Didín Puig, fonamental

1. La riberenca Didín Puig Grau (Guadassuar, 1928 – Benimodo, 2019) és un dels exponents més icònics i reveladors del valencianisme cultural contemporani. Periodista de professió, participà en els cursos de valencià que, a partir de 1949, impulsà Carles Salvador al si de Lo Rat Penat –«era l’única dona», recordava ella–, circumstància que li permeté entrar en contacte amb mestres com Enric Valor, Francesc Ferrer Pastor i Manuel Sanchis Guarner. Poc després es traslladà a París, on viuria els esdeveniments de maig del 68; i, gràcies a la seua vinculació a la discogràfica Edigsa, promotora de la Nova Cançó, conegué cantautors tan carismàtics com George Brassens, Lluís Llach i Maria del Mar Bonet.

En 1974, de retorn a València, esdevingué la primera dona a donar classes de valencià durant el franquisme. Treballà per a l’editorial Gorg i el diari Avui. I col·laborà amb grups musicals com Alimara i Al Tall, circumstància que li permeté contactar amb referents del món cultural valencià: Ovidi Montllor, Matilde Salvador, Vicent Andrés Estellés i d’altres. En aquest sentit, poques persones deuen saber que, en part, fou per ella que l’autor del Llibre de meravelles acabà establint la seua residència a Benimodo.

Iniciada la democràcia, el bagatge musical que atresorava li facilità treballar a Aitana, la delegació de TVE al País Valencià. I d’allí, a Canal 9, on col·laborà amb periodistes com Paco Nadal, Alfred Costa, Vicent Monsonís, Ximo Rovira i Josep Parra. Resulta significatiu que, anys després, en preguntar-li per Amadeu Fabregat, Didín –hipocorístic de Càndida– responguera: «Podia haver fet molt més, molt més. […] Jugava sempre a totes les baralles i ell tenia la idea d’anar-se’n a Madrid; i a Madrid que se’n va anar». I que, en evocar Manuel Sanchis Guarner, remarcara que, durant la postguerra, «feia les classes sempre passejant per l’aula. Quan pujava a la tarima havia de parlar obligatòriament en castellà. I, clar, si estava baix entre les taules podia parlar en valencià».

Trobareu tots aquests comentaris i molts més –juntament amb múltiples anècdotes i nombrosa informació de primera mà referent al treball i la biografia d’aquesta activista cultural del segle XX– en el llibre titulat Didín Puig, una dona decidida, que en 2018 enllestí Vicent Climent i Ferrando i veié la llum a Reclam Editorial gràcies al suport de l’Ajuntament de Benimodo. Així, tal com explica Climent, el volum començà a gestar-se en 2013 i es nodreix del seguit d’entrevistes que mantingué amb la protagonista i del testimoni de diverses persones que la varen tractar. I s’estructura en sis capítols: «Una dona de poble, com Déu mana», «A París, amb dos o tres noms al cap», «Política i cuina», «Classes de valencià i activisme cultural», «Estellés, Benimodo i la literatura» i «Distinció al Mèrit Cultural», el guardó que, en 2017, li concedí la Generalitat Valenciana.

El llibre, del qual he tingut notícia gràcies a l’amabilitat de Vicent Cardona, es tanca amb un útil índex onomàstic; i està il·lustrat amb nombroses i expressives fotografies pertanyents a diverses èpoques i esdeveniments que completen i enriqueixen la informació biogràfica, alhora que fan justícia a una dona inconformista, rebel i subterrània. Una dona que, com el seu amic Josep Lluís Bausset, tot i gaudir d’escassa notorietat pública, a la fi resulta fonamental per a saber com es desenvolupà el valencianisme durant una bona part del segle XX. Un moviment que, vist des de l’actualitat, cal situar a mig camí entre l’altruisme i la pràctica piadosa. Ho resumí amb humor i encert el periodista i històric col·laborador de Saó Emili Piera, en asseverar que «l’altar major del valencianisme era la casa de Fuster, i la capella lateral era la casa de Didín».