Digueu-me Ismael

28/06/2021

Fitxa bibliogràfica

Títol: Consumits pel foc

Autor: Jaume Cabré

Editorial: Proa

Any: 2021

Entre Consumits pel foc i l’anterior novel·la de Jaume Cabré han passat 10 anys. Si, a més, tenim en compte que es tractava de Jo confesso, l’amplitud del parèntesi sembla més gran encara. En aquest sentit, doncs, ens trobem amb una primera paradoxa a la qual s’enfronta el lector: les expectatives. Aquestes coordenades no ens haurien de dir res per elles mateixes, però no podem evitar tindre-les presents mentre llegim aquesta nova proposta de Cabré.

Si atenem el que ens havia acostumat l’escriptor de Terrassa en la seua obra més recent, hauríem esperat una obra densa, però realista, un assaig històric, una història contundent que assumira el repte d’explicar el nostre passat més recent. Així, Les veus del Pamano es va publicar en 2004 com a relat polifònic de la Guerra Civil a la comarca del Pallars, una geografia concreta per a extrapolar a una experiència humana general. I no una dècada més tard, però quasi, en 2011, arribava el gran esclat de Jo confesso, que també assumia un altre relat històric ambiciós tot seguint el fil conductor d’un violí que arriba a les mans del protagonista del llibre i la seua vida en la postguerra barcelonina. Així mateix, les peripècies d’Adrià Ardèvol es varen convertir en el títol de més impacte internacional, tant en crítica com en públic, de la literatura catalana recent; sense cap mena de dubte, un clàssic contemporani. És a dir, l’elevació quasi als altars de Jaume Cabré. Una fita difícil de continuar.

Així, doncs, una dècada més per a l’elaboració d’aquesta nova novel·la –interrompuda en 2017 amb els relats de Quan arriba la penombra– ens feia esperar –sense voler-ho i sense tindre cap altre argument més que l’ordre cronològic a què hem fet referència– una altra obra contundent sobre la memòria contemporània del país, que era l’evolució que seguia la producció novel·lística de Cabré amb títols de no menys interés com La teranyina, Fra Junoy o l’agonia dels sons o Senyoria.

Tanmateix, com ja ens podem imaginar després de tot el que hem dit, Consumits pel foc trenca de manera clara els registres a què Cabré ens tenia habituats en les seues novel·les. De fet, està molt més a prop d’un relat de Quan arriba la penombra que ha pres vida pròpia i s’ha allargat –que no estirat: en cap moment veiem que el temps ha arribat a un límit al qual no es vol resignar– fins arribar a prendre forma de nouvelle; molt més a prop d’aquesta manera de fer que no de la que esperàvem per a seguir el camí que obria Les veus del Pamano i Jo confesso.

Ara bé, no té gens de sentit de jutjar una proposta pel que n’esperaríem que no pel que és en si mateixa, i, en aquest sentit, Consumits pel foc suposa un canvi de registre reeixit com a artefacte literari, en el qual Cabré posa a prova la seua mestria de narrador d’històries per a oferir-nos el que a primer colp d’ull semblaria un joc més lleuger o fins i tot un divertimento, però que, gratant entre les diferents capes ben amagades que conté, ens trobem amb una barreja d’estils (des de la confessió fins a la faula) que troben el seu lloc enmig de la composició.

Consumits pel foc és una història que avança a través d’enigmes. Des de les referències literàries que conté (la primera i que obri el relat és, ni més ni menys, que Moby Dick, amb les corresponents ressonàncies bíbliques, és clar, i que serveixen per a establir la identitat del nostre protagonista) fins a les diferents peces del trencaclosques que el lector ha d’encaixar per tal de refer el fil de la història que ens ve contada a base de la confusió de realitats i les llacunes d’oblits que ens explica el narrador, així com la identificació de les diferents metàfores i faules que van entrant i eixint del relat tal com els ve de gust.

Consumits pel foc no és, doncs, una història fàcil i lleugera, com semblava a primer colp d’ull i hem advertit. Atenció a això, que les expectatives, tal com hem raonat, ens poden portar de moltes maneres per atzucacs. Si podem dir que estem davant d’un Cabré menor, també podem dir, no obstant això, que un Cabré menor és, al mateix temps, una proposta major en tots els sentits.