Divulgació científica per a fer una societat més participativa i lliure

«Cal que la societat proporcione una educació científica a tots els ciutadans que forme també en l’anàlisi crítica de les relacions entre la ciència, la tecnologia i la societat»

En el període dels gloriosos 30 i des de finals de la II Guerra Mundial fins als anys 80, la ciència va aconseguir els màxims desenvolupaments, com la física nuclear i de partícules, la microelectrònica o la genètica, amb aplicacions tan importants per a la vida humana com la televisió, els ordinadors i Internet, els telèfons mòbils, els organismes genèticament modificats (OGM), els avions, l’armament nuclear i un llarg etcètera.

Això fa necessari que els científics s’ocupen molt de la divulgació científica, però malauradament la divulgació no és un mèrit per a la seua promoció professional. Aquesta depén de la seua investigació científica, de la qual estan obligats a escriure articles en revistes científiques de prestigi i comunicacions per a congressos internacionals, fins al punt que es diu «publica o mor» i, en menor grau, depén també de la seua docència.

També cal que la societat proporcione una educació científica a tots els ciutadans que forme no sols en els fets, conceptes i teories de la ciència, sinó en l’anàlisi crítica de les relacions entre la ciència, la tecnologia i la societat (CTS), incloent-hi les qüestions ètiques que plantegen els nous desenvolupaments i reptes científics. Malauradament, només la primera part, els continguts de la ciència, s’ensenya majoritàriament en els sistemes educatius. La segona, les relacions CTS, no formen part dels currículums de les matèries científiques, especialment amb la vigent LOMQUE, cosa que dificulta que el públic en general puga participar en les qüestions sociocientífiques (QSC) que estan presents en l’agenda política de qualsevol país, ja siga mitjançant la participació en debats, a través dels mitjans de comunicació, en votacions o en grups de pressió populars. Entre d’altres QSC podem esmentar els OGM, la prolongació de la vida útil de les centrals nuclears, el preu de l’electricitat, els cinc anys més d’utilització que han atorgat al glifosat, un herbicida que Monsanto comercialitza amb el nom de Roundup, etc.

Però, a més, en els darrers anys han aparegut molts desafiaments a la racionalitat relacionats amb alguns partits polítics, fonamentalismes religiosos i publicitat o lobbies de les grans corporacions, amb el propòsit de manipular l’opinió pública, moltes vegades utilitzant idees pseudocientífiques per a fer-ho. Podem definir les pseudociències com uns coneixements o creences que es presenten com a científiques o imiten les formes i els vocables de les ciències tot i que, en realitat, no fan ús d’una metodologia científica per a avalar els seus presumptes assoliments sinó que, ben al contrari, es basen en afirmacions de suposats especialistes proposades sense contrastar amb evidències. Es presenten com a científiques per dotar-se de major legitimitat i, malgrat la manca de solvència que les caracteritza, la societat actual les accepta amb naturalitat tot i que les seues motivacions disten molt de les del coneixement científic, alhora que abasten innombrables aspectes, des de la promesa d’oferir objectius inassolibles per a la humanitat fins a la persecució directa del benefici econòmic o la legitimació política i ideològica.

Així, en primer lloc trobem les pseudociències clàssiques, amb llarga tradició i nombrosos adeptes, que són aquelles que responen a desitjos humans com conéixer el futur (astrologia i horòscops), els distints fenòmens que estudia la parapsicologia (moure objectes amb la ment, telecinesi; comunicar-nos amb el pensament, telepatia; trobar aigua i objectes amagats, radioestèsia, etc.) o la quimera de ser visitats per extraterrestres en el present o en temps remots (ufologia i pseudoarqueologia), entre d’altres.

També hi ha les pseudociències de la salut, relacionades amb tota mena de teràpies i efectes no sostinguts per l’evidència científica, com és el cas de l’homeopatia, l’acupuntura, el reiki, algunes dietes, les influències de la Lluna, la curació quàntica, els efectes del wifi, etc. Aquestes tenen un gran i molt preocupant impacte humà i social, sobretot quan la gent renuncia a tractaments convencionals per decepció de la medicina oficial o per manca de confiança en els seus mètodes que poden ser agressius en alguns casos.

Hi ha un altre grup, les anomenades pseudociències legitimadores, que utilitzen postulats científics sense demostrar amb el propòsit de donar suport a diferents ideologies, com el darwinisme social, algunes idees de l’economia neoliberal (recordem el recent «es el mercado amigo» per a explicar la crisi), el disseny intel·ligent (versió pseudocientífica del creacionisme), el quocient intel·lectual i la seua heretabilitat majoritària o el negacionisme del canvi climàtic antròpic. Finalment, les pseudociències per a la publicitat utilitzen la ciència amb l’objectiu d’augmentar les vendes de diferents productes com ara articles de neteja, cosmètics, aliments enriquits sense cap escrúpol.

Tot aquest conjunt de coneixements, dedicats a enganyar descaradament els menys previnguts, acaba repercutint en la qualitat de vida i en la societat on vivim, perquè el poder, com tothom sap, rau principalment en els qui tenen la informació bona i, vist el cas, no sabríem dir si vivim en societats més o menys democràtiques, si els ciutadans acabem perdent el control sobre la societat del coneixement.