D’oca en oca…

La història corre el risc de repetir-se. O allò que diria la famosa llei de Murphy: si alguna cosa és possible que passe, segur que acabarà passant. Això ens duu a recuperar de la memòria recent els dos primers temes que vaig tractar: el tancament d’Auca, per una banda, i determinades coses que estaven ocorrent a la ciutat d’Alacant, per l’altra.

 

Però la realitat, que sovint s’entesta a superar la ficció, ha tornat a centrar les seues urpes contra la ciutat septentrional més important del nostre allargat territori, i una de les que les ordes de turistes està posant entre l’espasa i la paret. Sí, de nou Alacant.

 

Fou per casualitat que vaig escoltar un programa de ràdio on es parlava de la problemàtica per poder continuar d’una de les llibreries més emblemàtiques d’aquesta ciutat. Era 80 Mundos. I la notícia que venia a sorprendre’ns es referia al seu tancament.

 

I és que, ara per ara, que una llibreria tanque no ens hauria de sorprendre tant. Tenim massa riscos que la fan perillar. Com, per exemple, el canvi de costums lectors de la nostra població, o el canvi de costums de compra. I és cert que no només afecten els llibreters. Però el mal major no ens hauria de consolar. Com més va menys joves decideixen optar per aquest reconegut plaer que és el de la lectura. Que sabem que ajuda a millorar moltes destreses cognitives, no ens haurem de despertar ara mateix per descobrir el que diuen els neuròlegs i els estudiosos. Per això, perquè llegir requereix un esforç (que es fa per gust, com ja sabem els que des de sempre estem enganxats a les pàgines impreses), els nous lectors se n’han anat allunyant. Un llibre no compta amb la interactivitat, amb la immediatesa que sí que els ofereix una consola de jocs, o un mòbil de darrera generació…

 

Però si això ja posa en risc tot un sector, el fet que molts dels lectors comencen a optar per la comoditat d’adquirir els llibres des de casa a grans multinacionals, això ja és un problema majúscul. Perquè ens condueix a recloure’ns en nosaltres mateixos i renunciem a un altre dels espais enriquidors, com era el de les llibreries. Entrar-hi en una no només suposava l’experiència de poder tocar les pàgines, sinó de conéixer el llibreter, que ens podia donar consells ben interessants, o fins i tot conéixer una autora en una presentació, poder deixar els menuts en activitats infantils, i així un llarg etcètera.

 

Perquè les llibreries actuals fa temps que han deixat de ser un simple magatzem de llibres, sinó que ens ofereixen tot un ampli ventall d’activitats i serveis que ens poden ser molt útils. No dic que siga un centre comercial en miniatura, però quasi, i posant l’èmfasi en la cultura, que és ja molt en dies com els nostres (on la incultura o la irracionalitat sembla que triomfa).

 

Dic que aquests motius ja podrien posar en perill un gran nombre de les xicotetes llibreries (o les mitjanes) que tracten de fer compatible la seua funció de servei públic amb la necessitat que les xifres quadren. De vegades, l’enemic és l’edat, com va passar amb l’espai físic de la llibreria Auca: hom no pot viure eternament, hom ha de descansar i accedir a la jubilació… tot i que la ciutat perd espais de cultura, però això no sempre és evitable.

 

Ara bé, quan el teixit inversor opta per apostar fermament per l’arribada d’un nou ús als nostres espais, el turístic, posant en risc els mateixos habitants que l’han fet possible, és quan hom pensa que no estem fent massa bé les coses. Tenim, doncs, ciutats que són només aparadors o escenaris, objectius cobejats per fer-se unes quantes fotografies, però platós sense ànima, com un grandíssim parc temàtic concebut exclusivament per turistes delerosos d’una experiència que és bastida com en una cadena de producció. Recordeu el meravellós film de Chaplin Temps moderns? Sembla que el turista actual és la nostra matèria primera amb què trafiquem per omplir les butxaques d’uns pocs. Els que guanyen. Els que sovint viuen a milers de quilòmetres dels llocs afectats. I els veïns i veïnes? Doncs van perdent espai, van perdent drets, van perdent llocs on fer la seua vida quotidiana, van sent expulsats i que s’apanyen…

 

Això els ha passat als propietaris de 80 mundos. Ells bé que podien pagar el lloguer. No els han hagut de fer fora amb aquesta excusa. Pensaven que, en ser un referent turístic de la ciutat els deixarien continuar. No comptaven que l’inversor no té espai en el cor per elements màgics o per referents culturals. Ells sobraven. En aquest espai cabien ben bé tres pisos turístics. Sacrificar la cultura per un espai més, sense ànima, on viure una experiència a cada cop més empobridora, fa que pague la pena el bé sacrificat? De res no ha servit la pressió veïnal. Poc han fet els polítics, com era d’esperar. Mentrestant, un altre dels nostres espais culturals ha de baixar les persianes, sense tindre molt clar si trobarà un altre espai on poder recuperar la seua activitat cultural i social. Com faria el joc infantil, per alguns depredadors del nostre territori, tot continua igual, i així avancem, uns i altres: d’oca en oca…