Tens 0 productes a la teua cistella
“L’espectacle és una mena de simfonia de moviment, de llum, de color, de sensualitat, de provocació i tal vegada de perversió”
Anit, dintre de la programació de Dansa València, es va estrenar al Teatre Principal de València, Divines Paraules, una visió en dansa de l’obra teatral de Valle-Inclan, estrenada el dia 19 de novembre de 1933 al Teatre Español de Madrid. El muntatge ha sigut creat per Rosángeles i Edison Valls, d’Ananda Dansa, per al Ballet de la Generalitat Valenciana. I abans d’entrar en detalls, veure l’espectacle també em va fer pensar que si Valle-Inclan hagués escrit ara l’obra, igual hauria tingut problemes amb la justícia, posem per cas: i ja han passat unes quantes dècades. Ho apunte com a «tema» de reflexió d’on estem i cap a on anem.
L’espectacle estrenat anit és un «gran» muntatge fet ací per molts professionals d’ací. La direcció escènica i dramatúrgia és d’Edison Valls. La direcció coreogràfica de Rosángeles Valls. La música original és de Pep Llopis i Jorge Gavaldà. La il·luminació és d’Emilio Lavarias. El disseny de l’escenografia és d’Edison Valls. El vestuari de Pascual Peris. Després, tu veus els 11 ballarins i ballarines amb Toni Aparisi i Ana Lujan com a caps de cartell. Veure’ls a l’escenari del Teatre Principal era emocionant entre altres coses perquè es demostrava que també ací podem fer grans espectacles i de gran qualitat.
L’obra de Valle era ja «incòmoda» perquè apareixen una galeria de personatges bastant sòrdids i miserables amb una càrrega de luxúria, d’avarícia, tot una mica esperpèntic. I per a veure l’espectacle de dansa, és bàsic que el públic recorde el contingut i els personatges de l’obra de teatre de Valle-Inclan. Perquè, i jo vull equivocar-me, algunes escenes del muntatge poden alçar alguna crítica des de la ignorància censuradora i la irracionalitat que sembla ens ha envaït.
L’espectacle d’anit té moments d’autèntica bellesa plàstica, són fotografies en moviment que captiven el públic, bellesa que està potenciada per una il·luminació molt efectiva i per una música que també et colpeja. A la música es descobreixen amb facilitat instruments com trombons, trompes, saxòfons…., que em recordaven també la llarga cultura musical d’aquestes terres. Cap al final descobreixes l’adaptació d’alguns fragments del Misteri d’Elx. I sempre, sempre, notes el gran treball dels ballarins i ballarines. Al final, l’espectacle és una mena de simfonia de moviment, de llum, de color, de sensualitat, de provocació i tal vegada de perversió. Un espectacle per a veure i gaudir.
