La revista degana en valencià

Invisibles en la música

Actualment, l’escassa presència de la dona en diferents àmbits de la societat continua sent alarmant. Un estudi dels cartells dels festivals de música moderna[1] del País Valencià del 2015 ens ha permès posar en evidència la invisibilitat de la dona també als escenaris valencians.

Convençuda que l’observació i anàlisi podria generar reflexions interessants entre el meu alumnat adolescent, públic potencial d’aquests tipus d’esdeveniment, vaig convertir una part de la cerca en un projecte d’aula. Amb les classes de 2n d’ESO de l’IES Càrcer férem una primera aproximació analitzant 30 festivals celebrats en 2015. Després vaig decidir seguir fins arribar a 68 i completar així una mostra més àmplia amb diferents estils i envergadures, des del punk-rock, l’indie o el gyspsy, fins al surf. Deixàrem fora de la investigació Nits de Rock i Concerts.

En les dades que hem recollit, hi podem observar que de 3.073 artistes programats, només 294 són dones, un 9,08 % del total. Si atenem la reiteració, és a dir, el nombre de vegades que s’ha programat cada banda, tenim que el grup que més ha tocat als festivals analitzats és La Gossa Sorda amb 9 actuacions, seguit per Smoking Souls, El Diluvi o Kaoba, amb 7 actuacions, i ja amb 6 aparicions trobem Vadebo, Mafalda, King Kong Boy o DJ Nano.

Els festivals que tenen el demèrit de no incloure cap dona al seu cartell són el Valencia Winter, Surforama, Espiga Rock, Meruts, Festfolk, Festiniu, Caparra Rock i Alonis Sona. Una gran quantitat de festivals estan al voltant del 8 %, com el Feslloch o el FIB. I sobrepassant el 20 % tenim el Metrodance Festival i el MUV!. Menció a part mereixen dos festivals centrats en la creació femenina, com ShestheFest (64,52 %) o el Tremenda Fest (85,71 %), que han fet augmentar la mitjana de presència de les dones en la taula general.

De les dones que han actuat, gairebé un 48,5 % tenen un rol relacionat amb la veu i s’autodenominen cantants, vocalistes o cors; d’elles, un 10,9 % a més toca la guitarra. És destacable el nombre de DJ, un positiu 16,8 %. El 4,95 % són baixistes, i tan sols un 3,96 % són bateristes. Si parlem de les funcions de composició, el percentatge baixa fins a un 2,97 %. El que sí s’ha constatat és que les dones són presents en grups de tots els estils.

La musicòloga Lucy Green[2] va observar, ara fa 20 anys, aquesta distribució de rols. Green justifica que quan la dona exerceix el rol de cantant aferma els estereotips patriarcals de la feminitat, ja que la veu sorgeix del cos i el cos és part de la natura. Segons explica, en el patriarcat la dona es relaciona amb la natura i el cos, mentre que l’home està lligat al saber i a la ment, que inclou activitats com la composició o el maneig de la tecnologia i dels instruments.

La conseqüència més directa i evident d’aquest panorama als escenaris dels circuits moderns és que la joventut està consumint música que en un 91 % està creada per només una part de la societat, els homes, amb les implicacions que això comporta: a través de l’art i de la música s’expressen les visions del món, les experiències vitals més profundes i, en aquest cas, la perspectiva des de l’òptica femenina queda exclosa. Almenys, hem de ser-ne conscients.

Si busquem les causes que ens aboquen a aquesta situació, hem d’esmentar l’interessant treball doctoral d’Ana López-Navajas: Las mujeres que nos faltan.[3] En aquesta investigació, en què López-Navajas analitza la presència de personatges femenins als llibres de text, trobem que en l’assignatura de música només un 10,9 % dels personatges que hi apareixen són femenins. És una xifra molt semblant a la presència als festivals. Pel que fa al rol de cadascuna d’aquestes dones, un 48 % dels personatges femenins dels llibres de text són cantants, proporció molt similar també a la que hem trobat als festivals estudiats.

Actualment, el currículum educatiu i els materials que se’n generen contribueixen a perpetuar les desigualtats de gènere en la música, ja que és el primer que les exclou i les invisibilitza, mitjançant l’ocultació de la participació de les dones en la música al llarg de tota la història. Això implica deixar les xiques, les dones, sense models en qui inspirar-se i amagar a tota la població una llarga tradició de contribució femenina, fet que empobreix la cultura musical. Al mateix temps, es crea una falsa percepció col·lectiva que «no hi ha dones en la música» o que n’hi ha poques.

Totes aquestes mancances es veuen agreujades per les publicitats infantils dels mitjans de comunicació que reforcen les teories de L. Green: un factor més que reprodueix els estereotips patriarcals de la feminitat en el sentit dels rols musicals. Tinguem presents les imatges que ens ofereixen els catàlegs de joguets infantils, en els quals trobem xiquets tocant la guitarra o la bateria i xiquetes cantant.

Les administracions educatives, per tant, han de revisar els currículums per incloure les aportacions de les dones i traspassar estereotips de gènere. A més, han de reflexionar al voltant dels sistemes d’actualització i reciclatge del professorat per tal d’assegurar que tot el personal docent en actiu conega els referents femenins de les respectives especialitats i els incorporen al dia a dia de l’aula i no donar continuïtat a l’estafa cultural que representa una història de la música (així com en la resta de disciplines) sense les aportacions de les dones. Si fem una reflexió més profunda encara, hem de traslladar aquestes exigències no només a l’àmbit de l’educació general —importantíssima, per on passa tota la població—, sinó que hem d’aplicar les mateixes pràctiques a escoles, universitats i conservatoris on es formen tant professionals de la música com docents.

Caldrà també que les mateixes autoritats educatives fomenten la creació de materials i recursos que tinguen en compte aquesta perspectiva de gènere amb la integració de les dones i de la música creada per elles. Ja existeix un exemplar amb aquestes característiques, el llibre de text Musicàlies,[4] nascut a la llum del projecte de López-Navajas.

Finalment, destaquem que en el nostre estudi dels festivals hem recollit dades sobre entitats patrocinadores i col·laboradores de cada festival. Pel que fa a institucions públiques, hi trobem 29 ajuntaments, diputacions provincials, Generalitat Valenciana, Les Corts Valencianes, Culturarts, Palau de la Música, Universitat Jaume I, Universitat d’Alacant, UNED de Dénia, Radio3, RTVE, les marques  turístiques Comunitat Valenciana, Benicàssim o Castellón Spain, entre d’altres.

I quina lectura podem fer d’aquesta última dada? Doncs que els diners públics aportats per dones i homes de tota la societat estan al darrere d’aquests festivals, on hui les dones són #invisiblesalamúsica. I que precisament les institucions tenen la potestat i el deure de posar les condicions per tal que aquests esdeveniments siguen més participatius i equitatius en les seues programacions. Que donen oportunitats de produir-se tant a homes com a dones. L’administració sempre ha de ser model de compliment de les lleis, i, en aquest cas, s’està vulnerant l’article 26 de la Llei Orgànica 3/2007 per a la Igualtat efectiva de dones i homes, la qual estableix que «han de vetlar per fer efectiu el principi d’igualtat de tracte i d’oportunitats entre dones i homes en tot el que estiga relacionat amb la creació i la producció artística i intel·lectual i amb la difusió d’aquesta […] Els diferents organismes, agències, ens i altres estructures de les administracions públiques que de manera directa o indirecta configuren el sistema de gestió cultural han de dur a terme les actuacions següents: […] Promoure la presència equilibrada de dones i homes en l’oferta artística i cultural pública».

Cal, doncs, que es creen programes per a impulsar els referents femenins en àmbits més propers, com ara els festivals dels nuclis rurals, als centres educatius, o amb quotes i accions en programes específics com el Sona la Dipu, planter de molts grups valencians. Ara bé, tampoc hem de caure en l’error de programar grups amb dones o de dones a banda, als escenaris secundaris, en un «Dia de…» o coses semblants, sinó integrades de forma normalitzada en els cartells i programacions. En el lloc que mereixen. Només així obrirem la porta cap a la visibilització i el reconeixement, primer, i la igualtat real i efectiva, després, també en el món de la música.

[1]Amb moderna em referisc a la música  que no és clàssica. Altres autors/es l’anomenen popular, però trobe que aquest terme pot confondre’s amb el concepte de música tradicional.

[2]Green, L. (1997), Music, Gender and Education, Cambridge, UK, Cambridge University Press.

[3]López-Navajas, A. (2016): Las mujeres que nos faltan. Universitat de València.

[4]Capsir L., Vidal D., Capsir S. (2012): Musicàlies, Alzira, Edicions Bromera/Algar.

 

Article publicat al nº 424 (març 2017), dedicat a “Les dones en la música valenciana”. Ací pots fer-te amb un exemplar