Dissecció d’un funeral (o rèquiem pel País Valencià)

 

He hagut de pensar un grapat de vegades si encertava amb el títol d’aquest article i, finalment, he conclòs que, llegint el contingut i els arguments que empre, el títol no ofendrà cap persona. En això confie.

La idea és realitzar una observació crítica d’un acte luctuós que pot servir per a dibuixar una aproximació a la realitat política i social valenciana.

El primer que em cal fer és excloure els elements que no formen part de l’anàlisi: els representants de les diferents comunitats autònomes, els alts càrrecs, el personal de seguretat i, fins i tot, el lloc triat per a l’homenatge (un edifici que pot usar-se igualment per a una festa o una vetlla, però que difícilment compleix la seua funció de museu). Realitzat aquest exercici de filtratge, ja podem encetar l’examen.

Al funeral d’estat per les víctimes de la DANA hi eren dos presidents i un rei. Els presidents havien estat triats democràticament. El rei, no. I és important subratllar l’absència dels representants de VOX, triats en democràcia però afins als règims autoritaris.

El primer president, assegut a prop del Borbó, representa Espanya i aquest fet és clau per entendre els efectes materials de la maleïda DANA del 2024. El segon president, estratègicament assegut lluny del focus mediàtic, representava el nostre territori i és un cadàver polític que, per omissió de deure, va propiciar la desgràcia que s’intentava reparar amb un funeral.

El rei és el cap de l’estat espanyol, la qual cosa és suficient per a sospitar d’ell. El retrat d’un avantpassat seu penja cap per avall a Xàtiva, el seu besavi va proposar la rebel·lió de l’exèrcit l’any 1936 i son pare, l’emèrit que viu amb els emirs, ha escrit un llibre filo franquista.

Finalment, també hi era el cap de l’oposició espanyola, Feijóo, que va observar en directe les mostres de rebuig que els carrers ofrenaven a l’Honorable President de la sucursal del PP al País Valencià.

L’escenografia i els actors principals em van fer sentir una alta dosi de perplexitat i entenc que, només l’anestèsia emocional que causa el dolor pot explicar l’actitud resignada dels familiars de les víctimes. És cert que, en acabar l’acte, les famílies van increpar el president Mazón, i açò va provocar la sortida precipitada del rei i del president espanyol, Sánchez.

El relat del funeral i els fets posteriors serveixen per a reflectir qui som els i les valencianes en el context de l’estat espanyol. Anem per parts.

El primer que va ocórrer els dies posteriors a la cerimònia, és que Feijóo i Aznar (l’etern Aznar) van decidir que la tensió a València no els era convenient. Açò va propiciar la dimissió de Mazón (prèvia negociació política del seu nou rol). A hores d’ara, s’ha obert un nou escenari polític. Cal proposar un nou president que agrade a VOX, que són els que realment manen a la Generalitat i els que han sortit vencedors en tot aquest esperpent polític que hem observat en el procés de la DANA.

Al fil de tot açò, els de l’extrema dreta de València ja han manifestat que tot l’embolic de la successió es resoldrà a Madrid, que és on cal prendre decisions sobre els territoris menors d’Espanya. És el mateix que ocorre amb el PP, que decidirà al carrer Génova (a la seu madrilenya) el que cal fer a València.

I què ocorre amb Sánchez? El president espanyol ha trobat en la desfeta valenciana l’oportunitat de fer política, al parlament, contra el Partit Popular. El País Valencià s’ha convertit en paradigma de la nefasta gestió en què incorre la dreta quan governa en qualsevol racó de l’estat. Per a ell, consegüentment, el problema valencià s’ha convertit en una eina per usar contra l’adversari, però en clau espanyola.

També en clau espanyola, hi trobem un problema de gran magnitud que, de segur (i en cas d’haver trobat una solució anterior), podria haver evitat l’hecatombe de l’octubre de fa un any. Parle, efectivament, del deute fiscal i la fallida econòmica valenciana provocada pel doble espoli que patim. Com que ja he comentat aquest tema en anteriors articles, no afegiré detalls ni xifres. El fet és que, amb el finançament adient i amb les inversions necessàries per part d’un estat que té el costum d’oblidar-nos, les obres per a contenir les riuades i l’allau als barrancs no haurien patit anys de retard. En aquest cas, no és important el color del govern a l’estat, ni el del nostre país, perquè no hi ha gens d’interès des d’Espanya ni des dels partits franquícia que operen al nostre territori per resoldre el tema dels diners (per més que el tebi discurs dels sucursalistes intente convéncer-nos del contrari).

En realitat, el que podem observar és que el País Valencià no té un paper protagonista en què ocorrerà d’ací endavant. A efectes pràctics, rebem el tracte d’una colònia.

Les multitudinàries manifestacions contra Mazón han trobat l’efecte desitjat, la seua dimissió. Però aquest efecte no pot evitar fer-nos reflexionar al voltant d’un fet més important: com que no hi ha eleccions, els responsables canviaran de nom, però no de política, i el nostre estatus dins l’estat espanyol romandrà sent subsidiari. A més, malgrat que no seria lògic ni coherent, puc imaginar uns resultats en les pròximes eleccions en què les urnes dictaminen la perpetuïtat de la dreta, i la seua extrema, al poder. Els valencians som capaços de moure’ns en la contradicció i l’anomalia sense molt d’esforç. La nostra memòria pateix de miopia.

En aquest punt, caldrà parlar de les alternatives nacionalitàries al nostre país. Seré crític perquè, en aquest assumpte on es juga el present i el futur del País Valencià, és important trobar l’espai propi en el mapa polític. Tothom sap que els partits del nacionalisme són forces de progrés, que la seua orientació ideològica és, en l’eix tradicional, d’esquerra. I és així de manera gairebé natural. “Serà d’esquerres o no serà”. Sembla, però, que aquesta és la base sobre la qual descansa l’ideari dels polítics del valencianisme (si més no, del partit amb major representació), oblidant, en un grau notable, la necessària centralitat del discurs de la nació. En açò trobaré opinions antagòniques a la meua, però accepte el dissens.

Considere que seria profitós començar a parlar d’un vertader autogovern, des d’una perspectiva sobiranista, i fer-ho obertament i sense cap complex, ni vergonya, ni por a les enquestes.

Patim un atac sistemàtic contra la nostra llengua. Contemplem la irrupció del feixisme espanyolista a la Generalitat. Consentim ser pobres per decret. Mentrestant, l’objectiu de la dreta i la ultradreta (que són la mateixa cosa) és clar i ras, i el seu missatge és contundent. Malauradament, el nostre discurs creix farcit de matisos, i el gris no és un color adient a la nostra realitat.

He d’acabar. El meu amic Pitarch em demana més optimisme quan escric. Ho intentaré. Crec que encara és possible fer-los front. Usaré una proclama! Per tots els motius exposats ací: ni oblit, ni perdó.

FOTOS: © Casa de S.M. el Rei.