Dimonis barrocs

19/09/2022

En la nostra cultura, actualment, els dimonis tendeixen només a aparéixer en algunes manifestacions del folklore i, en els àmbits de la religió, només els trobem, pràcticament, en alguna representació de sant Miquel i poca cosa més. La societat actual fa l’efecte que ha oblidat els dimonis: és a dir, si no es tracta d’alguna pel·lícula d’aquelles d’exorcistes on el poder malèfic adquireix una presència aterridora.

Però els dimonis, durant el barroc, fa l’efecte que eren molt més freqüents. I, a més, sembla que s’apareixien de tres en tres, per tenir major poder. Els dimonis menors, òbviament. Els altres ja els podem suposar amb tanta força com per enfrontar-se tots sols a Déu i fer coses terribles, pròpies dels dimonis…

El conegut dietarista Pere Joan Porcar, beneficiat de la parròquia de Sant Martí de València, anotava, de fet, un cas ben sorprenent i deia que «a 26 de març 1613, hi hagué gran avalot en lo monastir de Senta Mònica», perquè «havia més de quinze dies que hi havia tres diables que eren vinguts a inquietar tres novicis que hi havia en lo monastir. I principalment u que es dia frai Carpi». Sembla que «los tres diables se nomenaven: la u Trencacosetes, i l’altre Maimonet i lo altre Tans de Garrofet»; i sembla que els «diables los fien molt gran dany, que no els deixaren plats ni escudelles ni obra de terra que els aprofitàs». Evidentment, la cosa no podia quedar així i l’esmentat dia «frare Pere, de Sent Francés, ne conjurava, i llançà los dos, i al punt que els llançà plogué pedra i aigua. I quan los conjurava li dien que se n’anàs en hora mala. I prengué de les cames al dit Carpi, que el tenia davall lo seu manto, i l’arrastrava, i ab los conjurs lo deixà. I li dix que se n’anàs, cugot –possiblement, cornut– en hora mala. I vien los veïns com jugaven a la tarongeta en alt i no vien qui jugava. I que vien que jugaven en un caputxó, com qui juga a la pilota». Fra Carpi i fra Pere devian d’estar ben farts, d’aquelles presències demoníaques.

Vistos ara, aquells tres dimonis amb noms que no fan gens de por –sobretot, el Trencacosetes aquell–, i en imaginar-los produint fenòmens paranormals a començament del segle XVII, a València, ens fa l’efecte que aquella història dels dimonis –o dimoniets– inquietant tres novicis té tots els ingredients per a una escena fantàstica, amb possessions diabòliques, insults per part dels éssers infernals, moviments de coses inexplicables, etc., en una pel·lícula de por. Però, per a Porcar –que s’ho devia de creure, tot allò, completament– els dimonis devien ser ben reals i, per afegir un toc de major versemblança encara, al que ja havia anotat acaba dient «que dits diables eren venguts de Palerm, per a inquietar los dits novicis. I els pobres frares del monastir no gosaven dir a ningú, per no alterar la gent; fins tant que no pogueren més; que estant una vesprada en la disciplina, i havent-hi alguns seglars, mogueren tanta avalot i remor que s’espantaren, i així foren forçats a descubrir-ho ad alguns». La fantasia i la realitat anaven de la mà. Els dimonis palermitans de noms divertits en són una prova. I Porcar n’és el notari que dona fe, en una anècdota ben particular.

Encara que no era única: a Mallorca ens consta que, a finals del XVII, també hi havia una tríada demoníaca malèvola: Verd, Nas i Satanàs. I una altra més, per les nostres terres, amb noms demoníacs que, després d’escoltar-los per primera vegada, no es poden oblidar: el Pobret, el Guapet i el Mudet.

Caldria saber, també, si els noms els deien els mateixos dimonis o si, per contra, els els atorgaven les persones que sentien aquelles presències i es veien impel·lides a batejar aquells éssers malèfics que els turmentaven… Cosa que, certament, no sé si podrem saber mai.