Documents d’una illa del Mediterrani. La ciutat de València en els arxius de Càller

12/07/2019

L’Arxiu del Regne de València ha demostrat el seu potencial en oferir una quantitat de documents extraordinàriament importants per reconstruir els esdeveniments de totes les regions mediterrànies que estaven en contacte amb el món de la Corona d’Aragó. Amb raó, pot ser definit com un arxiu de la Mediterrània, categoria que l’agermana amb els altres grans dipòsits documentals de les ciutats costaneres com, per exemple i només per anomenar-ne uns pocs, els de Barcelona, Càller, Gènova, Mallorca, Marsella, Nàpols, Palerm, Pisa i Venècia. És en aquests llocs, de fet, que es conserven els vestigis d’un món complex, que només pot ser entesa si els historiadors també analitzen les xarxes polítiques, familiars, comercials, financeres i culturals que connectaven les ribes del gran mar.

En un dossier que celebra els sis-cents anys de l’Arxiu del Regne, és comprensible que hi hagi espai per a un breu estudi dedicat als altres arxius mediterranis capaços de contribuir al coneixement i al redescobriment de la història valenciana. Considerant les profundes relacions que sobretot entre la Baixa Edat Mitjana i la primera Edat Moderna vinculaven el Regne de València amb el de Sardenya –brillantment analitzades per Mario del Treppo, Francesco Manconi, David Igual, José Hinojosa i, per períodes posteriors, per Lluís Guia–, hem optat per centrar-nos en els arxius de Càller.[1] Aquests ofereixen a l’investigador ibèric una visió de la història valenciana des de la singular perspectiva d’una illa situada a la frontera del món catalanoaragonés. Analitzant la documentació conservada en l’Archivio di Stato i l’Archivio Storico Diocesano, de fet, es poden localitzar col·leccions documentals, especialment estimulants, com registres notarials, és a dir, aquells documents elaborats per notaris per certificar actes de diversos tipus. En compravendes, testaments, acords de matrimoni, poders, assegurances i pagaments, al costat de vilatans sardes, barcelonins, castellans, francesos, napolitans i sicilians, és comú detectar la presència de ciutadans o actes que fan referència a la ciutat del Túria. El 2008, durant una reunió celebrada a l’Archivio di Stato, Concepción Villanueva va demostrar el potencial d’aquesta font, analitzant la presència d’aragonesos i valencians a partir de la documentació notarial del segle XV.[2] Tot i que els registres conservats per al període en qüestió en són pocs, l’estudi ha permès treure a la llum els noms i vicissituds d’uns 150 individus, pertanyents als sectors més diversos de la societat: dels militars als eclesiàstics, dels nobles als agricultors, dels funcionaris reials als comerciants, passant per apotecaris, artesans, metges, notaris, escrivans i estudiants. Entre aquests, per descomptat, algú es va moure a la recerca de fortuna, altres per negocis o per tirar endavant la seva activitat professional, i podria succeir que estades temporals esdevingueren definitives. Aquestes dades s’incrementen si a la font notarial s’afegeixen els registres elaborats per magistrats públics, com els de la Reial Procuració, que tenia el càrrec de control i administració del patrimoni reial;[3] i llavors venen noms d’altres valencians, com els mercaders Antonius Pons, Bernardus Martini, Bernardus Mallol, Franciscus Campos, Matheus Favara, implicats en les més diverses activitats financeres i comercials. Però si s’amplia el període de referència, allargant-lo fins al segle XVI, el nombre de protocols notarials creix exponencialment, com també ho fa el de la documentació pública. Així, doncs, apareix en els registres del notari Gerolamo Ordà la figura de Lleonard del Molin, originari de la localitat aragonesa de Sos, que a més de practicar com a metge va dur a terme una activitat comercial d’acord amb l’editor valencià Baltasar Simón; de fet, segons el testament escrit en 1592,  Lleonard va vendre a l’illa alguns llibres impresos per Simón, i reinvertí l’obtingut en la compra de formatge per ser enviat a València. Aquesta dada, a més de donar a conèixer un determinat circuit comercial, també destaca el paper d’una ciutat que es va proposar com a centre editorial: una consideració també confirmada per allò que sorgeix de la correspondència del noble Salvador Aymerich, que es conserva a l’Archivo di Stato, qui en 1548 es va remetre els llibres que necessitava des d’aquesta ciutat.[4] Un altre cas també extret dels registres notarials ens parla del comerciant Simeón Bosque, ocupat en l’alliberament de presos sards a l’Alger, i de Bartomeu Forés, mercader de Càller: l’un originari de València, l’altre relacionat amb ella pels seus negocis.

Si els documents de l’Archivio di Stato permeten analitzar les xarxes comercials i culturals que connectaven València a Sardenya, és gràcies al fons conservat a l’Archivio Storico Diocesano que aquestes relacions poden ser aprofundides i comprendre diferents facetes. De fet, en aquest arxiu hi ha més de 200 documents que, entre la segona meitat del segle XV i les dues primeres dècades del XVI, van ser rebuts per la família de Càller dels Dessì; d’aquests, més de cent són enviats per comerciants valencians dedicats al comerç Mediterrani.[5] També hi trobem la figura del draper Pere Martí, dedicat a la venda de teles i al comerç amb Sardenya, d’on probablement provenia la seva mare; tanmateix, podem parlar de Garcia, Guillem i Melchior Navarro, mercaders que des de València van ser capaços de començar una florida activitat d’intercanvi comercial amb l’illa, on també tenien relacions familiars. Per tant, l’estudi d’aquestes cartes ens permet reflexionar sobre la vida mercantil valenciana, per exemple, ressaltar les dinàmiques comercials i financeres, els vincles amb el poder polític, la xarxa de relacions personals, les pràctiques de crèdit i les fluctuacions de preus. Hi ha nombroses indicacions de les mercaderies que sortien del port ibèric, com productes tèxtils, arròs, manufactures de terracota, però també bàlsams, perfums o armes; i després es redescobreixen els productors d’aquests béns, com els germans Francesc i Vicenç, armers de gran fama que en 1487 van rebre l’encàrrec de construir una espasa resistent per al sard Joan Antoni Catalla. Tampoc manquen les referències a epidèmies i a pintorescs moments de la vida quotidiana, com les tendres descripcions que el pare Guillem Navarro fa del seu fill, mentre juga amb un xai de quatre anys; jugava amb ell a qualsevol hora del dia i s’hi va aficionar tant que, si és estat possible, també haurien dormit junts.

Els arxius sards, per tant, es proposen com a punt de referència documental per reconstruir les vicissituds de les ciutats i els països costaners, oferint informació útil per entendre la varietat i complexitat de les relacions comercials, culturals i socials que van caracteritzar una gran capital del Mediterrani com era i és València.

[1]Ens remetem a la bibliografia recollida en els estudis més recents: Francesco Manconi, La Sardegna al tempo degli Asburgo, Nuoro, Il maestrale, 2010; Lluís Guia Marín, Sardenya, una història pròxima, Catarroja, 2012; David Igual Luis, «Letras de cambio de Cagliari a Valencia (1481-1499)», en Archivio Storico Sardo XLIX (2014), p. 207-305.

[2]Concepción Villanueva Morte, «La presencia de valencianos y aragoneses en la documentación notarial cagliaritana del siglo XV», en Anuario de Estudios Medievales XXXVIII/1 (2008), p. 27-63.

[3]Gabriella Olla Repetto, Il primo Liber curiae della Procurazione reale di Sardegna (1413-1425), Roma, Ministero dell’Interno, 1974.

[4]Sobre les relacions culturals i llibresques: Giuseppe Seche, Libro e società in Sardegna tra Medioevo e prima Età moderna, Firenze, Olschki, 2018.

[5]L’estudi, actualment en la seva fase final, forma part del projecte promogut per l’Università di Cagliari Orality, Writing and Power in Classical Antiquity, Middle Ages and Early Modern Age: the Word and the Dynamics of Power in Sardinia and the Mediterranean, coordinat pel professor Lorenzo Tanzini i finançat per la Fondazione di Sardegna-Annualità 2017. Els primers resultats del projecte foren: Giuseppe Seche, «Il carteggio mercantile Dessì-Navarro: una fonte per la storia delle relazioni commerciali tra Valenza e la Sardegna nella seconda metà del Quattrocento», en Commercio, finanza e guerra nella Sardegna dei secoli XIV e XV, editat per Olivetta Schena e Sergio Tognetti, Roma, Viella, 2017, p. 183-219; Giuseppe Seche, «The Navarro family. Mediterranean networks and activities of a family of fifteenth-century Valencian merchants», en Sardinia from the Middle Ages to Contemporaneity. A case study of a Mediterranean island identity profile, editat per Luciano Gallinari, Bern, Peter Lang, 2018, p. 73-87.

 

Article publicat al quadern del número de juny 449