La revista degana en valencià

Unes diferències

Acabe de tornar d’un viatge ràpid a Barcelona. No res… cosa d’assumptes familiars i, de passada, visita al Caixa Fòrum per veure una petita mostra, excel·lent mostra, del museu Thyssen madrileny.

Mentre esperava el tren vaig fer un passeig pels voltants de Sants.

Quan un és persona diletant encara que no ho exercisca més que a temps parcial, l’actitud sol donar resultats sorprenents. O no tant.

Al voltant de l’estació de trens de Sants hi ha uns quants carrers, avingudes de certa corpulència com correspon a una ciutat gran, que porten noms significatius. Clar que d’altres nomenclatures no ho són tant però és prou per fer-nos una idea de per on van, han anat sempre, els trets en la ciutat Comtal. És el cas que vos trobeu amb l’avinguda de Josep Tarradellas, o amb la plaça Francesc Macià o el carrer del comte d’Urgell, i noms per l’estil. Impossible fer un repàs de la resta… el lector ja s’ho imaginarà

I és el cas que, cosa que faig més sovint, em trobava per la capital del Túria. I també se’m va ocórrer fixar-me en alguns noms de carrer. A València, com de fet a Barcelona també, sovint em moc per carrers dels quals no en sé el nom. Com a foraster que sóc en aquestes ciutats sé orientar-me i trobar el que vull, però no pare esment en els noms.

Aquesta vegada però, ho he fet. I sense recórrer-los, mire un dels plànols ciutadans desplegats  ací i allà.

A València els noms de moltes avingudes i carrers principals porten noms diferents. Per exemple: Ferran el Catòlic, avinguda del Cid, o Marques del Túria  o Pérez Galdós…

No cal filar massa prim per veure el significat d’aquestes nomenclatures per construir la imatge col·lectiva de la ciutat i de la gent que hi trafega.

El balanç en el sentit d’estima i valoració d’herois i personatges importants (ni d’aquests ni d’heroïnes sembla que no n’hi ha hagut mai cap en les dos ciutats) ho deixa a les clares.

Encara sort que, com carrers o avingudes de valor, al Cap i Casal apareixen noms que fan referència a símbols propis. Blasco Ibáñez, avinguda Tarongers…I deixem-ho estar.

És clar que vint anys, i més, molts més, manant la dreta a València no s’ha fet cap intent per reconèixer la identitat valenciana. Si de cas alguna mostra més o menys de caire “folklòric” amb el que té de poca substància.

Clar que també la dreta ha manat, i molt, a Barcelona. Però aquesta és una diferència clau. La dreta de cada ciutat defensa els seus interessos com no podia ser altrament. Allà els catalans, ací els espanyols. No és poca la distància entre un i altre univers. L’esquerra no ha pogut dir quasi mai la seua.

Es obvi que no anem a canviar ara els noms de llocs simbòlicament importants per a la ciutadania. Resultaria difícil, tal vegada impossible. I doncs, què farem?

A un govern valencià li correspon fer mans i mànigues per suplir aquesta mancança tan abusiva. I no ho té gens fàcil perquè una part d’eixe govern no es creu ni poc ni molt el valor de la identitat nacional valenciana.

Què hauria de fer la part del món polític que hi creu? No sóc qui per a dir-ho , ni ací el lloc. Però evidentment, alguna cosa caldria fer.

En tot cas si, tal i com diu el tòpic sobre la capacitat creadora de la gent valenciana, això és veritat,  no estaria gens malament exprimir-se el cervell per imaginar formes, accions, actituds… per impulsar una imago mundi valenciana al si d’un món global. I d’una Europa que ens condiciona i què, en altres moments més àlgids, proposà per a les regions.

Sicut erat…