Tens 0 productes a la teua cistella
Quan una dona arriba a un lloc de poder, la fotografia és històrica. Els partits ho presenten com una fita de la igualtat i els mitjans ho destaquen amb titulars solemnes. Però, què passa després de la foto? El llibre El síndrome Borgen, de la periodista i experta en feminisme Nuria Varela, planteja aquesta pregunta incòmoda: per què tantes dones que aconsegueixen arribar a la política acaben abandonant-la, o s’hi mantenen amb un cost personal i professional altíssim? Jacinda Ardern, Nicola Sturgeon, o a casa nostra Mónica Oltra, Marga Sanz, Inés Arrimadas… Aquestes dones tan sols són alguns dels exemples del que l’autora anomena síndrome Borgen –en referència a la sèrie danesa que mostrava l’altra cara de l’èxit d’una primera ministra–, entés com el conjunt de tensions, pressions i contradiccions que afronten les dones quan ja són a dalt, a la primera fila de la política, i no només en l’ascens.
Per entendre aquest fenomen, cal situar-lo en un marc més ampli. Durant dècades s’ha parlat del sostre de vidre com a metàfora per a designar les barreres invisibles que impedeixen les dones arribar als llocs de màxima responsabilitat. Però l’any 2004, les investigadores Michelle K. Ryan i Alexander Haslam van anar més enllà i encunyaren un altre concepte: el de glass cliff, traduït al valencià com ‘penya-segats de vidre’. Aquest terme assenyala que, quan les dones finalment arriben a aquests llocs, molt sovint ho fan en contextos de crisi, de precarietat o d’inestabilitat, quan el risc de fracàs és molt alt. Així, la seua promoció no sempre és un reconeixement al talent, sinó una aposta arriscada en què, si les coses no van bé, la caiguda és segura i la responsabilitat recau sobre elles. Dit d’una altra manera: són cridades a liderar quan el vaixell fa aigües, i després les poden acusar d’haver-lo enfonsat.
«Els penya-segats de vidre fan que moltes dones siguen cridades a liderar només quan el vaixell fa aigües»
La política espanyola recent ofereix exemples clars d’aquests fenòmens. De fet, tal com explicava la periodista valenciana Marta Monforte, la remodelació que va fer Pedro Sánchez de la directiva del PSOE el passat mes de juliol arran de la crisi del cas de Santos Cerdán és perfecta per a il·lustrar el fenomen del penya-segat de vidre: l’ontinyentina Rebeca Torró, nova secretària d’Organització; la diputada catalana Montse Mínguez, nova portaveu de l’Executiva, i Emma López, portaveu adjunta. Aquests nomenaments es van presentar com una aposta per la renovació i una mostra de compromís amb la igualtat. Però totes tres, en especial Rebeca Torró, es van trobar de sobte en una posició d’altíssim risc: la d’agarrar les regnes de l’organització en un moment de màxima fragilitat interna i d’escrutini públic. És a dir, exactament el que descriuen Ryan i Haslam amb el concepte de penya-segat de vidre. Totes tenen una doble tasca: reconstruir la confiança en el partit i demostrar que la seua presència no és només una foto paritària, sinó una aposta real per una manera diferent de fer política. El temps dirà si reben el suport necessari o si les seues trajectòries quedaran marcades pel fet d’haver estat cridades en un moment d’emergència.
Per una altra banda, cal esmentar que hi ha un altre fenomen potser menys visible però igualment d’important: el del terra enganxós, que és la dificultat que tenen moltes dones per abandonar l’àmbit privat i saltar a la política activa, pel pes de la conciliació, i per la incompatibilitat dels horaris de les reunions, els actes de campanya, etc., amb les obligacions familiars. Quan una reunió és a les huit de la vesprada, quan hi ha desplaçaments fora de la ciutat, quan cal compatibilitzar l’atenció dels fills, persones dependents o tasques domèstiques invisibles, moltes dones veuen com el pes de tot això s’acumula i fa que siga un canvi costós, en molts casos incompatible amb l’esfera privada. Aquest terra enganxós actua també com un ancoratge: encara que hi haja voluntat, les estructures socials, culturals i polítiques no faciliten prou les condicions per fer aquest salt sense perdre molt, personalment i familiarment.
«La política valenciana continua arrossegant un deute històric: només el 30% dels espais de poder han estat ocupats per dones en quaranta anys»
Per tot això, Varela va més enllà i planteja fins a quin punt la paritat formal no equival a poder real. Que hi haja dones a les llistes o a les executives de partit no significa necessàriament que disposen de marges per influir i transformar. Moltes vegades són utilitzades com a símbols, mentre que les regles profundes del joc continuen sent dictades per estructures masculines. La retòrica de la igualtat –plans, lleis, compromisos públics– no sempre canvia la cultura política (tampoc la interna de les organitzacions). I en el dia a dia, aquestes dones pateixen una doble penalització: són jutjades amb criteris més estrictes, hom les valora pel seu físic, pel to de veu, per la vida personal i familiar, i qualsevol error es magnifica molt més que en els seus homòlegs masculins. Tot això comporta costos invisibles: pressió psicològica, desgast físic, exposició mediàtica, assetjament digital i una càrrega de responsabilitat que moltes vegades deriva en la decisió de marxar. És això al que es referia la primera ministra escocesa, Nicola Sturgeon, quan en el seu anunci de dimissió al març de 2023 parlava de la brutalitat de la política actual.
Si ens fixem en el cas valencià, la realitat confirma que, malgrat els avanços i la presència visible de dones en càrrecs importants, hi persisteixen les esquerdes, i aquestes es reflecteixen tant en l’accés com en la permanència en la primera línia política. De fet, un estudi elaborat per la periodista Julia Ruiz i la jurista Julia Sevilla per a la Federació de Dones Progressistes de la Comunitat Valenciana assenyala que, en els darrers quaranta anys, les dones només han ocupat al voltant del 30 % dels espais de poder en les institucions valencianes més rellevants: les Corts Valencianes, la Generalitat i les diputacions.
Potser la pregunta de fons no és quantes dones arriben a la política, sinó quin tipus de política és possible quan hi arriben. Si els horaris, les formes de treball, la cultura del desgast permanent i la mirada constantment jutjadora continuen sent les mateixes, les dones no sols s’enfrontaran a sostres i penya-segats de vidre, sinó que acabaran reproduint un model que ja sabem que és injust i insostenible. La veritable transformació vindrà quan la seua presència no siga només una fita estadística, sinó l’oportunitat d’imaginar una política més humana, més habitable i més connectada amb la vida de totes les persones, que represente i done espai al 50 % de la població.
Revista Saó Núm.518, pàg.42-43. Novembre 2025.
