Diguem visca Sant Antoni!

07/04/2021

Després de passar un Nadal atípic, hem passat un mes de gener ben estrany, preocupant… Tant que s’han hagut de suspendre les festes de Sant Antoni, el dia que marca l’inici, o el final d’any, en determinats pobles de Mallorca. Sant Antoni és una festa molt sentida a la part forana, no debades és el patró dels animals, aquells que treballen la terra o que ens donen aliment, per tant, d’aquells que donaven sustent als pagesos. Antigament, podien ser el més valuós que hi havia a la casa. Era la celebració del solstici d’hivern, l’allargada del dia i el moment d’iniciar un nou any de sembres per a recollir en el moment indicat.

La festa, generalment, té dues parts: les temptacions del dimoni, representades pel ball, i la victòria del sant, amb les beneïdes dels animals. A cada poble santantoner hi ha les seves variants. Així, a sa Pobla, municipi on hi ha constància de la celebració des del segle XIV, la festa dimoniera queda una mica desplaçada pel Ball dels Caparrots, imatges de personatges famosos, com els germans Marx, que ballen la tonada de «Jo i un pastor». Després hi ha la Colla de la Dotzena de Dimonis, la més nombrosa de l’illa, que balla al voltant del sant; en especial, hi ha el Dimoni Negre, en Conguito, qui fa polissonades a sant Antoni.

La zona on la festa es viu més és al llevant de l’illa: Capdepera, son Servera, sant Llorenç i, sobretot, Artà i Manacor. És difícil arribar als espais més cèntrics de la festa si no hi tens bo o hi arribes amb moltes hores d’antelació. A Artà, la festa comença ben prest, pràcticament a la sortida del sol, amb els dos dimonis que ballen arreu del poble amb les seves canyes. Un dels balls més festius i alegres de la festa. Si voleu, cercau-lo a la xarxa. Dia 16, a Artà, manen els dimonis, perquè el sant no hi compareix. Surt dia 17, el seu dia. Un altre dels actes més especials és el cant de completes a l’església. Després del res, el poble canta els goigs dedicats al sant.

Pel que fa a Manacor, l’amo de la festa és el Dimoni Gros, qui, fins i tot, seu a la cadira del batle en dia tan assenyalat. És el principal reclam de la festa i, com a dimoni, és el més aterrador. És ell qui, amb l’encesa del primer fogueró, dona el sus a les festes. Quan el primer fogueró s’ha encès, tothom pot encendre els seus. El Dimoni Gros va acompanyat de dos dimonions i, tots tres, ballen al voltant d’un sant impertèrrit que només es mou per fer el senyal de la creu quan la tonada acaba. Els dimonis i el sant passegen per tot el poble, de cafè en cafè, acompanyats de la banda de música fins ben entrada la matinada. Igual que a Artà, se celebren completes. Després del res en llatí, la banda de música, amb un silenci absolut, comença la tonada manacorina, la més festiva, i tot el poble congregat a l’església gran de Manacor comença a cantar els goigs al sant. Cercau-ho també a la xarxa. A més d’això, els foguerons que s’escampen pel poble van adornats, en alguns casos, de figures, a l’estil de les falles de València o de les fogueres d’Alacant. Fins i tot abans s’anomenaven falles perquè es creia que eren d’origen valencià. Sigui com sigui, és un element, el foc, que agermana aquest racó del Mediterrani com a element purificador, de cremar tot allò dolent i començar de bell nou, igual que en el solstici d’estiu, per sant Joan.

Tot i la devoció, la festa ha tengut els seus alts i baixos. Entre la República i el franquisme, quasi bé es va perdre. Per a la República, havia de desaparèixer tot el que tenia una vinculació religiosa; per al franquisme, es va intentar fer desaparèixer la part festiva i centrar-ho més en la variant religiosa, on exèrcit, senyors i capellans es convertien en els amos dels actes. La festa fou vista, primer, com de gent endarrerida, illetrada, supersticiosa; després, massa institucional. En les darreres dècades ha viscut un auge incontrolat, amb un excés de gent que vol viure la festa. La famosa llei del pèndol…

A més de sa Pobla, Artà i Manacor, la festa és molt important als altres pobles del Llevant mallorquí esmentats adés, però també a Muro, Petra, Alcúdia o Pollença, on curiosament no hi ha dimonis. I és que, avui en dia, és estrany el poble que no tengui una colla de dimonis que participi en correfocs de cap a cap d’any, tant a Mallorca com en altres terres dels Països Catalans.

Sant Antoni, a més de la festa que transcendeix el sentiment religiós, és un dels elements que caracteritzen el poble mallorquí, és una part de nosaltres. L’element del foc o la presència del dimoni, tot i que els nostres dimonis són juganers i polissons, també serveixen per a fer por als nins petits, i no tan petits. Sant Antoni i tots els elements que l’envolten (la terra, els animals, la llengua, el sentiment de comunitat) ajuden a explicar qui som.

Al cap i a la fi, estimar i valorar allò que és teu, sense menysprear allò que no ho és i que no entens, implica formar part d’un grup humà, que s’adapta a les noves realitats, però que es manté inalterable en allò essencial, amb unes arrels profundes en una terra, la nostra, la que ens ha tocat i la que ens fa ser com som. Sant Antoni ens arrela cada any al país, fa retornar a casa els que no hi són i fa que la multitud s’ajunti en uns mateixos espais per a fer i sentir el mateix, per a ser Poble. Potser no es viu el mateix a tota l’illa, potser a cada municipi la pell de gallina és provocada per un acte diferent. Ara bé, una Mallorca sense la festa de Sant Antoni passaria a ser un tros de terra per on simplement transitam sense viure, com el passadís d’un hospital.

Que sant Antoni ens protegeixi de tot mal, com diu el goig:

Sant Antoni gloriós,

de Viana anomenat,

siau nostro advocat

de tot perill gordau-mos.