D’inquietuds i mar

Maria Carme Arnau i Orts, ha estat Guanyadora de la XXXI edició del Premi Miquel Peris i Segarra que convoca l’Ajuntament de Castelló, els Premis de la Mar 2024, amb el poemari Profunditat Infinita i Sagrada. L’autora d’Alfara del Patriarca, poeta i novel·lista, té una llarga experiència literària amplament reconeguda amb nombroses publicacions i premis. El llibre, recentment editat per l’Ajuntament de la Plana, va encapçalat per un excel·lent pròleg de Nati Soler Alcaide que ens avança les claus temàtiques de l’obra on es perfilen dos vessants diferenciats, però íntimament units, el constant dubte existencial i la necessitat d’afermar un món més just.

Al llarg del text, Arnau ha anat polint la paraula per a fer-la pròxima, clara i feridora, per missatge i per bellesa. És fidel al seu estil, eixa forma tan personal i definida de plasmar la sensibilitat amb una lírica curada, esguitada d’imatges i metàfores, però amb un vocabulari de paraules senzilles, obertes, que guanyen ràpidament la confiança del lector.

Prenent com a nuc i referència la mar sempre present, des del primer poema aborda, planteja, denuncia, els grans problemes als quals no hem de tancar els ulls, el canvi climàtic, la desertificació, la pèrdua dels boscos, la guerra, les morts inútils. La desesperació i les pasteres, les vivències i tragèdies que espenten a la fugida cap un destí incert a què s’aspira amb l’esperança d’una vida millor. Són molt expressius aquests versos:

“La resplendor del far

s’apropa i s’allunya, una vegada i una altra

com un rellotge d’arena silenciós”

Arnau viu la seua poesia, la reflexió sobre el món i sobre l’essència humana, anant i venint des del paisatge i els seus contrasts a l’interior de l’ésser i la seua natura. Com ella mateixa diu: “Viatgem cap a nosaltres mateixos”. Reflexions fetes d’afirmacions i dubtes que cerquen la identificació, el punt d’acord, harmonia o acoblament de l’individu i de la humanitat amb el món que habitem.

Presents en el poemari els grans temes de la mort i el pas del temps. Cite: “Cada persona reclama el seu origen en l’oblit”, la metàfora de la vida com una travessia sobre la mar, la mort com una ombra present en la consciència, com una por universal i íntima que la incita a buscar respostes en l’observació del que és inabastable, l’atracció a la immensitat, el cel, el firmament, o els espais interiors de la persona.

Trobarem els conceptes de la justícia social, de la solidaritat humana, de la llibertat, la convicció d’enfrontar la lluita per triar el camí, de projectar el futur bastint l’esperança amb l’esforç. Critica la falsedat del sistema, la interessada manipulació de la idea de la felicitat i les aparences.

Descriu la certesa de la fragilitat, els girs vitals de tot l’imprevisible que ens va posant a prova; ens parla de la consciència de la solitud, de la singularitat que ens conforma pel fet de ser humans, del pes d’un silenci on sempre acabem trobant-nos. En definitiva, la certesa de l’interrogant vital, de la pregunta mai resposta per ningú, el traspàs i la por a un possible buit definitiu.

Arnau treballa la prosa poètica alternada amb els poemes de vers lliure, en definitiva paraula en poema, expressió vital del pensament i l’emoció, set de comunicar, de compartir ansietat, dubte i sentiment. El vers com una flor que s’obri i s’ofereix al lector en una exposició tant bella com sincera.

El text, en la part final, mostra l’evidència d’una necessitat interior de pau, o citant la mateixa autora: “La percepció es perd en la infinitud i ens arriba la necessitat de trobar el sentit a la navegació” frase plena del seu afany d’entendre la vida i de la flama constant del seu esperit calmat d’inquietuds i mar.

En resum, un llibre que ens obrirà preguntes, que ens esmolarà la mirada, que ens farà pensar o girar-nos cap a la mar pròpia, la que naveguem cada dia, la que admirem per tanta incomprensible i crua bellesa.