Diu vosté país o paisatge?

Li vaig fer una entrevista al professor Murillo, que ens donava classe de Dret Polític i Constitucional, allà a principis dels anys seixanta, en un moment de l’entrevista sortí el tema del país, aleshores ell va retrucar amb un interrogant significatiu:

“¿Dice usted país o paisaje?”

Amb tal expressió, aquest universitari, introductor de la sociologia i de clar tarannà progressista, situava una qüestió de fons, que hui encara hem de considerar: Què som. Què volem ser, com ens veuen els altres?

Des d’aquells anys de represa i lluita, situeu-vos en plena dictadura franquista, hem intentat allò de fer país, hem avançat en molts aspectes, en part com a resultat del tipus de societat en la qual ens situem, amb una democràcia formal, que voldríem millorar i defensar en moments d’un”termidor” de dretes, i, tanmateix, en un context europeu i mundial que planteja interrogants i dubtes. Aleshores, el nombre de gent que vol fer país ha crescut, i hi ha moviments socials i ciutadans, ensenyament en valencià, i tot un ample ventall de realitats a tindre present. Així i tot, la majoria de la ciutadania valenciana es troba lluny de definir-se com país.

No obstant això, la realitat valenciana, o si voleu la seua singularitat, és motiu de controvèrsia, interessada, òbviament, així, els estudis que s’han fet, amb un mínim de seriositat, mostren com que: el sentiment de pertinença és dual, majoritàriament espanyol; l’ús social del valencià va en declivi, malgrat que unes generacions l’han estudiat a l’escola; el provincialisme continua en plena vigència, el cas d’Alacant seria la mostra més significativa, etc. La dreta espanyolista, hui majoritària políticament, de nou ha recuperat ales i lliura una dura guerra contra tot allò que significa per ells el “perill catalanista”, que en certa manera significa reconéixer que nosaltres som quelcom que els preocupa. Té, doncs, sentit allò que fer país? En tant que possibilitat de futur, d’utopia, és una opció equiparable a altres, com serien la igualitària, la d’una societat ecològicament viable. Ara bé, en termes de gestió pública, de poder polític, com estem i cap on cal anar?

L’interrogant que acabe de formular em porta a valorar com algunes passes s’han donat, puix, des que el valencianisme es decidí a fer política d’estat, en concret, amb la presència en coalicions, s’ha visualitzat que el nostre país- comunitat en termes oficials- presenta una diferència. Citaria com l’exemple com la presència de Ibáñez i Micó en recents debats d’estat és un fenomen nou i que ajuda a fer país. Malgrat això, a escala d’estat continuem estant un paisatge, un poble de gent festera, una bona climatologia, les platges, el turisme, les falles, etcètera. La imatge que es projecta és eixa, perquè interessa, és clar, caldria, però, fer un esforç en un sentit oposat mostrant la nostra realitat en termes cultura, en formes de viure, de diversitats comarcals, de patrimoni… Jo he fet una certa experiència amb poc èxit. També fa anys, aquell llibre de Fuster, “El País Valenciano”, ho intentà, provocant una reacció adversa a casa nostra i més enllà.

En resum: continuem fent país, malgrat tot.