Dimonis barrocs a Castelló (I)

Entre altres coses que la darrera pandèmia em va aportar –no totes bones, certament–, puc dir que el fet de l’aïllament i la necessitat contínua de connectar amb el món extern em va permetre acostar-me a textos i documents que altrament no m’haurien interessat tant. Un d’ells, el relat del jesuïta alcoià Vicent Arcaina, que ens va deixar un manuscrit que poc després va publicar l’Ajuntament de València (2022), a cura meua (La pesta del 1647, a València, segons Vicent Arcaina), i que conté una narració en primera persona sobre l’epidèmia més important del barroc valencià, al cap i casal. Però, per la voluntat evangelitzadora dels jesuïtes, també s’inclouen, entre altres, textos referits a les missions que durant aquell temps epidèmic varen fer els seus germans de la casa professa valenciana per tal de portar la paraula de Déu a diferents indrets de l’antic regne, en un temps tan fosc com aquell.

És per això que, inserit al manuscrit d’Arcaina, trobem un escrit del pare Joan Agustí de Palàcio, on es refereix la missió que portaren a cap a Castelló de la Plana ell mateix i el germà Jaume Gil. Dos jesuïtes que, per cert, varen viure durant aquells dies de prèdiques a l’«hermita de Nuestra Señora del Lledó, imagen aparecida y milagrosa, a donde se havía también retirado mucha gente de Valencia». El pare Palàcio, després de fer una succinta descripció de la vila de la Plana i de narrar algunes anècdotes destinades a destacar com havien contactat aquells pares de la Companyia amb la societat castellonenca i com havien tractat d’implantar determinades cerimònies devotes de moda en aquells moments, descriu amb prou de detall com va posar pau entre dues faccions –«parcialidades», diu l’autor– que es trobaven enfrontades per «unas muertes que havían sucedido en dicha villa».

Per tal d’aconseguir-ho, va fer servir una acurada escenificació de gran dramatisme i efectivitat, pel que sembla: «Llevé conmigo una imagen de Christo crucificado y, sacándola en la ocasión, les rogué, por aquel Señor que havía dado por ellos la vida y rogado a su eterno padre perdonara a los que a él se la quitavan, enclavado en una cruz y coronado de espinas. Y Dios les movió de tal manera los coraçones, con su vista, que, derramando muchas lágrimas, se pidieron perdón unos a otros y se abraçaron con muestras de mucha benevolencia». L’ús d’aquella imatge sembla que va obrar el miracle «de mucha edificación para toda la villa, particularmente quando el día siguiente se vio que todos ivan juntos por ella, como muy amigos».

Però si aquesta reconciliació té una pàtina que recorda les accions de sant Vicent amb els bàndols valencians dels segle XV, d’un major barroquisme és la següent anècdota que refereix Palàcio i en la qual, a més de les passions humanes, trobem l’aparició de forces diabòliques de les quals tenim poca constància documental encara a les nostres terres. De fet, sembla que no hi ha massa dimonis per casa nostra, al llarg del barroc; i no sabem fins a quin punt els valencians del moment mantenien tractes amb el maligne. Cosa que el pacte que ens descriu aquell jesuïta sí que ens constata, com veurem.

Revista número 499. Febrer 2024.