Tens 0 productes a la teua cistella
Que les dones hàgem arribat a ser subjectes de drets ha sigut un llarg camí que encara continua sent: «se hace camino al andar». No hem arribat a la meta, si com a tal es considera la igualtat. I no és que no hàgem volgut, que no en desistim, sinó que, quan la igualtat va començar a ser dret universal, els hòmens van decidir que era sols per a ells i que nosaltres ja teníem prou amb ser a casa, mentre ells eren ciutadans també per nosaltres a tot arreu.
Tot i que, passant el temps (més o menys 20 segles) i alguna cosa hem avançat, necessitem un impuls important perquè es done la correspondència entre norma i realitat, és a dir, que quan la nostra Constitució i Estatuts diuen que estem en un Estat social i democràtic de dret, s’ha de concretar en la realitat quotidiana, en la nostra vida de tots els dies, fonamentalment en els nostres drets a la vida, llibertat, igualtat; en definitiva, ser ciutadanes.
A penes estem presents en el poder quan, i sense voler-lo, ocupem el no-poder: violència de gènere, prostitució i ventres de lloguer. És curiós, per no dir lamentable, que arribem al poder més per naixement, és a dir per atzar (monarquies), que no per elecció. Només 26 països del món tenen presidentes o primeres ministres, tot i que en ser-ho han donat mostres de fermesa, eloqüència i empatia, cosa que significa que no és una selecció que es determine per criteris objectius, com no ho és la dada de l’augment de nombre quan el nivell de poder és menor. (Prenent com a referència 136 països, només comptem quasi un 34 % de regidores, i això es considera un avanç). Òbviament, no succeeix perquè sí; les causes són: majors obstacles per a les dones, la famosa doble jornada per raó de sexe i el focus permanent del partit, votants, mitjans de comunicació. Eixa mirada selectiva cap a la dona.
Continuem en això del poder i ens acostem als òrgans representatius per excel·lència i més nombrosos: els Parlaments. La imaginativa mesura per a erradicar la no-presència va ser l’anomenada quota. Una autora belga molt reconeguda, Eliane Vogel-Polski, va considerar que la quota estava molt bé per a denominar la quantitat de llet entre els països de la Unió Europea, però no per a referir-se als drets dels quals les persones són titulars. Els partits PSOE i IU la van adoptar com a norma voluntària i interna que es va iniciar amb un 25 % en els 80 fins a arribar al 40 %/60 % com a límits a cada sexe en les llistes electorals. Coneixem la història al nostre Estat: el dret a ser candidates va passar a les lleis, autonòmiques en primer lloc i més tard a la Llei Orgànica (segons l’art. 81 de la Constitució «són lleis orgàniques les relatives al desenvolupament dels drets fonamentals») per a la igualtat efectiva de dones i hòmens.
Més tard, alguns Parlaments van anar introduint diputades en la Mesa dels Parlaments com si hagueren entés els partits que les dones havien d’accedir als espais de poder, encara que no hi haguera norma que obligara. En les Corts així va ser: en 1999 va haver-hi una presidenta i una secretària primera del Grup Popular i una secretària segona del Grup Socialista, i així van seguir les següents legislatures amb la presència en la Mesa de Diputades fins que va arribar la legislatura de 2015, primera del Botànic i de triar-se la Mesa en la Sessió Constitutiva, el resultat de la qual va ser una Mesa només de diputats sense cap diputada. L’endemà va ser portada en la premsa, i l’efecte va ser una reforma pactada per tots els grups parlamentaris que va conduir a la reforma de tota la normativa que regia les eleccions de totes les institucions de la comunitat i dels òrgans de les Corts.
I en l’altre extrem, i molt més important (encara que tot està connectat), estan els no-drets: la violència de gènere, els ventres de lloguer i la prostitució, que formen part del concepte que una part de la societat té de les dones. Per la mateixa raó que s’apuntava adés, la competència sobre el seu contingut és del Parlament espanyol, encara que també alguna cosa es pot fer des de les comunitats autònomes. I així va ser la Llei 9/2003, de 2 d’abril, per a la igualtat entre dones i hòmens, que entra, des de l’àmbit competencial autonòmic, en el contingut del dret a la igualtat de les dones, com és la violència de gènere, un any abans que s’aprovara la Llei Orgànica 1/2004, de mesures de protecció integral contra la violència de gènere que va aprovar el govern del PSOE en arribar al poder. Sincerament, és un escàndol que no es puga garantir el dret a la vida del 50 % de la ciutadania, que nàixer dona siga un risc en qualsevol lloc del món, encara que, indubtablement, hi haja diferències i encara que s’haja avançat en el pla legislatiu des d’aquella situació en què el marit podia impunement matar la dona. Les xifres continuen sent inassumibles: 1.245 des de l’any 2003, que és quan es comença a comptabilitzar. I 50 menors des de 2013. (Va haver-hi un cas que va marcar un punt d’inflexió: el d’Ana Orantes, assassinada per l’exmarit en 2007 després d’aparéixer en la televisió parlant «del seu cas».)
Les Corts van crear per unanimitat una Comissió Especial per al seu estudi «des de la convicció profunda que si hi ha una xacra que una societat com la nostra no pot tolerar, és sense cap dubte la violència que s’exerceix sobre la dona pel fet de ser dona» (Diari de sessions, 04/03/2010). Es reconeix la insuficiència de la llei i «la ferma resistència de determinats sectors jurídics, polítics i socials dificultant la seua aplicació», llegim en el dictamen de la comissió. Fa por, veritat? I ens atrevim a eixir al carrer? Perquè el que s’està reconeixent és una fallida múltiple del nostre Estat de Dret que no hauria de comptar, almenys, amb la resistència de sectors polítics i jurídics. I ací introduirem un interrogant sobre els estudis que donen pas al «sector jurídic», tant en el pas previ que són les facultats de Dret com en la preparació de l’oposició i la consegüent formació posterior. ¿Hem de continuar tirant un vel quan el dictamen de les Corts posa l’accent «en el desenvolupament dels mecanismes de prevenció, ajudes i dispositius d’atenció que s’hauran d’establir per a garantir els drets tant a les víctimes de violència de gènere com a aquelles víctimes de la mutilació genital, tracta i prostitució, o de qualsevol altra violència»? Val la pena la lectura. La comissió va fer una gran faena que s’hauria de conéixer. També, sobretot, en els espais on es formen els juristes. L’objectiu era convertir el treball en la base de la Llei 7/2012, de 23 de novembre, integral contra la violència sobre les dones de la Comunitat Valenciana.
I què fem amb la prostitució?
Una altra fallida del dret a la igualtat és l’apostil·lat «ofici més vell del món», fet que n’explica la persistència, però no es justifica. S’ha reconstruït reinventat al llarg de la història de la humanitat, cada vegada a pitjor. És la forma més primitiva de la desigualtat, del maltractament, de la doble moral en funció del sexe. I no s’entén com hi ha estats en què pot ser un negoci legal perquè el consideren un treball. Gabriela Bravo, des de la Conselleria de Justícia, va proposar l’aprovació d’ordenances abolicionistes des dels ajuntaments i la reforma de les lleis autonòmiques d’espectacles i carreteres amb la finalitat de penalitzar-ne el consum, considerant que les dones prostituïdes són víctimes de violència de gènere. Prohibeix i sanciona la demanda de sexe pagat, que penalitza amb multes de fins a 1.500 euros. En la legislatura actual s’ha représ aquesta iniciativa amb les compareixences d’expertes a proposta dels grups parlamentaris: quasi totes eren contràries a la prostitució, llevat de dues compareixents proposades pel GP Compromís, que defensava la llibertat de les dones per a exercir la prostitució. És la fal·làcia de la llibertat d’elecció. A la Unió Europea aposten per penalitzar-ne el consum Suècia i França, que inclouen ajudes econòmiques per a la inserció laboral de 330 euros, més 102 euros per cada fill al seu càrrec; enfront tenen el model regulador d’Alemanya. L’11 de maig va nàixer el Conveni d’Istanbul en el marc del Consell de Europa per a previndre i lluitar contra la violència contra les dones i la violència domèstica, signat per 46 països europeus i ratificat per 34.
Els ventres de lloguer
«Vull tindre un fill o filla i, com que no puc perquè soc estèril o home, busque una dona que, previ pagament, geste per a mi». Es juga amb aparences de legalitat al país de la gestant, que a més necessita o li venen bé els diners i es pot utilitzar o no el semen de l’home. Com que, malgrat tot, l’úter forma part d’un cos de dona (de moment no hi ha úters volants), se li imposen certes condicions durant l’embaràs que coarten la seua llibertat i ignoren –això és el més greu– la relació inevitable que es produeix en l’embaràs entre el fetus i la gestant que deixa sensacions i records indelebles. No es coneix quasi res del que sent la mare. La jurisprudència a Espanya difereix segons l’òrgan del qual emane, encara que per les imatges que es veuen aquesta pràctica no té massa obstacles llevat que, per alguna circumstància, s’haja de dilucidar en seu judicial i en aquest cas es pot complicar una mica. Una altra cosa és que amb el temps les criatures vulguen conéixer la seua mare… Se n’ha donat algun cas.
Una bona notícia per a acabar
També, en aquest temps, s’ha publicat una imatge de l’última promoció de la carrera judicial. Són 119 les persones aprovades, de les quals 41 són hòmens. El perfil de les dones és dona, edat mitjana de 28 anys, 5 anys de preparació, no procedeix de família de juristes, els apassiona el Dret i la independència i imparcialitat de la seua funció. Si pensem que fins al 1959 les dones no podien accedir a determinades professions, la foto revela un canvi. Ara bé, a la foto principal, d’un acte molt solemne, en la primera fila només hi ha hòmens i el titular següent: «El Rey preside en Barcelona la entrega de despachos a los nuevos jueces». És un dels tres poders de l’Estat, amb l’Executiu i el Legislatiu.
Julia Sevilla Merino és professora honorària de Dret Constitucional de la Universitat de València i membre de la Federació de Dones Progressistes i de la Xarxa Feminista de Dret Constitucional.
Revista número 502, pàgs. 28-31. Maig 2024.
