La revista degana en valencià

La nova vida del Doctor Uriel

Al mes de gener de 2013 es revelava el projecte guanyador de la sisena edició del Premi Fnac/Sins Entido de Novel·la Gràfica, probablement el guardó més important a Espanya per a historietes inèdites. L’obra seleccionada aleshores fou Un médico novato, i suposava el retorn a primera línia d’un clàssic del còmic valencià, Vicente Llobell Bisbal, més conegut com Sento (València, 1953). Eixe treball, que sortiria al mercat a finals d’aquell mateix any, significava un canvi en llur trajectòria. Després d’haver estat allunyat del panorama editorial des de feia una dècada, període durant el qual s’havia dedicat a la docència i a la il·lustració, tornava llavors amb l’adaptació de les memòries del seu sogre, el metge Pablo Uriel, durant la guerra civil espanyola.

No era la primera vegada que aqueixes vivències es feien públiques. Abans, al 2005, havien aparegut de la mà de Pre-Textos sota el títol de No se fusila en domingo, a cura de la seua filla Elena Uriel, esposa de Sento, i figura clau per entendre el desenvolupament i la configuració de l’obra. Ara, en canvi, l’objectiu era més complex. Es tractava de conservar la senzillesa i la lucidesa de l’original traslladant-ho a les vinyetes, a un llenguatge certament diferent. En una entrevista concedida en aquells dies a El País, el propi Sento reconeixia la dificultat de l’empresa, una aposta personal i alhora una empenta per a reprendre el contacte amb el seu mitjà natural. En dita conversa anunciava també que el pla previst era publicar la història completa en tres volums.

La sorpresa però arribava amb la segona entrega (Atrapado en Belchite) que apareixia editada pels propis autors. Aquesta iniciativa no era nova dins la carrera de Sento, lògicament. Allà pels anys setanta del segle passat, amb la intenció de resseguir noves formes per a expressar determinades inquietuds generacionals i artístiques, i davant un mercat anquilosat i reticent a la novetat, participà en fanzines com Ademuz km 6 o El gat pelat, utilitzant el pseudònim de Dau-Dau. Ara, no obstant, quan ja era un dibuixant consolidat, les raons que explicaven l’auto-edició eren altres. Salamandra Graphic, el segell que havia heretat els drets sobre part del catàleg de la desapareguda Sins Entido, els proposava un calendari que alentia el que Sento i Elena Uriel tenien previst des de bon principi.  La idea que portaven al cap era traure un llibre per any, de manera que els lector no perderen el record del capítol previ i que la lectura global mantingués un ritme determinat. Amb aquella postura acomplien amb el seu compromís davant l’audiència, i passaven a controlar el procés complet de producció. Un exemple evident d’eixa implicació personal fou l’efectiva difusió als mitjans, amb iniciatives com la presentació feta al poble vell de Belchite, on vuit dècades enrere Pablo Uriel havia aconseguit sobreviure a un cruel setge de quasi dues setmanes.

Tot i que el nombre de pàgines era el mateix i que es respectava la presentació, per tal de mantenir una coherència estètica, hi havia un canvi substancial respecte al tom anterior: la història creixia a tots els nivells. Després d’assistir en Un médico novato a una crònica claustrofòbica, en la que era difícil sostenir el to, principalment per les limitacions que l’escenari (la presó militar de Saragossa) i les circumstàncies  (la repressió de republicans dins de l’exèrcit insurgent) determinaven, a Atrapado en Belchite la narració sortia a l’exterior, respirava i es contagiava del bel·licisme imperant i del clima polític, dels esdeveniments i del calor. Si a la primera part decidien fer ús de l’onirisme i fins i tot treien a Uriel del relat en moments puntuals, aquí era necessari en canvi refugiar-se en la omnipresència del protagonista, en la descripció veraç dels fets, en un realisme brut molt eficaç. Una tendència que es confirmava amb Vencedor y vencido, últim episodi de la sèrie, que es centrava en l’experiència d’Uriel al penal d’ El Puig –de presó en presó com en un joc macabre- i  en la rereguarda a les acaballes de la contesa.

Semblava aquest el final, però quedava encara un epíleg a la seua alçada. Transcorreguts només uns mesos des de l’aparició del tercer llibre, a l’abril de 2016, l’editorial bilbaïna Astiberri anunciava una recopilació completa de tot el material, sens dubte l’edició definitiva. Per començar se li atorgava a l’obra un títol uniforme i definitiu: Dr. Uriel. Després s’augmentava quatre centímetres la mida de les pàgines, facilitant l’apreciació dels dibuixos de Sento i de la peculiar utilització d’eixos pocs colors triats, tots ells foscos i degradats. La coberta ja no era, com havia estat norma habitual en la col·lecció, l’ampliació d’una vinyeta retocada, sinó una magnífica il·lustració dissenyada expressament per a la ocasió i que es basava en els típics cartells propagandístics, imitant les tonalitats d’una bandera republicana invertida. I per completar-ho s’incloïa un annex, un àlbum de records amb fotografies i reproduccions de les cartes que escrivia Uriel quan estava confinat. Sense oblidar-nos del breu text d’Ian Gibson que servia com a cloenda.

No exagerem si assenyalem Dr. Uriel com un còmic cabdal dins de les noves tendències de la historieta espanyola. Tant pel seu rumb editorial com pel seu contingut, és un exemple perfecte d’allò que entenem com a novel·la gràfica: narracions de llarg recorregut, destinades a un públic general que no té perquè estar familiaritzat amb els tebeos, inserit per dret propi dins del circuit del llibre, amb objectius literaris a llarg termini. Però també la demostració palpable i definitiva, per si de cas algú no ho tenia encara clar, del talent de Sento i, a més, de la necessitat de que continuen coneixent-se els testimonis de tots aquells que visqueren la guerra en primera persona. El millor mètode contra l’oblit i la desmemòria.

 

Títol: Dr. Uriel

Autor: Sento Llobell

Editorial: Astiberri

Més informació: http://astiberri.com/products/dr-uriel

 

Inscriu-te al nostre butlletí

Top