La revista degana en valencià

Disquisicions d’un docent qualsevol

15/06/2020

Quadern de Tornada XV

Juny 2004

No hi ha massa opcions per demanar comissions l’any vinent, anirem on déu vulga i Quico, què hem de fer, paciència, hi ha possibilitats a Quart de Poblet (3), a l’escola oficial d’idiomes, així com a Gandia i Alzira de la mateixa cosa, a Xeraco (1), al Montdúver (muntanya rodona), poble de la Valldigna, com així figura al DCVB, interessant per la presència del tren, a Vilamarxant (2), del Pla de Quart, a la vora del Túria, on arriba el tren fins a Riba-roja del Túria, precisament, a l’Isabel de Villena de la Malvarrosa (4), al del Cabanyal (5), al de la Marxadella de Torrent (6), a Tavernes Blanques (7), a Sollana, secció de secundària de l’IES Joan Fuster de Sueca (8), interessant pel tren també, a Sagunt, al Camp de Morvedre (9), a Rafelbunyol, devora Puçol (10), altre cop Quart a l’IES Riu Túria (11), Paterna (12), interessant pel metro, Monserrat, més enllà de Torrent, devora Montroi, (13), Mislata, accés fàcil (14), tant a l’IES 3 com al 4, dues possibilitats, l’Alcúdia de Crespins, secció secundària IES Sivera Font de Canals, (15), una mica lluny, La Pobla Llarga, ídem (16), La Pobla de Vallbona, devora Llíria, Riba-roja del Túria, Vilamarxant, molt interessant (17), La Pobla de Farnals, tot xarnegos (18), Gandia, a l’IES Tirant lo Blanc (19), a Foios (20) de grat record, Cullera, mare, (21), a l’IES Blasco Ibáñez, Chiva, territori comanxe (22), Càrcer, una mica més enllà d’Alberic, devora Vilanova de Castelló, una mica lluny (23), Bocairent, ideal si es viu a Agres (24), Benaguasil, devora Vilamarxant, (25), Bellreguard, molt bé si vius a Tavernes (26), Almussafes (27), Alginet (28), bé, Aldaia (29), Alcàsser (30), de nova planta, Alaquàs (31), en fi un desastre total, altre cop, i resumint per preferències civilitzades: Xeraco (centre petit, dos professors al departament), Vilamarxant (de nova planta, tres professors, tots nouvinguts), Benaguasil, La Pobla de Vallbona, Alginet, Alcàsser, Alaquàs, Almussafes, i poca cosa més, en primeres posicions, a continuació es podria tragar amb Gandia, Alzira i Quart de Poblet, per l’escola d’idiomes (totes tres opcions únic professor, cinc nivells possibles), Gandia i Quart altre cop pels IES, Rafelbunyol Tavernes Blanques, Sollana, Foios, Cullera, Sagunt, Torrent, Paterna, Mislata, Monserrat, Alcúdia de Crespins, , La Pobla Llarga, Càrcer, Bellreguard, Bocairent, bé, crec que no me’n deixe cap, la cosa està crua, un company del centre m’ha comentat que aquest era un bon any per concursar, clar cara collons, i tant, però jo vaig concursar l’any passat per obligació mental i m’ha tocat on m’ha tocat, a Torrevieja, on també, pobra, li ha tocat a la xica amb qui parlava avui del centre de Pep Ciscar, Bellreguard, que quasi se’m posa a plorar i a contar-me la seua vida, que si li tocava Torrevieja per no repetir la comissió se suïcidava, una mica fort, no, jo li he volgut treure importància, que en tot cas no dependria del meu interés pel seu centre, és clar, però que en tot cas estiguera tranquil·la, que la cosa no depenia de ningú de nosaltres sinó de la demanda i de l’oferta, de l’antiguitat i dels endolls de qualitat per parlar clar, però la xica, déu meu, què pesada, m’ha sabut greu haver-li dit res del meu interés per saber, res, com era el centre i la vida diària entre l’alumnat, d’això n’he pogut parlar després amb el Pep concejal, que un temps ho va ser a Tavernes, ara mateix no ho sé, d’Esquerra Unida, i li he explicat a l’home que no tenia un particular interés per Bellreguard, només era xafardeig esquiu per saber de primera mà com eren les coses per un centre que jo m’imaginava més carregat, però sembla que no, que és un centre molt tranquil, idò, el de Xeraco encara ho serà més, i a més a més té tren, crec que serà la primera opció, sense desatendre, per aquest ordre, els de València ciutat: Sorolla, Sant Vicent Ferrer, Districte Marítim, Blasco Ibáñez, Lluís Vives, Ferrer i Guàrdia, Ramon Llull, Benlliure, Isabel de Villena, El Ravatxol (Castellar-Oliveral), Campanar, Barri del Carme, Abastos, El Cabanyal, José Ballester Gozalvo, Professor José Viguer, Orriols, 40, Jordi de Sant Jordi, etcètera, que la cosa no s’acaba mai, i la xiqueta ja ha arribat i ara ja no convé seguir que si no s’avorreix i m’espanta les idees…

Una mica d’etimologia antroponímica i toponímica

Bé, els noms dels avis són, Miguel Giner Magraner i Encarna Grau Ribelles, per part de mare, Encarnació Giner Grau amb Miguel, germà, i Batiste Franco Brines i Maria Chova Palomares, per part de pare, Vicent Franco Chova amb Maria, Emília, Batiste, Pepica i Vicentica, germans. Dels llinatges materns, Giner, Magraner, Grau i Ribelles, voldria fer-ne cinc cèntims, seguint el DCVB. Del primer GINER, cal dir que el trobem per tot el territori tret d’Eivissa-Formentera, amb aquesta grafia des de 1270, i consolidada a l’Spill de mestre Roig, i altres igualment antigues i abundants, Janer, Jener, Gener, Genés, Janés; el trobem relacionat amb la presència abundosa d’aigua que farà que la resta de l’any les collites siguen bones, o no (“sembrat de giner no ompli el graner”, diuen a Altea), amb referències explícites als ametllers, les vinyes, les cebes, les faves, les oliveres, “qui esveia de gener, esveia de franc”, no és bona època per podar, del llatí ‘genuariu’, ‘januariu’, nom doncs, que ens acompanya d’antic, i plenament incardinat a les nostres tradicions i veus populars. MAGRANER, d’ençà del Llull el troben escrit i amb les variants populars orals de ‘mangraner, manglaner’. GRAU, contracció de Guerau, com es comprova per usar-se Grau com a nom de sant en diferents topònims, de nosaltres òbviament també pont de mar, del nom propi germànic Gairoald, que trobem escrit com a Garau com a llinatge mallorquí, nostrat d’ençà de la crònica de Desclot. RIBELLES, “riberes”, nom llatí, que trobem com a topònim a Vilanova de l’Aguda i a Bassegoda (Garrotxa), ‘Rivelles’ en la forma valenciana, a més de llinatge continental dels territoris catalans. Un mes de l’any, un arbre, nom de trobador (Guerau de Liost), nom de cosa feta pels rius i els mars de les nostres contrades, pel mes de gener el trobador en Grau ajagut a les ribelles a sota d’un magraner contava la següent cantarella, això era i no era un xicot del poble que nomia Miquel* Franco Sarrión, de pare Josep Franco Giner i de mare Gràcia Sarrión de Alcantarilla, que volia saber-ne més dels seus avantpassats i va decidir de viatjar pel món per conèixer-ne els detalls de tanta diversitat d’orígens com era que es trobava a les aules dels centres on creixia i es formava com a persona, i va començar a esbrinar el què dels FRANCO, exempts de subjecció, del germànic “Frank”, lliure, la forma prefixada del qual dóna ‘franco’, en el sentit de francès, dels BRINES, variant d’Abrines, de molts pobles valencians i també catalans i mallorquins, més recentment (Canet de Berenguer, Algemesí, Barcelona, Cullera, Simat de la Valldigna, València), els CHOVA, forma mal escrita de JOVA, forma femenina de JOU, llinatge de Lleida, Segarra, Urgell, Montblanc, treball col·lectiu i gratuït que es fa per contribuir a les obres del comú, obligació també imposada al pagès pel senyor de treballar-li les terres de franc durant un dia amb un parell de mules o de bous, en documents de 1151, parell de bous, i finalment els PALOMARES, forasters, que no vénen de COLOMERS, poble petit, devora el Ter, a prop de Girona, per continuar fent-ho amb els Sarrión Nicola i els Alcantarilla Morrió, començant per aquest darrer, MORRIÓ, llinatge existent a Albaida, Alzira, Alcoi, Alacant, però també cadascú dels dos extrems del JOU de bous (Gandia), morral, senalla, perquè les bèsties no mosseguen i puguen menjar, respectivament, i Miquel de moment se’n va a dormir, però promet continuar amb la vessant castellana de la seua sang, que ja em vist que té quelcom de germànica i de catalana, fonamentalment.

D’enllà la mar, els finals

Com que va d’orígens us en done una altra d’aquelles publicades dins del mes en què açò s’escriu.

“Les Trampes. 8.06.04 Estic content de trobar-me entre el 25% de la població de l’Estat que parla català, però ho estic més de comprovar que ara Joan Melià (filòleg) ens hi afig al còmput, als valencians, quan dels estudis que cita (99-00, 00-01) vàrem ser-ne foragitats, i d’aquí el sistema d’equivalències actual (decrets de febrer de 2000 d’homologacions de títols). Ni Joan Melià ni la senyora Maria Antònia Munar faran, però, que deixem de fer allò que sempre hem fet d’ençà de la transició vigilada dels seixantes, els ciutadans dels Països Catalans, que consisteix a no deixar-nos manipular, sabent que, ni de les sagristies que el PSM sustenta (què diu del nivell C el cap del servei d’ensenyament del català) ni de declaracions de beates compartides (PP-UM), en sortirà l’aigua clara. L’un promovia regals en forma de capacitacions als ‘seus’, l’altra promet prebendes als mateixos, en nom de la llengua.

Enhorabona, doncs, als examinadors que boicotejaran totes les proves de català del govern. Enhorabona, als pocs però sincers manifestants de la diada, malgrat els convocants combreguen encara de sagristies i de beates sorres. Enhorabona, per no deixar-se manipular pel tema del Ramon Llull, als dissidents de l’anàlisi que de la situació política fan alguns sectors socials i professionals suposadament representants de la consciència crítica del país. Enhorabona, a qui mai es disfressarà de bisbe i malbaratarà rigor per cofoisme. Enhorabona, als departaments de llengua catalana dels IES que mai pactarien amb els camises blaves, els Beverly Hills al marge. Enhorabona, a la resta de professors que necessàriament els hi faran costat. Ni és la primera vegada que el catalanisme requereix demostrar la seua força, ni serà la darrera; enhorabona, doncs, als resistents. Enhorabona, als qui saben que no tots cerquen el mateix, incentivar l’ús i el coneixement del català, i que la realitat social també s’ha de construir. Enhorabona, a qui defuig la mort cívica, vivint, vivint, vivint, malgrat els executors ‘nostros’ o aliens. El ‘goblavero’ fou una trampa que a ca vostra haureu de defugir.”

I Miquel* s’està més tranquil ja de veure que les coses per les illes van arreglant-se a poc a poc, no debades els pares tenen casa i ell fa d’estadant sovint d’ençà de la majoria d’edat.

París?

Dimarts partim a París, de França, com és com li diguem a Boira perquè no es confonga amb el París de Texas, ben cristians com som i així volem que cresca la nostra cusseta. París sempre paga la pena de ser visitada, sempre. D’altra banda les coses per aquí baix s’han deixat bastant ben lligades: el curs acaba, encara que queden algunes reunions i actes paral·lels, sobretot concretar els cursos i els grups de cara l’any vinent, en què espere que el departament o seminari siga conscient que no convé encolomar-li a ningú sis grups de tercer altre cop, no siga cosa que es torne a despenyar la criatura; també queda pendent la cosa de l’elecció de director/a, però això voldran fer-ho els definitius en privat, coneixent com conec els companys de feina, sempre tan disposats a compartir coses bones. Parle de l’IES Sorolla com a cosa segura de repetició per al curs pròxim, i és que sembla que podrà ser, si Déu vol i Quico, que sempre n’ha d’haver un de ben humà per ajudar amb les coses celestials a la terra, i en el nostre cas aquest Quico existeix i és força amable, fina al punt d’ajudar-nos de franc completament i assegurar-nos una continuïtat ara a ciutat de València necessària i convenient per molts motius, per raó de salut, de feina, de finances, etcètera; el curs pròxim ja podré concursar i aquesta serà la grossa, demanar-li també aquí ajuda per poder aproximar-nos ni que siga cap a les comarques centrals alacantines ni que siguen d’interior, Comtat, Alcoià, per exemple, altrament quedarem fent bellumes d’inanició mental i física. He dit financerament i he dit bé, perquè la casa de Consell de Mallorca, finalment, l’hem llogada a la millor de totes les opcions sense dubte, gent de la ceba mallorquina, i per tant serà visitada per coneguts que mai han tingut accés a la casa i ara el tindran, com si d’un museu es tractés, els amos absents, uns jovenots, com explicava en altra ocasió, professors d’Es Liceu d’Es Pont d’Inca, cooperativa de tradició catalanista, ara que a Mallorca ja no se sap ben bé què significa això, la cosa ha estat guanyada per la mà del Matas en dividir un grupet de ben pensants mallorquins de la corda i fer-se’ls seus, actius potencials per millor practicar l’aniquilació de la llengua i cultura catalanes, ara amb el vist-i-plau d’una determinada línia de pensament oficialista, i no sé si els nostres llogaters ho seran de la línia dura o de la flonja, llonguets com són tots dos, el cas és que tant ell com ella, joves docents de la concertada compromesa amb el catalanisme d’un temps, passaran a viure a ca’ls Franco Sarrión, cosa estranya i que no deixa de provocar-me un cert sentiment de perplexitat i de satisfacció íntima en comprovar que la cosa de l’enfrontament amb un determinat pensament de sagristia illenc serà vençut per l’únic poder que sembla que és reconegut per tots, els quartos; anirem a Mallorca a finals de juny, principis de juliol, Gràcia ha de fer el curset la titulació del qual ja té a la butxaca, altra gràcia de la part terrenal del poder celestial a què ens referíem abans, i segurament les primeres dues setmanes hi serem Boireta i jo mateix a casa, solets com solets a la terra de promissió i jurem fer bondat i no partir de quatres a la primera temptació, tampoc no badocar a la finestra, ni fer vols de miloca, estrets i curts, que si sortim serà per fer grans passades per l’illa de la calma, sense malbaratar res, però, i ens hi estarem fins a finals d’agost, atès que a començaments de setembre tinc els exàmens dels pendents i em convé ésser aquí, a més que convé entregar les claus de casa als nous inquilins el dia i l’hora convinguda i assenyalada, el mes de setembre és ja ca seua i cal començar de bon rotllo el negoci, perquè així s’ha de veure, com un senzill i substanciós negociet. D’altra banda aquí a casa queden pendents, com ara fer-li una passadeta de pintura a les dues habitacions de l’entrada, els estudis de Gràcia i meu, que convindria fer abans de partir a Mallorca, sempre ajuda tornar a ca teua i trobar-te-la neta i renovada, que també ho agraïxen les cases, com necessitarà de reformes breus i concretes la part de dalt de casa de Consell, això són millores que no costen molts diners però que s’han d’enllestir tard o d’hora si no volem que les cases ens caiguen a sobre, les parets s’apleguen i ens facen truita, no de riu precisament. Bé la cosa ja va de baixada es veu. Per casa, els pares bé silenciosament, sé que mon pare ho està passant malament en veure que el seu fill no acaba d’eixir del forat, i sé que no eixirà del forat si no pren la decisió de passar definitivament, perquè no hi ha camí de tornada, i els fills se’ls ha de gestionar hom a partir d’aquesta evidència, i si no els veus més els veus manco, i si no passes amb ells aquelles hores que no vares saber passar quan era hora, idò, no cal martiritzar-se, ni martiritzar ningú, ni propis ni estranys, les coses aniran situant-se al seu lloc, cadascú al seu, el lloc que hom ha triat en funció de tantes i tantes coses, la sort inclosa. Els menors no ho tindran fàcil però finalment seran els més beneficiats del procés de separació d’una parella que havia entrat en la fase final de descontrol i autodestrucció, malgrat ni la família llur ni els meus pares, mon pare sobretot, no vulguen acceptar el fracàs total i absolut que ha estat aquesta relació. El millor de tot, els menors, i és això el que s’ha de procurar, ajudar poc o molt en funció del lloc on estiguen per poder-ho fer.

Inscriu-te al nostre butlletí

Top