«Diré: “T’estime, Barcelona”»

24/07/2019

Peu de foto: Barcelona, al final de l’hivern, des del parc del Putxet

Hi ha una Barcelona poc coneguda, fins i tot entre bona part de les persones que l’habiten, que s’enfila cap a les muntanyes de Collserola, ocupant antics barrancs, vells torrents, turons insòlits i masos desapareguts. És una Barcelona de costeres increïbles, que vol assemblar-se en alguns moments a Glasgow, Roma o Lisboa. Una Barcelona diversa i desigual, que mostra de manera –fins i tot impúdica– les diferències entre els barris acomodats de Sarrià i Horta, per exemple, i les zones treballadores del Carmel o Nou Barris.

Gràcies a uns bons amics, al final de l’hivern passat, vaig poder visitar aquella Barcelona. Un diumenge rúfol, sorprenentment fred i ventós, vam pujar al Turó de la Rovira. Els núvols enterbolien l’horitzó i generaven un efecte estrany sobre el panorama que s’estenia als nostres peus: Montjuïc era una silueta ombrívola i improbable, el Tibidabo, una intuïció en la boira. Però això, llavors, importava poc. L’emoció no venia del paisatge. El Turó de la Rovira, incorporat ara a la xarxa del Museu d’Història de Barcelona, és un testimoni cru de les dures condicions de vida dels immigrants que van traslladar-se massivament a la ciutat i van instal·lar-se en barris de barraques. En aquest cas, van aprofitar les bateries antiaèries de la Guerra Civil, abandonades al cim de la muntanya. A cavall entre el Carmel i el Guinardó, el turó és ara un formiguer de visitants: turistes delerosos de bones instantànies, passavolants locals i descendents del veïnat de les barraques. Aquell dia, al meu costat, una dona evocava els espais on havia viscut sa mare de menuda. El Turó és, a la seua manera, un lloc de vergonya: s’acumulen les desmemòries col·lectives. La de la guerra, restituïda a poc a poc gràcies a la correcció política, contrasta amb la de la pobresa, difícilment assumida per part de les classes mitjanes i altes d’una ciutat poc acostumada a reconéixer les pròpies misèries. Tan poc acostumada, de fet, que un dels principals punts febles del discurs independentista és la incapacitat de mirar francament als ulls d’aquest passat recent. El món xarnego, encara, fa nosa a no poca gent.

L’endemà el sol lluïa amb força i vam recórrer la part alta de Gràcia i Sant Gervasi. En creuar la ronda del General Mitre, ens vam enfilar per una sèrie de carrers sinuosos i costeruts, amb casalots decadents, clíniques abandonades i mansions incògnites. Sembla mentida que a poca distància de la cèlebre plaça de Lesseps, existisca un territori així. Al capdamunt del parc del Putxet, ens vam detindre a observar les vistes panoràmiques, com els turistes del dia anterior. En retornar, encara vam pujar i baixar pel parc del turó de Monterols, breu i acollidor. Enmig de sensacions contradictòries, mirant la mar a la llunyania, vaig recordar aquells versos d’Ovidi Montllor: «Quan siga cel tot l’horitzó / seré engolit per una ona / i en un murmuri de cançó / diré “t’estime, Barcelona”».

Article publicat al número de juny 449