La revista degana en valencià

Dones científiques anteriors a la Il·lustració

17/02/2020

Deixant a banda el fet que el concepte de ciència tal com el coneixem avui és relativament modern i difícilment es pot aplicar a tota l’activitat duta a terme per moltes dones, i homes, al llarg de la història, considerarem com a científiques aquelles persones conegudes que han practicat activitats homologables al que ara coneixem com a ciència i/o tecnologia: medicina, farmacopea, astronomia, geometria i altres.

Amb aquest criteri, ja podem constatar el nom d’una dona que seria la més antiga de nom conegut, Merit Ptah, que visqué al segle xxvii aC, i es troba retratada en una tomba de la Vall dels Reis a l’Egipte. Es coneix que es dedicava a la pràctica de la medicina, com moltes altres dones de l’època que treballaven com a metgesses i cirurgianes, que extirpaven tumors cancerosos, enguixaven ossos trencats i practicaven cesàries, encara que només fora per a salvar els nadons, ja que no podien suturar amb èxit les ferides de la mare. Vista la necessitat d’atendre els parts com a problema de les dones, no és estrany suposar que tingueren coneixements en la pràctica mèdica i quirúrgica. D’altra banda, a la Mesopotàmia del segle xxiii aC tenim notícia d’Enheduanna, sacerdotessa d’Ur que fou una astrònoma i poetessa brillant, i a la mateixa regió, al segle xiii aC, també trobem Tapputi-Belatikallim, dona que es dedicava la fabricació de perfums i essències, i sembla que n’era una experta.

A la Grècia clàssica (s. vi aC), coneixem el nom de Teano de Crotona, matemàtica i esposa de Pitàgores. Les seues contribucions corresponen a una escola de pensament i no resulta fàcil esbrinar exactament què caldria atribuir al seu treball. Al segle iv aC, hi ha la metgessa atenenca Agnòdice, ginecòloga que practicava la medicina disfressada d’home perquè aquesta activitat duta a terme per dones estava castigada amb la pena de mort. Al segle ii aC, hom té notícia de l’astrònoma Aglaonice, que predeia amb precisió els eclipsis lunars.

Ja al segle i dC, destaca la ciutat d’Alexandria i el Museion (temple de les Muses, més semblant a les universitats que als museus actuals) amb la seua biblioteca, on es preservava una de les majors acumulacions del saber científic de l’època, com a font d’una activitat filosòfica i astronòmica, principalment, però també de treballs com els dels alquimistes Moisés i la seua germana Maria la Jueva, dona que va inventar aparells de laboratori i tècniques de separació i escalfament, com la popularment coneguda amb el nom de «bany de Maria».

Reïx entre les científiques de l’Antiguitat l’astrònoma Hipàtia (s. iv) d’Alexandria, que tingué una important escola de filosofia i realitzà el comentari en 13 volums del llibre Aritmètica de Diofant i de l’Almagest de Ptolemeu, el llibre d’astronomia més important i influent fins a Copèrnic (s. xvi). També revisà els Elements d’Euclides, la bíblia de la geometria clàssica fins a l’actualitat. Fou assassinada pel populatxo encoratjat pel bisbe Ciril, esdeveniments contats en Ágora, la pel·lícula d’Amenábar.

A l’Edat Mitjana (s. Xii), es té notícia i coneixement detallat dels treballs de l’abadessa Hildegard de Bingen, personalitat d’una gran influència política a la seua època, que escrigué obres de medicina i botànica. Harmonitzà el saber de la medicina galènica dels grecs amb els remeis populars germànics. Va fer obres de cosmologia i també fou una reconeguda compositora d’obres musicals dedicades al culte monacal.

Altres noms coneguts de l’època medieval són dues metgesses d’origen italià: Tròtula de Salern, del segle xi, i Jacoba Felicie, que visqué al segle xiv i treballà a França. Tròtula era ginecòloga i muller del metge Joan Platerius, i escrigué un llibre sobre malalties femenines incloent-hi un compendi de remeis que assolí fins a 20 edicions fins al segle xv. Per la seua banda, Jacoba, nascuda a Florència, exercí a París i patí l’assetjament dels doctors oficials de la Universitat de la Sorbona, que li impediren practicar la medicina amb llicència oficial, tot i la popularitat i els nombrosos testimonis a favor seu entre la població. Caldria esperar fins al segle xix perquè les dones foren admeses en les escoles de medicina de França, a partir del 1868.

Per completar aquest període històric, no podem oblidar Sophia Brahe, que va treballar amb el seu germà Tycho en l’observatori d’Uraniborg, el prestigi del qual va amagar el seu nom, i que també es va dedicar a l’alquímia, per a fer medicaments, i a l’horticultura.

Tampoc podem ignorar els casos que la historiografia va posant al seu lloc, com les dones alquimistes dels segles xvi i xvii. El saber farmacològic, els coneixements sobre herbes remeieres i altres procediments curatius estava llavors, com des d’antic, en mans de dones que gaudien de força crèdit entre els vilatans. Hi ha tractats sobre agricultura en què es donen instruccions específiques per tal que les dones s’encarreguen d’operacions com la destil·lació de l’aigua, emprada per la seua asèpsia, dels perfums de flors i d’elixirs com el vi. S’han tret a la llum recentment noms com el de María Sánchez de las Rosas, de Toledo, gràcies a la informació registrada en el procés inquisitorial que se li va incoar. Tenia un laboratori tan complet que es requerí la intervenció d’un apotecari per fer-ne un inventari, atés que molts objectes continguts eren incomprensibles per al profà. Acabaren processant-la per fetillera, la feren abjurar (1693) i la condemnaren successivament a sis anys de desterrament i, uns anys després (1701), a quatre anys més, segons ha documentat la investigadora Mar Rey Bueno (2017). De la mateixa època podem afegir el nom de la polonesa Elisabeth Hevelius (1647-1693), astrònoma coneguda com la mare de la topografia lunar.

Mirant-ho amb certa perspectiva, pot semblar que s’han esmentat poques dones científiques per a un període tan extens de la història, però cal adonar-se que també en la majoria de camps del coneixement es desconeixen les contribucions femenines tal com passa en els àmbits cientificotècnics. No es tracta d’inacció de les dones, sinó més aviat d’ocultació o desconeixement, perquè els exemples mostrats són com la punta d’un iceberg que amaga moltíssims altres casos, coneguts i no tan coneguts. Fet i fet, ens hauríem de centrar a esbrinar quins motius explicarien aquestes dades.

 

Article publicat al número de desembre 454