‘Doña María’, una mestra amb cambra pròpia

Maria Ibars escriu sobre Maria Carbonell. Pseudònim Diana Sarbi (és Ibars al revés) és Maria Ibars.

Ser mestra a començament del segle XX comporta, per a una dona, disposar d’un sou i d’una apreciable formació cultural. És una de les escasses professions que li permet gaudir d’una cambra pròpia, en proporcionar-li una independència econòmica i un temps lliure de què no disposen la majoria de les coetànies. Maria Ibars és una mestra que va conquerir el dret a tenir una cambra pròpia i a fer ús d’ella, com demana Virginia Woolf. Una dona independent econòmicament i afectiva, renovadora en la seua professió i que es va atrevir a escriure en la seua llengua en un temps que no era el més favorable.

 

Una alumna excel·lent

Va ser a l’agost de 1907 quan Juan Ivars Giner signà el document amb l’obligatori consentiment perquè la seua filla Ana María Ibars Ibars (València, 1892) es poguera matricular en la Normal femenina de la capital. Ubicada al carrer de la Sang, l’alumnat masculí es troba a la planta alta i el femení a la baixa. La matrícula és elevada: els estudis de Magisteri equivalen als de Batxillerat, amb l’avantatge que, a la formació cultural se n’afegeix una de professional que permet una eixida laboral.

Lluny del mite de l’escassa formació de les mestres, la valenciana imparteix uns estudis de gran qualitat. Ben equipada de material didàctic, ofereix classes optatives d’esperanto i de treballs manuals, realitza excursions i passejades, i les alumnes tenen al seu abast un laboratori de fotografia per a revelar les fotos que fan.

Ideològicament, el claustre és conservador, de fortes arrels catòliques, i en allò que fa referència a la pedagogia defensa un ensenyament actiu. Les normalistes tenen una formació excel·lent i polivalent: Matilde Ridocci, professora de Ciències, és pintora i publica textos pedagògics; Matilde Castillo, de Lletres, és una de les primeres titulades en l’Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles, i Maria Carbonell, de Pedagogia, escriu sobre temes pedagògics i divulgatius, i sabem que parlava valencià. Cultes, actives, catòliques, bones professionals, polifacètiques, tot plegat és fàcil trobar la seua petjada en la jove Maria, que com elles cultivarà la pedagogia i l’escriptura.

Als quinze anys supera la prova d’ingrés i comença al setembre de 1907 a cursar el grau elemental, el més habitual, perquè permet, després de dos cursos, exercir en escoles només de xiquetes o mixtes de poblacions de menys de 10.000 habitants. En el seu pla d’estudis hi ha assignatures de doctrina catòlica, lletres, ciències, pedagogia, dret, dibuix i costura, a més de pràctiques d’ensenyança. En 1909 supera la revàlida amb la qualificació d’aprovada i aconsegueix el grau elemental.

Continua dos anys més per tal d’aconseguir el superior, que permet la docència en escoles de xiquetes en pobles de més de 10.000 habitants. Les assignatures amplien les de l’elemental, i s’afegeixen d’altres com història de la pedagogia, francés, cal·ligrafia o música. Les pràctiques, igual que les de l’elemental, les realitza en l’annexa a la Normal, una escola pública ubicada al mateix edifici, a la qual acudeixen xiquetes del barri, dirigida per la mestra Micaela Minguillón.

Més madura, el seu esforç s’aprecia en la superació de la revàlida amb la qualificació d’excel·lent, nota que aconsegueix en les tres proves de què consta: escrita, oral i pràctica. Estem al juny de 1911.

En 1913 se li expedeix el títol de mestra. Obligades a pagar unes taxes, moltes no el demanen fins que no el necessiten com, per exemple, per fer oposicions. És el cas de Maria, que es presenta a les convocades a l’abril de 1914, superades amb molt bona nota, especialment en Didàctica pedagògica. Estem en juliol de 1914; ben preparada i amb la il·lusió dels seus vint-i-dos anys, comença la seua pràctica de l’ofici de mestra.

 

Una mestra rural

La seua experiència com a treballadora de l’ensenyament es desenvolupa durant vint anys en escoles rurals. La primera destinació fou l’escola d’Aledo (Múrcia), de la qual pren possessió a l’agost de 1914. Permuta per l’escola unitària de xiquetes d’Aín (la Plana Baixa), poble valencianoparlant de 400 habitants on romandrà dos anys fins que aconsegueix ser propietària de l’escola unitària de xiquetes de la Font de la Figuera, població de 3.500 habitants, on arriba a cobrar un sou de 1.100 pessetes anuals.

Encara que del testimoni de les seues alumnes no es desprenen indicis d’una mestra innovadora, funda una biblioteca i imparteix classes de preparació per a estudis professionals i oposicions, mostra de la seua profunda preparació cultural i preocupació per l’extensió de l’educació. En aquests anys comença la seua faceta d’escriptora, participa en certàmens pedagògics i guanya premis, com el del Certamen Hispalense de San Casiano (Sevilla, 1925).

Temps republicans: valencianisme i escola nova

Proclamada la II República, Maria, que s’havia casat a la Font i és mare d’una filla i un fill, es separa del seu espòs i demana plaça en una ciutat. Posseeix el grau superior de mestra i el sou li permet una independència econòmica, fets que influeixen en la seua decisió.

En 1934 guanya plaça en el grup 14 de Abril de Madrid. Demana una rectificació i és destinada a la unitària 11 de València, a la Malva-rosa. Al curs següent es trasllada a una unitària del carrer Jesús i entra en contacte amb els cercles valencianistes. És amiga de Carles Salvador, de la mestra Ildefonsa Giner i del seu espòs, l’inspector Senent. Membre del Seminari de Pedagogia i de l’Associació Protectora de l’Ensenyança Valenciana, col·labora amb Lo Rat Penat i és alumna del Curs de Llengua del Centre de Cultura Valenciana, on aconsegueix el nomenament de professora lliure de valencià.

Fruit d’aquesta implicació amb el moviment cultural valencianista és la seua participació prevista per al Dia de l’Ensenyança, dins de la IV Setmana Cultural Valenciana coorganitzada per l’Ajuntament de València, el Centre d’Actuació Valencianista i PROA, que s’hauria d’haver celebrat el 28 juliol de 1936. Dividit en dues sessions, en la del matí Maria Ibars tractaria de la preparació d’una lliçó amb el tema «Consideracions sobre el rec»; tot seguit, Antoni Porcar, mestre de Vinaròs, impulsor de la revista Ibèria, explicaria «Com es fa una revista infantil segons el sistema Freinet». Per finalitzar, s’inauguraria una exposició de materials escolars. En la sessió de la tarda, Maria desenvoluparia la lliçó teoricopràctica, seguida d’una discussió lliure i controlada per una mesa sobre el procediment, mètode i materials que hauria emprat. Conclouria amb la conferència de Joan Josep Senent Ibáñez sobre l’ensenyament de la història a les escoles. Ella i Empar Navarro Giner, que havia participat en la II Setmana Cultural, són les úniques dones presents en aquestes trobades.

La seua proposta de lliçó comença amb una visita a l’horta per observar de manera directa els sistemes de rec. Després, a l’aula, es succeeixen tres moments: observació, associació i expressió, de manera que l’alumnat ha de relacionar conceptes de geografia, ciències naturals i socials, llengua, literatura i història; es combinen activitats de caràcter intel·lectual i manual, i l’explicació del tema s’il·lustra amb làmines i aparells. Les preguntes a l’alumnat els permet reflexionar sobre el que han vist i establir comparacions amb el que coneixen per lectures o pel·lícules, així com expressar-se de manera concreta i abstracta, duent a terme experiments de rec a l’hort de l’escola, modelar sistemes de rec… Tot plegat, segueix l’estructura d’un centre d’interés, segons la metodologia de Decroly, senyal d’una mestra que coneix la pedagogia de l’escola nova i dels seus principis i que vol practicar experiències renovadores, encara avui d’actualitat, com horts escolars, passejades per a conéixer el medi natural i social, introducció de la història valenciana, importància dels materials experimentals…

Dissortadament, el colp d’estat dels militars contra la República del 18 de juliol no fa possible la jornada.

 

Temps de silenci

Finalitza la guerra. Sotmesa, com tot el Magisteri, a depuració, li obri expedient, com a Carles Salvador, la Comissió 1 que presideix Francisco Moroto, relacionat amb cercles valencianistes de dretes, i de la qual és secretària la inspectora teresiana Mariana Ruiz Vallecillo. Tots els informes (ajuntament, Guàrdia Civil, capellà) són favorables. El seu catolicisme, la no-intervenció en activitats polítiques i la no-consideració del valencianisme com a càrrec afavoriren el fet de no ser sancionada.

Rehabilitada en la seua plaça a València, manté l’amistat amb el magisteri catòlic i valencianista, però no trobem cap referència a la seua participació en activitats renovadores de caràcter professional. És en aquests temps d’escola grisa quan intensifica la seua carrera literària.

Es jubila en 1962, i la seua truncada inquietud per una nova pedagogia cobra cos en la seua filla, l’excel·lent normalista Raquel Payà Ibars: els llinatges de mestres renovadores, malgrat les interrupcions, sempre continuen.

 

Revista número 506, pàgs. 34-37. Octubre 2024.