Doble joc

Dans ce double jeu.

Francis Cabrel

El fet de passar d’un extrem a l’altre, contínuament, ha estat considerat com una mostra del trastorn de la personalitat que es denomina exactament trastorn bipolar. La història de la humanitat n’és ple d’exemples que ens vindrien a confirmar com de delicada que és la salut de les persones. Un fràgil gest, una petita empenta ens pot llançar al costat fosc, o a l’altre, que mai no se sap la direcció del vent.

De vegades, bufa de ponent, de llevant. I mentrestant, la cassola al forn bullint, com diria el bo d’Ausiàs March. Que de vents, i de viatges per mar, en deuria conéixer un fum.

La poesia del nostre poeta estigué plena de contradiccions, com seria normal en la vida del general de la població.

De vegades, l’amor carnal, sensual, dominava la seua esfera vital, i també la poesia esdevenia un retrat viu d’aquesta tendència a viure la vida plenament, sense els lligams habituals a l’edat mitjana. Potser no era exactament amor, sinó atracció, que això només ell ens ho podria dir.

Altres, la presència de l’amor més cast, més idealitzat, és qui centra l’atenció del jo poètic. O el penediment per haver-hi tastat massa dels encants propis de Venus. En sabia, de la mitologia clàssica, un fum, el nostre autor.

Entre els dos estats, una distància còsmica. Anar de l’un a l’altre és prou habitual. De vegades, ens est3m a prop de la carn (la carn vol carn), però d’altres hi havia el model més arcaïtzant de la poesia trobadoresca. Formalisme que dominava l’esfera vital a l’edat mitjana. Convenció. Aquest seria un bon escenari…

Parlant d’escenari, fa dies que porte llegint una obra que tracta sobre l’autoria d’un dels autors més impactants en la literatura universal (no dic que el nostre March no ho siga, però sembla que si volem impactar a escala global, la llengua adient ha de ser l’anglés…): parlem, naturalment, de William Shakespeare.

No cal dir que d’ell sabem ben poques coses. Que és un misteri com algú, fill d’un guanter, va arribar a esdevindre l’autor d’algunes de les peces teatrals més influents en la història de la humanitat.

I ho són perquè continuen retratant el pensament, la forma de ser que ens fa exactament això, humans: el desig i la passió, l’ambició, les coses que estem disposats a fer per assolir el poder, la traïció, la venjança, la follia… els seus personatges són tan complexos que sembla que hom hauria d’haver viscut mil vides per ser capaç d’escriure amb aital domini dels retrats que ens ofereix. Hi ha qui diu que l’escriptor és un fingidor (o el poeta, segons Pessoa), però encara que ens podem inventar paisatges i personatges, és difícil arribar a l’autenticitat si no hem estat capaços de viure’ls personalment…

Darrere d’aquesta situació, com era previsible, prompte començaren a córrer rumors sobre qui hauria estat realment Shakespeare. Un home que a penes sabia llegir. Un home podrit de cultura i que habitava les altes esferes de la societat de l’època… Els candidats són molts i molt variats, i les teories de la conspiració molt atractives.

I així van apareixent monografies que ens mostren un panorama ben interessant. Hi ha qui diu que, així com s’ha arribat a dir del mateix Homer, en lloc d’un sol autor hi hauria tota una escola, un conjunt de plomes que ajuntarien les capacitats per aconseguir els retrats més excel·lents que una ment humana puga arribar a somniar.

Algú podria arribar a imaginar una ment com la ment meravellosa de la pel·lícula, o com la famosa habitació dels germans Marx. No sé si sabreu que el mateix pare de la psicoanàlisi, Sigmund Freud, arribà a tindre una teoria al respecte, posant en dubte l’autoria clàssica es decantà per Edward de Vere, el XVIIè comte d’Oxford, i una de les figures més importants de la cort isabelina. Poeta, dramaturg i mecenes, ens el podríem imaginar com el vertader autor de les obres que passaren a la història sota la ploma de Shakespeare?

A més, com és possible pensar que algú tan extraordinari, que haja estat capaç de donar a llum obres tan increïbles com Hamlet, Macbeth o Romeu i Julieta, ni tan sols haguera volgut conservar els seus propis manuscrits? Recordem que un dels nostres clàssics, Joanot Martorell, va conservar el seu manuscrit com un dels tresors més preuats, i que només va renunciar a ell en caure en la misèria i no disposar de res més per poder sobreviure. El vengué a Joan Martí de Gualba, com sabem tots, i ell l’acabà editant… A la seua dona li llegà, al bard anglès, el seu segon millor llit… curiositat de la història?

De vegades, l’alteració de la consciència és deguda a l’experimentació. El desdoblament de la personalitat arriba a anul·lar-se mútuament, i els personatges passen a la història com un dels textos narratius breus més coneguts de la història literària.

Es tracta del Dr. Jekyll i Mr. Hyde. Stevenson va imaginar una escena on la ciència i la ficció anaven de bracet. On un metge experimentava en ell mateix per tractar de perfeccionar la consciència humana, tot deixant fora els elements més detestables. L’horror, els vicis, els desitjos imperdonables que ens fan actuar de la forma més inadequada. Però sembla que l’horror pot amb la bondat, i Mr. Hyde no s’amaga, sinó que acaba dominant la personalitat completa, creant el seu propi personatge. Un personatge que, així com un nou Frankenstein, havia de ser destruït, per evitar un retrat de la maldat absoluta com aquest.

Desconeixem si tothom ha llegit la novel·la de Stevens. No conec els plans d’estudis als EUA, però segur que, almenys, ha de sonar a bona part de la població l’existència d’aquesta novel·la. Una obra sobre la tendència a l’extrem. I on la bondat sovint les té totes per a eixir perdent.

La raó és que, després de contemplar les decisions de l’actual president dels EUA, no ens equivocaríem massa si estem al davant d’algú que ha fet un pacte amb el dimoni. Amb algú que ha venut la seua ànima a canvi d’assolir el poder. Algú que afirmà rotundament que podria assassinar enmig d’una cèntrica avinguda de Nova York, i, tot i això, la gent el continuaria votant.

Les darreres declaracions del nostre personatge no anirien del tot desencaminades si les haguera fetes el senyor Hyde. Amb motiu de la guerra unilateral contra l’Iran (bé, amb l’ajuda i instigació d’Israel, clar), els canvis de parer sobre com avança l’ofensiva podrien semblar pròpies d’algú paranoic. Un dia afirma que la guerra durarà un parell de dies. A l’altre (o unes hores més tard), que durarà el temps que siga necessari.

De vegades, afirma que estan guanyant.

Altres, que no poden afirmar (encara) que guanyar seria fàcil.

Si els morts els posa l’Iran, són danys col·laterals (provocats per ell, pel seu exèrcit, com les xiquetes que van morir fruit d’un míssil amb informació prou inexacta), però si els posa ell o el seu aliat, llavors l’Iran és un monstre amb qui no es pot pactar.

No ens posarem a defensar ara un estat amb un règim que no permet llibertats als seus ciutadans, i que els té lligats sota una llei extrema que ho condiciona tot a l’Islam. Una dictadura és una dictadura, siga d’esquerres, de dretes, laica o religiosa, això està més que clar (hi ha qui no entén els grisos i només permet el blanc i el negre, ja s’ho farà mirar). Però el que sí que tenim clar és que aquest atac no ha seguit l’ordre internacional (Trump no el fa servir, és clar).

Potser aquesta actuació a manera de pèndol ens hauria de fer reflexionar una mica. O estem davant d’algú amb una salut dèbil, amb una memòria molt fluixa i inestable. O estem, qui sap, davant del millor actor de la història. Hem fet tard per donar-li un nobel de la pau, però, potser, un oscar dels de Hollywood el tindria més que merescut. A la millor interpretació dramàtica. La seua, una immillorable versió, un remake, del Titànic. Només que, en lloc de vaixell, ell dirigeix tota la humanitat contra l’iceberg. I, sent com és tan ben dotat pels papers múltiples, alhora que dirigeix el vaixell, també ho fa amb l’orquestra, que continua tocant mentre la nau s’enfonsa. Qui dona més?