Dones fortes jueves (III). Ètica controvertida i art. Judit

Aquesta secció, «Natura culta i sagrada», pretén establir diàlegs entre els fets interpretables a la llum de les ciències (astronomia, botànica, agricultura, etc.) i referents culturals com ara els calendaris, el santoral o l’art. Un diàleg que puga ajudar a entendre quina part d’allò que considerem sagrat prové del coneixement profund dels cicles, ritmes i efemèrides de la natura. Uns coneixements empírics que van ser transformats en cultura, litúrgia i rutines per poder-los transmetre de generació en generació i minvar les ansietats[i] generades per les incerteses sobre el funcionament del món.

La nostra cultura, l’europea occidental, és fonamentalment cristiana (judeo-hel·lenística). Els europeus duem segles educant-nos amb mites, contes i històries sagrades, i amb arquitectures, pintures i obres musicals relacionades amb eixe univers intel·lectual i afectiu. Són eixos contextos els que conformen la major part del nostre patrimoni cultural comú; i amb independència de ser creient o no, difícilment ningú no pot considerar-se culte sense conéixer-ne les fites més rellevants (personatges, dates, mites, història). Sense això seria impossible que s’entenguera el significat de la major part de la producció artística (literària, musical, plàstica…) del cànon occidental. Una part significativa d’aquest cànon es troba en els museus, naturalment, i en les biblioteques, en moltes obres literàries, musicals, plàstiques, i en el nom científic dels éssers vius. I en les catedrals, esglésies i fins i tot ermites i capelletes plenes de referències culturals.

Ens poden servir com a exemple algunes de les heroïnes bíbliques que figuren en certes petxines de cúpules eclesials. Atés que aquest article està previst per a desembre de 2022 i que el dia 30 del mes se celebra Santa Judit, parlarem d’aquest personatge tan singular per a il·lustrar la íntima relació que hi ha entre la cultura occidental i el coneixement de la Bíblia.[ii]

 

JUDIT

El Llibre de Judit és una narració que forma part del cànon bíblic[iii] de catòlics i ortodoxos, mentre que els jueus i els protestants la consideren apòcrifa (de dubtosa autenticitat). Es tracta d’un relat pseudohistòric en què la protagonista és una vídua de singular bellesa, astúcia i valentia que s’ofereix a salvar la seua ciutat, Betúlia, del setge a què la tenien sotmesa les tropes del general assiri Holofernes. Però, concentrat en l’alliçonament, el llibre es despreocupa del rigor històric i geogràfic en aspectes clau. Només començar, ja ho posa de manifest: «L’any dotzé del regnat de Nabucodonosor, que va regnar sobre els assiris en la gran ciutat de Nínive…»; doncs bé, el rei Nabucodonosor no era assiri, sinó caldeu; no regnava des de Nínive, sinó des de Babilònia; no va perdre la guerra sinó que va conquerir Judea i va deportar els jueus a Babilònia; d’Holofernes, no se’n sap res; no es té constància que existira una ciutat anomenada Betúlia, etcètera. Òbviament, el llibre no pretén l’exactitud històrica, sinó exalçar una dona, Judit, gràcies a la qual, al seu valor i astúcia, el poble jueu venç els seus enemics, i mostrar com Jahvé pot usar els aparentment més febles per aconseguir els propòsits més difícils.

Dit això, el personatge de Judit no és cap exemple ètic: planeja un assassinat i l’executa fredament mitjançant l’engany, la seducció, l’abús de confiança, la ruptura de les regles de l’hospitalitat i fent servir el principi moralment dubtós que el fi justifica qualsevol mitjà; i fins i tot violentant el manament diví del «no mataràs».

Ara bé, més enllà de la inversemblança historicogeogràfica, o dels judicis ètics que puguen aplicar-se’n, el personatge és tan potent que ha inspirat nombrosos artistes, tant per la fascinació que genera la combinació de sexe i violència com per servir d’al·legoria del triomf del feble sobre el poderós, del poble enfront de la tirania, de la dona vencedora de l’home poderós gràcies a qualitats com la intel·ligència, la sagacitat o el valor, o bé la manca d’escrúpols i límits morals.

 

1. JUDIT EN LA LITERATURA

Hi ha obres literàries de referència que han fet servir el personatge de Judit, o el del seu antagonista Holofernes. En els Contes de Canterbury (The Canterbury Tales, 1387-1400), Geoffrey Chaucer agrupa en unes petites històries The Monk’s Tales (‛Els contes del monjo’) dèsset personatges de l’antiguitat, un dels quals és Holofernes (De Oloferno; línies 667-670):[iv]

Nor had more pomp with high presumption shown, than Holofernes, whom Dame Fortune kissed right lecherously, and led him up and down until his head was off before ’twas missed.

Ningú no havia mostrat més pompa ni vanitat que Holofernes, a qui el lasciu bes de la Dama Fortuna havia conduït amunt i avall fins que li van tallar el cap abans que el perdera.

 

Holofernes era considerat per Dante un dels símbols  de «l’orgull abatut», fins al punt que situar-lo en una de les terrasses del Purgatori de la Divina Comèdia (XII, 58-60):

 

Mostrava come in rotta si fuggiro li Assiri, poi che fu morto Oloferne, e anche le reliquie del martiro.

Mostrava com van fugir, derrotats, els assiris en assabentar-se de la mort d’Holofernes, i de veure les restes del seu cos decapitat.

També el castellà Lope de Vega li va dedicar un sonet, «Al triunfo de Judit», el LXXVIII de Rimas humanas (1602):

Cuelga sangriento de la cama al suelo el hombro diestro del feroz tirano, que opuesto al muro de Betulia en vano, despidió contra sí rayos al cielo. Revuelto con el ansia el rojo velo del pabellón a la siniestra mano, descubre el espectáculo inhumano del tronco horrible, convertido en hielo.

Vertido Baco, el fuerte arnés afea los vasos y la mesa derribada, duermen las guardas, que tan mal emplea; y sobre la muralla coronada del pueblo de Israel, la casta hebrea con la cabeza resplandece armada.

2. MÚSICA

Hi ha hagut músics que també s’han sentit fascinats pel personatge de Judit i l’han pres d’inspiració, com ara:

1. El sicilià Alessandro Scarlatti, que va escriure en 1693 l’oratori La Giuditta: [https://www.youtube.com/watch?v=T99RZLCksgg]
2. El venecià Antonio Vivaldi, que el 1716 va compondre el també oratori Juditha triumphans: [https://www.youtube.com/watch?v=dd_2D9Rg_Tk]
3. L’austríac Wolfgang Amadeus Mozart, que el 1771, quan només tenia 15 anys, li va dedicar un altre oratori, Betulia liberata (K. 118): https://www.youtube.com/watch?v=eBWB9QyStfE.
4. El rus Aleksandr Serov, amb l’òpera Judit: [ https://www.youtube.com/watch?v=ZS7YVwaPtBQ ]

Altrament, en el recull de Sevillanas bíblicas dels germans Toronjo (d’Alosno, Huelva), n’hi ha una dedicada a Judit i Holofernes: «Venció a Holofernes (3). Cuando la hermosa Judith venció a Holofernes (2), venció a Holofernes. Lo venció con caricias, no con desdenes (2). Supo cortarle la cabeza del cuello (2) y degollarle». Tot i la simplicitat, la lletra resulta ben sintètica i didàctica. I és aquesta sevillana la que canta Paco Toronjo en la pel·lícula de Carlos Saura titulada precisament Sevillanas (1992), mentre la interpreta un elenc de balladores (https://www.youtube.com/watch?v=skjuM6rdpaE, minut 1:12).

 

3. ESCULTURA

El florentí Donatello va fondre en bronze el grup escultòric Judit i Holofernes (1457) per encàrrec del fundador de la dinastia Medici, Cosme. L’obra constituïa una al·legoria del triomf del poble, de la comuna, enfront dels tirans de la casta nobiliària oposada a l’ascens de les noves classes emergents, com els banquers i tintorers Medici.

 

 

Giuditta e Oloferne. Donatello. Sala dei Gigli (‛dels Lliris’). Palazzo Vecchio. Florència

4. PINTURA

En la Bíblia hi ha dues dones que mostren com a trofeu el cap d’un enemic: Salomé, la fillastra d’Herodes Antipas, el de Joan el Baptista (Mateu 14,6-12), i Judit el d’Holofernes (Jdt 13,6-10), al qual ella mateixa ha decapitat. Salomé se sol representar amb el cap de la seua víctima en una safata; pel que fa a Judit, els artistes han escollit entre dues escenes possibles: en una, la decapitació d’Holofernes en el llit; en l’altra, l’heroïna subjecta i mostra el cap, o bé el porta en un sac per dur-lo més fàcilment a la Betúlia assetjada. Aquestes diferències, que serveixen per a identificar les imatges en cas de dubte interpretatiu, es reforcen amb la presència d’una serventa en el cas de Judit que l’ajuda a realitzar el macabre objectiu.

En qualsevol cas, les representacions plàstiques de Judit han variat al llarg del temps, tant en funció de les ideologies dominants com dels estils pictòrics. Així, durant el primer Renaixement, Judit sol ser representada completament vestida i dessexualitzada, virtuosa. En serien exemples l’esmentada escultura de Donatello i també el Ritorno di Giuditta a Betulia (1472), de Sandro Botticelli; o Giuditta e l’ancella con la testa di Oloferne (1495) d’Andrea Mantegna; o la Judit representada per Miquel Àngel Buonarrotti a la Capella Sixtina (1512).

Artistes renaixentistes posteriors, com Lucas Cranach el Vell, presentava ja una Judit amb el cap d’Holofernes (en va fer vuit versions de Judith mit dem Haupt des Holofernes en la dècada de 1530) més sexualitzada, escotada, una mena de seductora-assassina que mostrava a l’espectador, commogut alhora que fascinat, el cap sagnant del general assiri. O la més sensual Giuditta con la testa di Oloferne de Giorgione (1505). I podríem afegir-ne Tiziano, Paolo Veronese, etc.

Ritorno di Giuditta a Betulia (1472), de Sandro Botticelli	Judit, Capella Sixtina (1512), Miquel Àngel Buonarrotti	Giuditta con la testa di Oloferne (1505). Giorgione

Durant el Barroc, en plena Contrareforma, el personatge de Judit va mantindre el seu atractiu, i a partir del 1600 les seues imatges assoleixen una tipologia més violenta i realista de la mà de pintors com ara Cristofano Allori, Rubens, Leonello Spada, Jacopo Amigoni, Bartolomeo Manfredi i altres.

Giuditta con la testa di Oloferne (1612), de Cristofano Allori	Judit amb el cap d’Holofernes (1616). Rubens	Giuditta consegna alla fantesca la testa di Oloferne (1618). Leonello Spada

Pel que fa a l’aspecte més tràgic, el vessament de sang durant l’acte culminant de la decapitació, són dignes d’admiració pictòrica les obres de Caravaggio Giuditta e Oloferne (1602) i, en particular, les dues d’Artemísia Gentileschi, tan crues com dramàtiques: una primera Giuditta che decapita Oloferne (1613), i la posterior i homònima, de 1621, en què la profusió de sang, òbviament arterial per la caròtida seccionada, és molt més intensa i està millor expressada. En paraules d’Anna Moner, «en ambdues obres, la crueltat i la venjança s’expressen amb una vigoria inusual»,[v] la derivada del fet que Artemísia havia sigut violada, i l’autora descarregava pictòricament sobre el seu violador, representat per Holofernes, la fúria que havia covat en el seu cor amb tota la raó.

Giuditta e Oloferne (1602), de Caravaggio	Giuditta che decapita Oloferne (1613), de Gentileschi	Giuditta che decapita Oloferne (1621). Gentileschi

I fins i tot l’art modern dels segles XIX i XX es va fer ressò de la figura de Judit amb diferents versions de Franz von Stuck o de Gustav Klimt, entre altres. I fins i tot representacions figuratives ultramodernes com la de l’artista nord-americana Tina Blondell amb la seua aquarel·la I’ll Make You Shorter by a Head (‘Et rebaixaré un cap’).

Judit (1901), de Gustav Klimt	Judit (1928), de Franz von Stuck	I’ll Make You Shorter by a Head (1999), de Tina Blondell

També del segle XX, tot i que d’estils pictòrics més convencionals, trobem la Judit del pintor alacantí Vicente Aparicio Inglada, o les que figuren a les petxines de les cúpules de l’església de la Mare de Déu de Gràcia, de Biar, i de l’ermita de la Mare de Déu de la Salut, d’Onil; o en la cúpula de la Virgen del Rosario, en l’església de Santa Maria, de Requena.

Judit, de Vicente Aparicio. MUBAG. Alacant[vi]	Judit. Església de Biar. País Valencià

Amb aquests referents hem pretés mostrar que, sense els referents mitològics i religiosos, bona part de l’art esdevé invisible; i, malauradament, molts dirigents polítics, educatius i socials semblen coincidir en el fet que allò que ells ignoren o que no entenen ha de ser menystingut o marginat, sovint en nom d’una laïcitat que confonen amb la incultura.

[i]https://revistasao.cat/la-religiositat-un-recurs-adaptatiu-de-lesser-huma-2/

[ii]I també, òbviament, de les mitologies grecollatines; i, tot i que en menor mesura, les germanocèltiques.

[iii]Com a deuterocanònic, per a ser més precisos. Els deuterocanònics són set llibres que van ser afegits a la versió grega o Septuaginta de la Tanakh (la Bíblia jueva original); en general, els jueus no accepten els deuterocanònics, que sí que han sigut incorporats a l’Antic Testament en les bíblies catòliques i ortodoxes.

[iv]http://www.librarius.com/canttran/monktale/monktale663-686.htm

[v]https://www.diarilaveu.com/columnista/41398/la-pintora; i també en el llibre Gabinet de curiositats, de la mateixa autora (p. 60-69).

[vi]MUBAG: Museu de Belles Arts del carrer Gravina; antic palau del Comte de Lumiares.