La revista degana en valencià

Dones, medi ambient i LOMLOE: el que hauria pogut ser i no ha sigut

17/03/2021

Seria molt fàcil respondre a la pregunta de si la nova llei educativa està en consonància amb les propostes ecofeministes. Fàcil i ràpid, val a dir; amb un monosíl·lab ja ho tindríem: no. Allò realment important, però, és que des de l’anàlisi conjunta del context actual (complex com pocs) i de les idees que ens aporta l’ecofeminisme, podem fer una crítica fonamentada d’aquelles qüestions que la LOMLOE no aborda amb la profunditat necessària per a esdevindre un veritable instrument de transformació social. Perquè l’educació ha de ser precisament això: l’eina per a canviar de dalt a baix un món que és injust i que, en lloc de millorar, va camí d’engrandir les desigualtats.

Vivim en un món que gira massa ràpid i que promou les desigualtats

Si a finals del 2019 ens hagueren dit com hem passat el 2020, no ens ho hauríem cregut. De futurs distòpics narrats en la literatura i el cinema, n’hi ha un fum, però cap d’eixes creacions pessimistes s’ha aproximat al que estem vivint. Com se sol dir, la realitat supera la ficció. A més a més, podem afegir una dita de la saviesa popular: plou sobre mullat. La pandèmia que patim, més que crear injustícies noves, ha agreujat les que ja teníem i no havíem resolt. La crisi consegüent (que algunes veus expertes anomenen sindèmia) és en realitat un empitjorament d’una situació roïna, encara que algunes persones creguen (o ens facen creure) que la cosa no estava tan malament. És clar que si comparem tot allò que podíem fer en 2019 i el que podem fer en 2021, no hi ha dubte que estàvem millor; però això no vol dir que aleshores estiguérem . La sovint invocada normalitat d’abans de la COVID-19 era molt imperfecta, però amb ulls actuals, i tirant mà d’una altra frase feta, correm el risc que qualsevol temps passat ens semble òptim.

I és que la crisi que estem vivint des dels inicis del segle XXI és acumulativa i polifacètica: sanitària, econòmica, laboral, industrial, social, climàtica, mediàtica, ideològica. Podríem afegir més qualificatius, conseqüència dels anteriors: tecnològica, educativa, cultural, habitacional, relacional, partidista, institucional. Però no hem d’oblidar els qualificatius que són l’origen de tots els altres: capitalista, patriarcal i colonial. I, a banda d’açò, la crisi és augmentativa: va a més, segurament perquè no hi fem front de manera eficaç. Individualisme, feixisme, masclisme i desenvolupament hipertrofiat troben el caldo de cultiu perfecte per anar inoculant els seus virus. Per dir-ho gràficament: allò que no estàvem solucionant ens ha esclatat en la cara, damunt mateix de la mascareta. Així, el sistema imperant s’alimenta de les desgràcies i el poder sempre ix reforçat, miraculosament. En canvi, el poble sempre té les de perdre. Des de sempre. En les nostres mans està si serà per sempre.

Però, continuant amb la visió optimista, sincerament pense que una gran part de la societat està adonant-se que alguna cosa no funciona, que les receptes prescrites per a l’estafa del 2008 anaven errades i es paguen amb molts interessos. Un exemple actual ho il·lustra molt clarament: les retallades en sanitat pública i serveis socials costen vides en una pandèmia. Vides que són el bé més preuat que tenim i que cal preservar i cuidar per damunt de tot.

La resposta ecofeminista

Precisament, un dels eixos de l’ecofeminisme és posar la vida al centre: de totes les persones en totes les zones del món, dels animals, de les plantes; del planeta, en definitiva. El benestar humà no pot ser complet si no assegurem el benestar de la resta d’éssers que conviuen amb nosaltres (o més aïna, a pesar de nosaltres) i si no respectem la Terra que xafem, que ens dona generosament tot allò que precisem per a subsistir. A açò cal sumar la valorització del paper fonamental i invisibilitzat que les dones desenvolupen en el manteniment de la vida en qualsevol punt del globus, i la lluita per l’emancipació plena i per la fi de l’opressió que patim les persones en general i les dones en particular. L’explotació dels recursos naturals té molt a veure també amb l’explotació de les dones i l’inefable trio capitalisme-patriarcat-colonialisme ben bé que ho sap.

Amb l’ecofeminisme, doncs, com teoritza la filòsofa argentina Alicia Puleo, feminisme i ecologisme es donen la mà, es troben en el camí per donar solucions enriquides (que no unidireccionals) al complicat panorama social i ambiental dels nostres temps. Dones i ecosistema no són el mateix, però sí que pateixen problemes comuns que –afirmava Mary Robinson– ha provocat l’home, en masculí singular que mai no inclou el femení. Després de més de quatre dècades que Françoise d’Eubonne fixara el terme, els plantejaments de l’ecofeminisme crític s’allunyen de posicions més essencialistes, que advocaven per la naturalització del paper domèstic de les dones i el rebuig frontal a la tecnologia. El que no ha canviat i s’ha reforçat amb el temps és el rol primordial de les cures, la pau i l’aprenentatge intercultural. Així, cuidar-nos entre dones, entre persones i entre pobles resulta central per poder avançar cap a un futur on no repetim les errades del present. Ben mirat, l’ecofeminisme no inventa res de nou, però sí que uneix lluites, redefineix espais i visibilitza opressions interseccionals.

Arribades a aquest punt, es podria pensar que resulta ingènuament utòpic pretendre un món en harmonia de tots els éssers vius que habitem la Terra, i on els avanços tecnològics servisquen per a millorar les nostres vides i no per a malmetre el territori més ràpidament o aïllar-nos com a individus. El que resulta totalment fal·laç és creure que la humanitat podrà perviure si seguim el ritme actual de destrucció de les persones i de la natura. Així, sense iniciar la senda del decreixement i la cooperació entre iguals, no podrem mai fer que el sistema productiu (que depén del reproductiu, no ens enganyem) siga equilibrat amb els recursos de què disposem, que no haurien de ser patrimoni de les elits. En resum, el que es pretén és viure d’una altra manera més acord amb la realitat, o siga, més realista: i d’això, curiosament, en diem utopia.

El paper de l’escola (i de les lleis educatives)?

Sovint escoltem que l’educació és la solució a açò o allò. Per desgràcia, aquesta frase més sovint encara s’aplica per passar la responsabilitat a l’entorn educatiu, entés de manera restrictiva. Que els problemes actuals se solucionen amb educació és innegable perquè, com he apuntat adés, l’educació és l’eina per a transformar la societat. Però si obviem l’abast del terme educació, errarem en la recepta perquè estarà incompleta. Primer i bàsic: l’educació no es dona només a l’aula, sinó que és tot l’entorn el que educa. Educar, doncs, no és patrimoni exclusiu del personal docent, sinó que és un conjunt d’accions que la societat en conjunt exerceix tant obertament com vetladament. De fet, l’escola actual no deixa de ser un reflex de la societat en què vivim. El que cal fer és pegar la volta al concepte i fer que les aules impulsen el món, i no l’inrevés.

El que passa amb la LOMLOE és que ha nascut sense una ambició veritablement transformadora, sinó com a modificació parcial d’una llei que té 14 anys i que va ser elaborada abans de l’estafa del 2008, amb tot el que ha plogut des d’aleshores. Si a això hi afegim que un dels pilars d’eixos canvis introduïts és l’Agenda 2030 per al Desenvolupament Sostenible de l’ONU, comprovarem que les propostes ecofeministes queden fora de la nova regulació educativa. El nou mantra de l’establishment és fer creure que és possible un creixement econòmic i industrial que respecte el medi ambient i les persones. Seguint aquesta lògica, la LOMLOE aposta per tèbies incorporacions, perquè tot continue bastant igual. De poc serveix esmentar la sostenibilitat i la igualtat d’oportunitats entre homes i dones si no es donen les eines per a canviar com ensenyem i si no es canvia el que ensenyem.

És possible que les expectatives que gran part de la societat teníem en aquesta llei foren massa elevades: al cap i a la fi, estem davant el govern més progressista i feminista de la història [sic]. Però també hi cap la possibilitat que realment ens hagen fallat, que no hagen estat a l’altura dels reptes a què ens enfrontem i, de pas, dels seus programes electorals. Amb tot, m’enteste a veure el got mig ple i a mantindre l’esperança que en un futur no massa llunyà podrem gaudir de la llei educativa que ens mereixem i, sobretot, que necessitem. No hem de tindre por de lleis que canvien cada pocs anys, sinó del fet que aquestes lleis no responguen al fi últim i més preuat de l’educació: fer un present i un futur millors. Però, per canviar les tornes, sens dubte, és menester que des de la comunitat educativa i des dels moviments socials en general, no deixem de fer propostes i les defensem allà on calga, governe qui governe, per incòmode que puga semblar. Igual en això ens hem fallat a nosaltres mateixes.

Inscriu-te al nostre butlletí

Top