La revista degana en valencià

Dones científiques de la primera meitat del segle XX

30/03/2021

El segle XX és, sens dubte, l’època de major eclosió de la ciència i de l’increment exponencial de la seua influència en la societat. Caldria pensar, doncs, que el paper de les dones científiques s’hi hauria vist reforçat i així ha estat en gran mesura, si no comptem les reticències a reconèixer el seu paper que encara han persistit durant un temps que grosso modo coincideix amb el principi i primera meitat del segle. Un exemple simptomàtic el tenim en la primera dona que va rebre el Premi Nobel de Física a la tercera convocatòria, atorgat el 1903. Després d’això, molt poques dones, fins a dates recents, han tornat a guanyar un tal guardó i amb casos, com veurem, d’oblit i marginació cap a les vertaderes autores mereixedores del premi. Exposarem, doncs, alguns casos representatius de dones científiques de principis del segle XX per conèixer el seu paper en la ciència d’avantguarda i per ser més o menys conegudes i, més endavant, completarem amb exemples més contemporanis.

La dona científica més coneguda de tots els temps, i no sense motiu, és Marie Curie (1867-1934). Nascuda a Polònia, es traslladà a París perquè al seu país les dones no podien fer estudis universitaris, on es va graduar en Ciències Físiques i en Matemàtiques i conegué Pierre Curie, qui fou el seu mentor, espòs i company d’investigacions fins a la mort accidental d’aquest en 1906. Les seues investigacions es centraren en un camp nou de la física que ells anomenaren radioactivitat i tingueren com a fruits principals l’establiment de les bases de la física nuclear i la caracterització de nous elements químics com el poloni i el radi. A banda d’aprofundir en les possibles aplicacions tècniques d’aquests nous materials, durant la I Guerra Mundial, Marie va desenvolupar la utilització dels raigs X en hospitals militars (200 unitats) i va dissenyar les Petites Curies, espècie d’ambulàncies que portaven els equips de radiologia al front mateix (20 unitats). Marie Curie és una de les poques persones que ha guanyat dos premis Nobel, el de Física (1903), juntament amb Pierre i Henri Becquerel, i el de Química (1911) en solitari, per l’absència de Pierre. A banda del caràcter avantguardista dels seus treballs, Curie destaca per ser pionera en molts altres àmbits, com doctorar-se a la Sorbona o ser-ne professora, però, a més, fou una dona molt lliure i disposada a complir els seus propòsits, per la qual cosa causà igualment admiració i suspicàcies.

En la mateixa família Curie destaca la filla major, Irène Joliot-Curie (1897-1956), que durant la Gran Guerra (1914) va ajudar sa mare en la instal·lació i l’atenció als equips de radiologia. En 1926 es casà amb Frédéric Joliot-Curie, amb qui va desenvolupar els estudis i experiments sobre la radioactivitat artificial, motiu pel qual se’ls atorgà el Premi Nobel de Química l’any 1935. Ambdós científics havien obtingut el primer isòtop artificial bombardejant alumini amb partícules alfa per a obtenir un isòtop radioactiu de fòsfor, tot demostrant que aquest fenomen no és exclusiu de materials com l’urani o el tori. En 1950, en la Guerra Freda, el primer ministre Bidault va destituir Frédéric Joliot-Curie com a alt comissionat de la Comissió d’Energia Atòmica per ser comunista, i uns mesos més tard (1951) també en va ser destituïda Irène Joliot-Curie. Com li esdevingué a sa mare, ella també morí de leucèmia a causa de l’exposició prolongada a la radiació.

En l’àmbit de la física nuclear trobem també la primera dona professora de la Universitat de Berlín, Lise Meitner (1878-1968), investigadora centrada en un dels descobriments més importants del segle, la fissió nuclear, que consisteix en el trencament del nucli d’un àtom molt pesat en dos fragments menors i el consegüent alliberament massiu d’energia. Aquest fenomen és a la base d’una de les aplicacions més nefandes de la física nuclear i de la ciència de tots els temps: la bomba atòmica. Però el cas de Lise Meitner mereix una reflexió important pel paper tan deplorable del seu col·lega Otto Hahn. Originalment treballaren tots dos amb Fritz Strassmann a Berlín, però, atès l’origen jueu de Lise, l’arribada al poder dels nazis significà la impossibilitat de seguir els experiments, per la qual cosa s’hagué d’exiliar a Estocolm. Malgrat la correspondència que mantenia Lise realment al cap de la investigació, Hahn no va reconèixer la contribució de la seua col·lega tot i ser crucial per als treballs realitzats. És per això que el Nobel de Química del 1944 fou atorgat només a Otto Hahn, qui es va atribuir tot el mèrit. Actualment, l’element 109 porta el nom de meitneri, en honor a Lise, i el 104, antigament batejat com hanhi, s’ha rebatejat com rutherfordi. Altres reconeixements donats a la figura de Lise Meitner són la Medalla Max Planck (1949) i el Premi Enrico Fermi (1966).

Un altre cas de manca de reconeixement és el de Rosalind Franklin (1920-1958), química i cristal·lògrafa britànica d’origen jueu que contribuí de forma destacable a l’anàlisi de les estructures del DNA, RNA de virus, del carbó i del grafit, gràcies a les radiografies de raigs X. Les seues contribucions a l’establiment de l’estructura del DNA, la molècula portadora de l’herència, foren menystingudes en el seu moment. La seua mort prematura per càncer d’ovari, fruit del seu treball amb raigs X, la privà de rebre el Premi Nobel de Medicina i Fisiologia, que s’emportaren James Watson, Francis Crick i Maurice Wilkins l’any 1962, després d’aprofitar els treballs de Rosalind i sense cap mostra d’agraïment. Per desgràcia, els Nobel no es concedeixen a títol pòstum ni a més de tres persones alhora.

Un altre cas interessant per diferents motius és el d’Eva Kiesler (1914-2000), més coneguda pel nom artístic de Hedy Lamarr. Es tracta d’una actriu nord-americana d’origen austríac casada amb un fabricant d’armes amb forts lligams amb l’Alemanya nazi. Aquesta relació li va permetre indagar sobre el control dels torpedes als submarins per mitjà de radiofreqüència. Durant la II Guerra Mundial va desenvolupar el sistema de guia de torpedes que no poguera ser interferit per l’enemic pel canvi continu de la freqüència de transmissió, tecnologia que amb el temps ha arribat a ser aplicada a la comunicació segura per telefonia mòbil. Malgrat tot, Eva triomfà al món del cinema i protagonitzà nombroses pel·lícules als anys 30 i 40.

Inscriu-te al nostre butlletí

Top