant el cap de setmana em vaig posar en contacte telefònic amb la coordinadora TIC del centre i els/les caps de departament de les famílies professionals per a coordinar i planificar el treball.

El dilluns vaig convocar una COCOPE per videoconferència per tal d’analitzar i consensuar les accions que es durien a terme per a coordinar el professorat, establir comunicació amb les famílies i mantindre l’activitat lectiva de forma no presencial.

Afortunadament, el centre porta treballant amb les TIC des de fa anys i el Claustre estava format i tenia preparats els materials en la plataforma Aules.

El període no lectiu de Falles em donava un respir per a, amb certa tranquil·litat, preparar les meues classes, perquè cal no oblidar que, a més de les funcions de direcció, tens les de docent i has d’atendre el teu alumnat i planificar l’organització del centre durant el període comprés entre Falles i Pasqua, que en aquells dies –innocent de mi– suposava que podia durar el confinament per a incorporar-nos després i acabar el curs en presencial.

També ens dedicàrem a preparar plataformes alternatives al Pla MULAN que oferia la Conselleria, ja que aquestes al principi no van funcionar tan bé com caldria desitjar, encara que aquest fet es va corregir el més prompte que es va poder ampliant i millorant el servei.

Finalitzades les «vacances de Falles», s’havia aconseguit preparar l’IES La Marxadella per a afrontar aquest nou repte en un període d’incertesa i oferir el millor servei possible davant les condicions en què ens trobàvem.

Podria continuar fent una relació cronològica de tot el procés fins a hui, enumerant les diferents notícies que anaven arribant amb comptagotes i els canvis de rumb que calia fer cada vegada que arribava una novetat legislativa o una nova instrucció, afegit tot això a les múltiples tasques que comporta la finalització del curs escolar, els programes d’àmbits, les preavaluacions telemàtiques, etc., però s’allargaria massa aquest article i deixaria de costat alguns aspectes que no em vull deixar en el tinter.

En aquest període hem hagut d’inventar la figura del teledirector. S’havia de fer el mateix que fins ara: dirigir un macrocentre de les dimensions de l’IES La Marxadella, és a dir, consensuar, planificar, coordinar 200 persones, l’alumnat i les famílies per a oferir un ensenyament públic digne i de qualitat en la distància. Si en condicions normals ja és una labor complexa, en les condicions en què ens trobem es multiplica exponencialment.

Hem aprés a utilitzar l’eina de la videoconferència, no tant l’ús de l’eina en si, que és relativament fàcil, sinó l’ús educat d’aquesta, el muteig de micros, intervindre adequadament escoltant i respectar l’ús de la paraula perquè una reunió puga arriba a ser pràctica i efectiva. Gràcies a aquesta eina s’han pogut continuar realitzant reunions de treball, d’equips docents, les COCOPE, continuar amb projectes i fins i tot sessions d’avaluació, més fluides i productives de vegades que les presencials.

Ens hem hagut de reinventar com a docents. Jo, que per formació tinc bastant desimboltura en les tecnologies de la informació i comunicació, he hagut de formar-me i familiaritzar-me amb l’ús eines informàtiques que no usava o que desconeixia, preparar videotutorials, emetre en directe en YouTube, etc.

Hem aprés a seleccionar i elaborar materials (no tots els recursos que hi ha en Tnternet són vàlids). Cal buscar-hi recursos, i després de buscar molt trobes alguna cosa interessant. Tampoc el material que elaborem amb tota la il·lusió del món i molta faena té a vegades el més mínim interés per al nostre alumnat.

La ficció del teletreball, això de tindre el treball a casa, tampoc no és massa positiu. La ja complicada labor de dirigir un centre requereix molta faena. En condicions normals dedique bastants hores al treball, però quan arribe a casa, llevat d’estranyes excepcions, solc desconnectar. No succeeix el mateix quan tens el despatx a casa: si t’encantes, se’t fa l’hora de sopar sense adonar-te’n. Si a més d’això afiges que tens desviat el telèfon del centre al teu mòbil personal, la situació es complica una mica més.

Un altre aspecte important és que en aquest temps he pogut comprovar la importància de la bretxa digital, també la meua. No hauria estat capaç de fer tot el treball sense disposar d’un bon portàtil, dues pantalles, una connexió d’Internet ràpida i un mòbil amb trucades il·limitades. Evidentment, en altres condicions no hauria pogut fer el mateix per molt de temps que hi haguera dedicat.

L’anterior problema creix si el traslladem a l’alumnat. L’educació pública intenta, amb els recursos disponibles, contrarestar les desigualtats socioeconòmiques, però en l’ensenyament no presencial això es multiplica perquè les famílies amb menys poder adquisitiu tenen menys i pitjors recursos informàtics i, per tant, aprenen en pitjors condicions. En aquest aspecte, valore positivament l’esforç econòmic realitzat per l’administració amb la compra de tauletes amb connexió a Internet per a intentar pal·liar d’alguna manera aquestes desigualtats. No em van molestar gens ni miqueta els quatre dies de contínues telefonades al meu mòbil personal per tal que 40 dispositius arribaren a les famílies més necessitades

No vull finalitzar aquest article sense agrair al professorat el seu esforç. Em consta que el conjunt del professorat també ha viscut situacions personals complicades i ha sigut capaç de superar totes les dificultats per a continuar atenent els seus alumnes, que també han fet un esforç per a adaptar-se a una nova realitat desconeguda. I les famílies, que d’un dia per a l’altre han vist tancades les portes del centre educatiu del seu fill o filla.

Estic convençut que hem aprés junts: alumnat, famílies, professorat. Hem tingut clar que l’objectiu era prosseguir amb el procés educatiu i fer-ho tan bé com fora possible: reinventant-nos, però amb la il·lusió d’educar i somiar allò que ara sabem que és «la nova normalitat». Molta salut i bon humor!