La revista degana en valencià

Dictadors, maleducats i segrestadors de xiquets

03/11/2021

Esto es España y aquí se habla la lengua nacional”, va ser la resposta que va rebre un client d’un bar del Grau de Gandia en demanar-hi un te roig amb gel. “¡Sinvergüenza! ¡En castellano, que no tiene vergüenza!”, foren els crits que va rebre per part de la socorrista una banyista a Calp. “Hablar valenciano es de mala educación”, va sentenciar una empleada de l’oficina de Correus de Petrer davant d’una gosadia com era aquella.

Aquests són només tres casos de discriminació lingüística cap als valencianoparlants que ha recollit i denunciat la Plataforma per la Llengua durant les últimes setmanes. No cal ni dir que suposen la punteta de l’iceberg de tot el que és un sistema en què la llengua pròpia del País Valencià és estructuralment sotmesa i minoritzada davant de l’única llengua oficial de l’Estat espanyol. És només l’últim pas d’una balança desequilibrada: l’exabrupte, l’insult, l’improperi.

El grup parlamentari de Compromís a les Corts, mitjançant la seua portaveu adjunta, Mònica Àlvaro, registrava una iniciativa per tal de posar fre a aquesta escalada de l’odi a què estàvem assistint  i pegar un toc d’atenció. La proposta era ben senzilla: cap valencià pot ser discriminat en un comerç per la llengua que parle. És a dir, no es pot negar ningú a atendre’t per parlar valencià -però tampoc fer-ho per parlar castellà, tot i que açò no ha passat ni passa mai, òbviament-. Lògic, senzill i de sentit comú, veritat?

Doncs no. Tota la premsa espanyolista -tota: COPE, SER, Información, etc., no només aquella que se sol identificar amb la “caverna”, si és que n’hi ha cap altra…- ha eixit en allau a toc de corneta: “la imposición del valenciano”. El primer colp d’ull és una mentida més que evident: no ha proposat ningú que el valencià s’equipare al castellà, és a dir, que siga obligatori conéixer-lo. Per molt que aquests mitjans d’informació (?) titulen sobre una obligació de parlar una llengua, aquesta no existeix enlloc.

Però vull anar més enllà i analitzar què subjau en la reacció que aquesta iniciativa benintencionada i pragmàtica ha provocat. Un subconscient molt més sucós. La Razón (?), tot agafant un comunicat d’unes “associacions de comerciants” de Benidorm, titulava el següent (corregisc i traduïsc la redacció i la puntuació francament deficients de l’original): “El comerç de Benidorm, contra la ‘imposició lingüística, avisa: ‘no atendrem en valencià’”. Algú imagina un titular paral·lel com aquest altre: “El comerç de Benidorm, contra la ‘imposició racial’, avisa: ‘no atendrem negres’”.

Doncs, bàsicament, tenint en compte el que s’hi proposava i la reacció que hi ha hagut, això és el que estaven afirmant: “parles valencià? No t’atendrem”. O siga, “Esto es España y aquí se habla la lengua nacional”, “Hablar valenciano es de mala educación” i “¡Sinvergüenza! ¡En castellano, que no tiene vergüenza!” tot junt i esbombat als quatre vents per PP, Ciudadanos, Vox i els respectius corifeus mediàtics i els de la resta.

Ara bé, tota aquesta reacció respon a la realitat? És evident que tampoc. No és que jo siga un client habitual dels comerços d’aquesta vila de la Marina Baixa, però hi he anat diverses vegades. I no hi he canviat mai de llengua. Sempre hi he parlat valencià. I, òbviament, no hi he tingut cap problema. A què respon, doncs, tot aquest zafarrancho de combate?

Aquest pont ha tingut molt recent a Astúries els ressons de la manifestació massiva per l’oficialitat de l’asturià i el gallec que va tindre lloc a Uviéu el passat 16 d’octubre, més encara quan s’ha fet públic que el diputat de Foro Asturias, que és decisiu per aprovar-la o no, s’ha decantat cap a les posicions dels qui hi són favorables. Així doncs, era molt previsible que la premsa espanyolista (n’hi ha de cap altra, fora dels Països Catalans, Euskadi i Galícia?) omplira fins a vessar el tinter i carregara els titulars a quatre columnes.

I així ha sigut. Resulta que el Jardí Botànic de Xixón va programar un contacontes en asturià i les reaccions davant d’aital crim no s’han fet esperar. Segons Ciudadanos, “La batalla por la oficialidad se cobra la primera víctima: los niños, a los que usan de rehenes”. Declaracions literals. Sí, les heu llegides bé. Els pobres xiquets convertits en hostatges indefensos no hauran de patir més plurals en -es o paraules que comencen per ll- en tot el que queda d’any: no hi havia cap altra activitat programada en asturià per part del Jardí Botànic. Però no calia: només que la “normalitat” espanyols es veiera pertorbada un segon n’hi havia prou perquè la fera despertara.

No em cansaré de repetir-ho. Aquest llenguatge rabiós, furibund, agressiu, cobejós de sang, bel·licós i, en resum, repartidor d’amor, estima i fraternitat a tort i a dret denota que el problema som nosaltres mateixos, els qui no només parlem la lengua común, per la nostra mateixa existència. Algú em pot explicar com, si no, podríem continuar existint tot complint els requisits que ens proposen per a no caure en greus sedicions, rebel·lions i diversos quebrantos del estado de derecho per ací i per allà?

Els valencianoparlants, com que per la nostra simple existència pertorbem i trenquem la idíl·lica normalitat espanyola de l’Espanya constitucional en anar dient impunement pels carrers “bon dia” i aitals afrentas a la patria, som, en essència, uns dictadors que volem imposar la nostra llengua, uns maleducats que ens encabotem a rebutjar les objectives grandeses i meravelles de la lengua común i -aquesta troballa és nova de bell nou- uns segrestadors de xiquets; pobres criatures indefenses que retenim com a hostatges del nostre projecte totalitari de laboratori destructor de la pau, l’harmonia i la convivència. No està gens malament, la cosa. Ja em direu què hi podem fer, més enllà d’immolar-nos a l’estil bonze.