Dones : enormes exemples únics

Tomàs Escuder

Les tenim al voltant nostre i massa sovint ens passen desapercebudes. Certament vivim en un món d’homes malgrat els esforços fets darrerament però que encara són mínims. De fet no cal sinó mirar als carrers i places de la nostres ciutats. I molt especialment a determinades hores.

I, més encara, si girem la mirada un poc més enllà de les nostres fronteres polítiques, que acaben no només sent polítiques sinó també culturals, veurem a poc de prestar-hi atenció que les figures de les dones passen desapercebudes. Elles que fan moure una part important del món.

Si per culpa de la crisi que patim molts homes immigrants han hagut de retornar als seus països, elles són generalment les que s’han quedat. I ho han fet principalment per la raó capital de que han conservat el treball.

Efectivament, en alguns països limítrofs tant pel sud com per l’est, la condició de la dona és encara a molta distància de les condicions que es donen a casa nostra. Hongria, Romania, Marroc, Algèria o Egipte, per no citar sinó aquests, en són bons exemples del que indiquem més amunt.

Però tampoc cal anar massa lluny per veure i constatar la discriminació ací en molts casos, o la pura i simple invisibilitat de la dona.

En el fet de que es produïsca un cas de maltracte o d’injustícia social és relativament fàcil que algun assumpte més o menys esporàdic aparega als media. Però més important és, pel seu volum i pel desconeixement, l’enorme invisibilitat que aquest tan extens grup de ciutadanes pateix. I és cosa evident pel que sabem de les xifres, que si aquestes dones desaparegueren del mercat laboral com a força productiva l’economia del nostre País Valencià se n’aniria en orri.

Romaneses, magrebines, sud-americanes… totes elles són exemple de l’enorme esforç que aporten per al funcionament tan fi de les nostres societats i el benefici que en trèiem tots. Individualment i empresarialment.

Construïm gran part de la nostra riquesa sobre les esquenes d’aquestes persones. En siguem conscients o no.

Però com que ni als mitjans de comunicació no els interessen perquè elles no tenen temps per a consumir-los, ni als polítics tampoc perquè elles, una vegada més, no compten perquè no voten… la seua inexistència socialment parlant és quasi absoluta.

Si mirem amb un cert deteniment resulta fàcilment intuible la vida diària d’aquestes dones. La gran majoria treballen en el que sofisticadament i sense vergonya en diem “assistència social”. O “feines domèstiques”. O qualsevol altra denominació amorfa que vostè vullga

No entrarem ara ací en detalls. Però si es parla amb alguna d’elles es veuen fàcilment moltes de les característiques que conformen el seu treball: poc de sou, horaris enormes. Això com a mínim. Això només com fets quantificables. No diguem res de possibles maltractaments o menyspreu. Infravaloració social i personal.

Qui se n’ocupa d’elles? Si el nou govern valencià , ofegat pels diners, fa el que pot ja és una passa endavant.

Però dissortadament aquestes dones, malgrat ser uns enormes exemples, en molts sentits, continuaran entre nosaltres massa invisibles.

Però a la llarga, es convertiran en ciutadanes de plens drets cívics i polítics, amb la sola força de la història. Sense cap o poca ajuda. I, tal vegada, llavors, elles també plenament ciutadanes, acabaran per canviar algun aspecte de la seua vida quotidiana.