Dilemes al voltant de l’educació i la professionalització de la música de cambra

23/04/2021

Abans de res, crec que és indispensable presentar-me per a situar més correctament el lector i que tinga clar de qui i de què es parla. Soc Indalecio Bonet Manrique, des de fa trenta-dos anys membre i mànager de Spanish Brass, un grup de música de cambra que es va crear en 1989 al si de la Jove Orquestra Nacional d’Espanya. Iniciàvem així una aventura que és única al nostre país –almenys, això pensem nosaltres– i que ens va portar ja en 1998 a prendre una decisió molt difícil que marcaria per sempre el futur de les nostres vides: tots els components del quintet de metalls (Juanjo, Carlos, Manolo, Vicente I un servidor) apostàrem per dedicar-nos en exclusiva al grup, renunciant als nostres treballs fixos en orquestres i conservatoris. L’aposta tenia el seu risc.

Aquesta presentació em sembla important perquè parla d’un aspecte fonamental, i alhora controvertit, com és el de la professionalització en la música. Per tant, hauríem de preguntar-nos què significa ser un professional de la música o, més concretament, un professional de la música de cambra. Evidentment, la resposta més senzilla és: un músic és professional quan es guanya la vida fent aquesta activitat. En canvi, alguns opinen que u és professional quan dedica un temps determinat a aquest quefer musical, i altres pensen que tot radica a tenir un número fiscal que li permeta poder exercir la seua activitat. Hi ha tantes maneres d’enfocar-ho!

Per descomptat que tots els enfocaments són lícits i segurament correctes, però si comparem la nostra professió de músics de cambra a temps complet amb altres professions, segurament se’ns aclariran alguns dubtes. ¿Vosaltres vos posaríeu en mans d’un dentista perquè vos operara d’apendicitis o veuríeu normal que un enginyer conduïra un cotxe de fórmula 1 per molt que entenga de mecànica, de disseny o de tecnologies aplicades a l’automobilisme? Jo tinc clar que no. Aleshores, ¿per què considerem normal que qualsevol intèrpret puga accedir al món professional de la música de cambra, sense més requisits que la seua condició de músic i sense la formació específica que això comporta?

De totes maneres, abans de continuar, potser for a interessant reflexionar sobre si l’exercici de la música de cambra és considerat concretament una professió. Si comencem pel principi, és a dir, si parlem del procés formatiu dels futurs intèrprets de música de cambra, descobrirem que és en l’àmbit educatiu on radica el problema o –per què no– la solució. Tots nosaltres –i encara passa, si bé no tant– hem estudiat música de cambra en el conservatori com una assignatura complementària (cras error!). Aquesta assignatura no sols no ha de ser complementària, sinó que hauria de ser una assignatura troncal des de l’inici de l’aprenentatge musical, especialment per a tots aquells que pretenen dedicar-se a la interpretació. Des d’un principi se’ns ensenya a tocar de solista i aprendre tots els concerts haguts i per haver-hi. Fins i tot se’ns examina per poder accedir a qualsevol treball –siga en bandes, orquestres o en la docència musical– amb concerts que després mai més tornarem a interpretar en directe, llevat que arribem a ser solistes amb una trajectòria concertística nacional o internacional contrastada, fet que no sol ser molt habitual. Paradoxalment, la quota dels estudiants de música que acaben els estudis i poden fer una carrera interpretativa com a solistes no supera l’1 %. Aleshores, ¿per què s’utilitza aquesta metodologia i no s’enfoca la didàctica musical per als intèrprets des de la música de cambra? Hem de ser més realistes i, per què no dir-ho, més intel·ligents. Una anàlisi del mercat laboral en l’actualitat ens indica que la immensa majoria dels estudiants de música acabaran en una orquestra, en una banda o ensenyant a nous músics; per eixa raó, nosaltres (Spanish Brass) estem convençuts que la millor manera de formar-se musicalment i convertir-se en autèntics intèrprets és fent música de cambra. És la manera amb la qual nosaltres hem aprés i hem millorat com a músics. Tots els possibles problemes als quals s’enfronta un estudiant i més tard un professional davant d’una partitura –com poden ser problemes d’afinació, equilibri, articulació, sonoritat, ajust rítmic i un llarg etc.– se solucionen des del treball en conjunt, mai des de la soledat de l’estudi d’un instrumentista. Hi ha una infinitat d’exercicis radicats des del treball de la música de cambra que solucionen fàcilment totes aquestes problemàtiques. És més, prenent la formació cambrística com a punt de partida per a construir els vímets didàctics necessaris, podria també millorar-se significativament la formació requerida per a la interpretació en agrupacions més grans, com poden ser la banda o l’orquestra. Així que, al meu parer, caldria fer un canvi substancial: els plans d’estudis haurien d’abordar-se i elaborar-se des del treball en conjunt i no des de l’individualisme instrumental, augmentant les hores lectives i plantejant un disseny curricular més potent en aquest sentit.

Dit això, convé remarcar que tampoc existeix una planificació perquè els grups de cambra joves puguen desenvolupar-se en cicles de cambra pensats per a desplegar la seua qualitat i ajudar-los a créixer degudament, factor que complica –i en molts casos impossibilita– la transició del món acadèmic al professional de formacions cambrístiques prometedores.

De qualsevol manera, voldria tornar al principi d’aquestes línies. Si seguim parlant de professionalitat, hauríem d’exigir –i exigir-nos al intèrprets que ens dediquem a aquest quefer– que la pràctica professional de la música de cambra s’efectue amb els estàndards de qualitat i també de quantitat mínims que sí s’acompleixen en altres activitats professionals dins del món musical. Tot i que la responsabilitat no radica únicament en els músics, caldria demanar als promotors culturals una major professionalització a l’hora de dissenyar i gestionar el circuit de concerts dedicats a aquesta vessant artística. En aquests moments, podem trobar molts auditoris musicals i institucions que ofereixen uns caixets nimis, per no dir més que nimis. ¿De qui és la culpa, de qui programa o de qui és programat? El músic no hauria d’acceptar-ho i qui programa no hauria de proposar-ho, però el ben cert és que això no ajuda a professionalitzar aquesta activitat, ni a atorgar la consideració professional que mereixen els músics que es dediquen a aquesta activitat.

Tot això només és el principi del mal. Professionalitzar la música de cambra també és crear un establishment del circuit de la música de cambra, és a dir, que els grups facturen com a empreses i generen realment una economia paral·lela a tota l’economia cultural que ja existeix. Un bon exemple és el que succeeix en la nostra comunitat en referència al món del teatre, molt millor organitzat en tots els sentits que el nostre des de fa molt temps, segurament a causa dels programadors i sobretot als actors i actrius que no solen tindre un matalàs econòmic mensual, com succeix en les bandes, orquestres i conservatoris. Retornant al nostre món musical, és evident que resulta més fàcil sobreviure de la música si no has de comptar amb la música de cambra com a únic ingrés.

I encara ens queden més aspectes per tocar. No podrem parlar d’una professionalització real d’aquest sector si no milloren els procediments de facturació de la música de cambra. Caldria evitar, per tant, que s’externalitzara la facturació i prescindir d’intermediaris innecessaris. Sortejant la xarxa d’empreses que es dediquen a això i facilitant el procediment mataríem dos pardals d’un tir: afavoriríem l’autogestió i resoldríem les dificultats que en aquest sentit patim grups professionals com el nostre o entitats culturals amateurs, com ara les societats musicals. Si bé, convé aclarir que tampoc és culpa només del sector, sinó de si existeix una planificació fiscal dissenyada per a aquest sector des de les institucions; i no sols de la música de cambra, sinó també dels músics de jazz i de tots els músics que no formen part dels llocs laborals més oficials (orquestres, bandes o conservatoris), un ventall professional en què entrarien les orquestres de ball, músics d’estudi d’enregistrament, cantautors i un llarg etcètera. Mentre l’epígraf d’aquest sector siga el mateix que el dels toreros, no hi ha res a fer… I no és conya. De tots és conegut que per a aquest sector no hi ha una planificació fiscal dirigida a la intermitència que la professió requereix. Un músic no sempre està treballant en l’escenari, però sí que treballa a casa o en l’estudi per preparar les presentacions o assajos; si això ho traslladem a un grup de cambra amb intermitència habitual, encara es fa més indispensable i important una fiscalització justa.

Com a cloenda de tot el que hem dit, afegim dos comentaris: crear una empresa que es dedique a la música de cambra potser és una cosa utòpica a hores d’ara, i, en segon lloc, parlar de la professionalització de la música de cambra requeriria establir abans les bases del que comporta la professionalització d’aquest sector. No entraré a catalogar què és un grup de cambra professional i quins conjunts haurien de considerar-se com a tals, però sí que puc parlar d’allò que Spanish Brass fa cada dia per donar el màxim en les seues presentacions. Spanish Brass és una formació que es dedica en exclusiva a aquesta tasca, assaja cada dia i manté una oficina en exclusiva que compta amb una persona treballant huit hores per dia, s’ocupa de la gestió i organització dels concerts, gires, masterclass i festivals que realitzem cada any i que ens permet, almenys de moment, seguir vivint de la indústria de la cultura. A partir d’ací, les conclusions de si hi ha o no un sector professionalitzat en la música de cambra són del lector.