«No en el nostre nom»: dones i pau

Al gener de 1993, l’Associació de Dones per a la Salut de València, un grup feminista d’autoconsciència, reflexió i activisme, constituït catorze anys abans, després d’una de les nostres reunions setmanals ens quedàrem a sopar en un bar pròxim. La conversa inicial derivà prompte cap a la terrible guerra de Iugoslàvia: «Per cert, ¿heu llegit l’article de Maruja Torres en El País Semanal, sobre les violacions massives a milers de dones, com a consigna de guerra?», va plantejar una. Després de la consegüent anàlisi i dels comentaris sobre aquestes accions terribles i les seues conseqüències, una altra de nosaltres va exclamar. «Cal fer alguna cosa. Ja». Totes hi estàvem d’acord. I com podíem fer visible aquella protesta? N’érem una dotzena. Eixiríem a la plaça de la Verge vestides de negre, en senyal de dol i en silenci. Per tal d’aconseguir la màxima quantitat possible, cadascuna de nosaltres buscaríem deu amigues feministes, i que cadascuna d’elles fera igual per fer una cadena multiplicadora. No existien ni whatsapps, ni les xarxes, ni els correus electrònics.

Així ho organitzàrem, teníem només quatre dies. El dia anterior ens telefonàvem entre nosaltres, nervioses i esperançades en arribar al centenar. Aquell diumenge ens concentràrem en la plaça més de 500 dones vestides de negre i en silenci absolut, i continuàrem amb aquelles concentracions setmanals.

Uns mesos després, en les Jornades Feministes estatals de la Facultat de Medicina de Madrid, una de les taules s’anomenava «Dones de negre contra la guerra» i la portava una dona iugoslava, Stasha Zajovic. La seua intervenció ens va fascinar, i el nostre entusiasme va anar en augment en les converses que vam tindre amb ella aquells dies, i posteriorment per fax, ja que no existia Internet. Parlàrem de la idea utòpica d’una xarxa de dones a tot el món per evitar les guerres, «perquè si les dones parem, podem parar el món», de la necessitat de la validació de la paraula de les dones en la construcció de la pau, de les veus negades, mai escoltades com la de Casandra anunciant la guerra i la destrucció. «Les dones no volem continuar sent víctimes, sinó activistes per la pau». De la història, de la fonamentació, del procés i dels objectius de Dones de Negre.

Dones feministes i antimilitaristes que treballen juntes per la pau. Al poc temps de començar la primera intifada, dones palestines del Jerusalem Center for Women i israelians de Bat Sahlon formen una coalició, Jerusalem Link, per a establir diàlegs de pau, i al gener de 1988 ixen unides a la Plaça de París de Jerusalem com a Dones de Negre per a protestar contra la violació dels drets humans de l’exèrcit israelià als territoris palestins, i continuen fent-ho tots els divendres, patint crítiques i insults. «Els nostres governs es declaren enemics, però nosaltres volem treballar unides per la Pau». «Deixen que les dones parlen, deixen que les dones actuen», són alguns dels seus lemes. Van començar huit dones, als tres mesos n’eren un centenar i s’havia estés a altres ciutats.

Aquest moviment iniciat per la israelita Haar Roublev va estar secundat des dels inicis per grups de dones feministes i pacifistes italianes, que van començar també a fer concentracions al seu país, primer enfront de l’ambaixada israeliana, i després, en 1990, quan començà la Guerra del Golf, enfront del Parlament italià, vestides de negre i en silenci.

A l’octubre de 1991, Dones de Negre de Sèrbia comencen a concentrar-se a Belgrad en contra de la guerra de Iugoslàvia. Aprofitant la xarxa feminista prèvia entre els diferents estats en què s’estava fragmentant el país, connectaren amb grups de dones eslovenes, croates, macedònies, bosnianes, montenegrines i kosovars, per a unir-se, dialogar i eixir a les places a vigílies setmanals, com a Dones de Negre contra les guerres, dient «No a la guerra, no en el nostre nom, nosaltres tenim la nostra pròpia paraula».

Són elles, Stasa, Lepa, Jadranka i moltes altres dones les que inicien la xarxa internacional de Dones de Negre. I a aquests primers grups de dones israelites i palestines, italianes i de l’ex Iugoslàvia, es van unir en pocs mesos europees i turques, algerianes, tunisianes, nord-americanes i canadenques. En la setena trobada internacional a Montenegro, ens trobàrem amb la sorpresa de la incorporació de les dones mexicanes, colombianes, uruguaianes, guatemalenques… I en la trobada de Marina di Massa, visquérem l’alegria de rebre en la xarxa a dones asiàtiques de la Xina, l’Índia i el Japó, i a dones sud-africanes.

En les nostres concentracions silencioses ens comuniquem a través de grans pancartes i del repartiment de fullets amb contrainformació, no condicionada per les línies editorials, de dones que estan vivint la guerra als seus països i amb performances que escenifiquen diferents situacions que estan sofrint. La nostra protesta es dirigeix a les nostres institucions, perquè no col·laboren amb l’enviament d’armes, econòmicament, comercialment, ni amb acords, convenis o concerts amb els països que mantenen conflictes bèl·lics. Fem costat a persones refugiades, desertores i objectores, ajuda per a eixir del país i per al seu acolliment en altres llocs, objecció fiscal. Elaborem i editem material gràfic (quaderns, llibres, difusió de les trobades, testimoniatges, fotografies, etc.). Donem suport a denúncies i reclamacions de les dones en les situacions de guerra. A vegades s’han realitzat tribunals internacionals alternatius, com el de les dones del plaer a la Xina, o del genocidi de Srebrenica. Assistim a les trobades anuals de Dones de Negre, els deu primers organitzats per les dones de l’ex Iugoslàvia en diferents llocs del seu territori, després en altres països: Itàlia, Colòmbia, Jerusalem, Espanya, l’Índia, l’Uruguai, Sud-àfrica…

Les convivències amb dones de països que estan en guerra, escoltant empàticament durant el dia les seues confidències i relats, les seues penes per les pèrdues, commovent-nos amb les seues abraçades i plors, les seues esperances i activisme, i compartint durant les nits els seus riures i els seus balls, ens porten a vivenciar aquestes aberrants situacions, més enllà de la solidaritat, amb sororitat, com una cosa pròpia que ens concerneix de manera directa.

Diu Maria Zambrano en 1990 (Los peligros de la paz): «vivir en paz o dejar de vivir», «una situación sostenida por el temor carece de sustancia moral». Ens hem educat i hem viscut una història basada i sostinguda per les guerres, conquestes i colonitzacions, esclavatge i apartheid, explotació i espolis, mutilacions i violacions. Les unes o les altres civilitzacions, races, pobles, cultures… han patit algunes d’aquestes violències. Les dones, totes. El relat que hem estudiat i aprés des de la nostra infància ha estat fins a tal punt consistent i estable que la proposta d’un món sense guerres es considera una utopia.

No obstant això, cal ser conscients que el que vivim i proposem són autèntiques distopies. Les guerres actuals, ens les justifiquen amb diferents pseudoarguments: satanització de l’adversari, deshumanització de la població a destruir, perill d’invasió dels nostres territoris, seguretat nacional. I consisteixen en la creació d’un sistema de barbàrie en què legalment s’assassina la població, es destrueixen les cases, els hospitals i escoles, els depòsits d’aigua i qualsevol infraestructura necessària per a la supervivència, les seues relacions i els seus projectes de vida. El camp de batalla són les ciutats, en les quals impunement es viola a les dones, es trafica amb elles i amb la infància i s’expulsa a milions de persones de les seues terres, convertides en població refugiada i desplaçada, en població humiliada que els països pròxims no volen acollir.

Racionalment, per a la ciutadania general, aquests fets són incomprensibles, inhumans i aberrants. És el paradigma patriarcal en el qual estem immerses/os, del qual diu Victòria Sau: «no coneixem les lleis que el regeixen, perquè si les sabéssem ens quedaríem horroritzades».

Podem informar-nos exhaustivament en documents, textos i xarrades d’historiadors i politòlegs sobre els motius dels conflictes bèl·lics, però les estratègies sofisticades que hui s’utilitzen ens impedeixen arribar a una explicació aproximada del seu origen. Els «señoros de la guerra» (poder, diners, supèrbia…) són invisibles i possiblement inimaginables. Davant d’aquest buit, és necessari validar la nostra paraula de Pau. Ens indica Simone Weil: «Que ens falten documents, indicis, proves per a construir la seua irracionalitat? O ens falta, potser, la paraula per a expressar que la guerra és irracional?».

Actualment, el feminisme se centra en la igualtat, que és un dret ciutadà inalienable. Però deixa en l’oblit l’aportació de paraules, pròpies i diferents, de dones, pacifistes, antimilitaristes, objectores, ecologistes… que sumen al relat, al discurs, una altra perspectiva en la construcció de la pau, necessària per al bé comú. Una validació de les diferències i del diàleg, on no hi haja lloc per a les guerres. Ens hem integrat en l’estructura patriarcal, en igualtat amb els hòmens, amb els seus propis models de pensament i comportament, sense que això supose un canvi de paradigma, sense haver aconseguit que un altre tipus de visió de les coses, altres maneres d’actuar, una altra paraula diferent tinga significació ni transcendència en un món masculí, perquè siga més just i, per tant, millor per a tots i totes.

Virginia Wolf en «Pensaments de pau durant una invasió aèria», ens proposa «una altra manera de lluitar per la llibertat, sense armes. Podem lluitar amb la ment. Pensant, parlant i actuant en contra del corrent, no a favor d’ella». Si les dones hem estat alienades de la història, continuem pensant i parlant des de l’alienitat, des de fora de la història –ens indica– des d’una mirada diversa sobre el món i l’estructura patriarcal que el sosté, des d’una paraula diferent. No som pacifistes per naturalesa, però la nostra història d’alienació i la nostra experiència d’atencions ens permet una visió pròpia i indispensable del respecte a la vida i al planeta, des de la moralitat i l’ètica. En «Tres guinees», Wolf ens ofereix aquesta resposta: «la millor manera de prevenir la guerra no és repetir les vostres paraules i seguir els vostres mètodes, sinó trobar noves paraules i inventar nous mètodes».

Des de la Xarxa Internacional de Dones de Negre comencem i continuem dient «NO a la guerra, NO en el nostre nom, nosaltres tenim la nostra pròpia paraula».

Revista número 502, pàgs. 32-35. Maig 2024.