La revista degana en valencià

Laia Santamaria: «La paraula no és ‘integrar’ ni ‘facilitar’, sinó ‘normalitzar’»

Anar a Alcoi sempre resulta atractiu perquè és visitar una de les ciutats de referència del nostre país. En aquesta ocasió ens esperava una dona jove que, amb molta tranquil·litat i uns quants anys, ha aconseguit, junt a d’altres, ser membre d’una filà de moros i cristians amb tots els drets i deures. Advocada, de mirada serena com sembla que ha estat la seua postura en els anys que han passat, no amaga l’orgull de tindre la millor festa de Moros i Cristians del món. I tampoc amaga la satisfacció d’haver aconseguit el seu objectiu. Ara ja estava preparant la Festa del Mig Any i esperant que la propera generació siga la de la plena integració de la dona.

 –Les festes de Moros i Cristians d’Alcoi son d’Interés Turístic Internacional. Per què tenen tanta rellevància?

Diguem que Alcoi és com l’aparador de les festes de Moros i Cristians: és com el punt de referència d’altres municipis. A Alcoi s’estrenen els vestits, els balls…, a banda de l’espectacularitat que poden tindre respecte d’altres municipis per la quantitat de gent que hi participa, la inversió que representen per a la ciutat, etc. Són un conjunt de factors.

 –Per tant, quin és el tret característic per a diferenciar-les, per exemple, de les d’Ontinyent?

Segurament, en cada poble les seues festes són les millors, però Alcoi és un punt de referència perquè són de les primeres festes de moros de la temporada. Tu vas a les festes de moros que fan a l’estiu i veus molts vestits i moltes coses que han eixit en Alcoi eixe any, perquè molta gent ve a Alcoi a veure què es porta aquesta temporada.

–Ací a Alcoi hi ha tota una economia al voltant de la festa…

Totalment. Hi ha moltíssima gent que viu de les festes: artesans, dissenyadors, gent que fa carrosses… Tot al voltant de la festa és una economia potent de la ciutat, perquè un tret característic és que ací els vestits han de ser originals, no poden haver eixit en cap altre lloc abans. Per tant, és un motor econòmic.

–Una festa amb 300 anys d’història, que ha sigut acusada de masclista…

Fins fa pocs anys, no arriba a dues dècades, estaven reservades exclusivament per als homes, i les dones no hi participaven d’una forma plena: no estaven en les juntes directives, no prenien decisions… No estaven en els òrgans de decisió de la festa. Això ha anat canviant, però molt a poc a poc.

–En 2001 es va negar desfilar a Hermínia Blanquer…

Ella va pagar la quota, el que ací diem creuar, a finals dels 90 com a festera de ple dret, i això ja va ser una revolució. Núria Martínez ja ho va fer abans, i el fet que una dona volguera tindre els mateixos drets ja va suposar una trencada de tòpics important. Però una a soles sempre costa, i fins que no n’hem sigut moltes, el canvi no s’ha vist.

–I com ha estat eixe camí?

Quan s’ha trencat la barrera, l’important ha sigut anar a poc a poc i intentar normalitzar al màxim la situació. Era important que veieren que no érem l’enemic, sinó que érem unes companyes de filà més, que no volíem trencar res sinó construir amb ells. Anar entrant a poc a poc a les filades ha sigut la clau, perquè tota pedra fa paret.

–L’Associació Sant Jordi, que regula la festa, què en pensava?

Ací hi havia una part que s’agarrava al tema del rigor històric, però, clar, hem de tindre en compte que això és una representació teatral, que moltes de les coses que es representen no passaven de veres. Al final no deixa de ser la festa del poble, que està subvencionada amb fons públics. I arribat el segle XXI és lògic que ha de tindre-hi un espai tot el poble. Hi havia gent que es preguntava: com explique a la meua filla que arribat un moment determinat ella no podrà seguir en l’entitat i el seu germà sí? Hui en dia, entre iguals, és complicat diferenciar.

–I la postura de l’Ajuntament? S’ha notat el canvi de govern?

Han millorat molt les relacions, perquè el canvi polític ha facilitat les coses. L’Ajuntament deixa en mans de l’associació l’organització de les festes i no hi intervé massa, però és cert que l’actual regidor mostra prou implicació en la normalització. La paraula no és integrar ni facilitar, sinó normalitzar.

–Però per poder normalitzar s’ha arribat fins i tot als tribunals…

Com en tots els processos d’integració, hi ha hagut moments complicats, en els quals s’ha girat l’esquena a persones per voler eixir en festes. Va haver-hi uns anys molts tensos.

–I les sentències què en van dir?

Va haver-hi un parell de sentències que van donar la raó a les persones que volien accedir-hi. El problema és que és un tema de festa, i no saps si judicialitzar una qüestió festiva és l’opció adequada perquè al final tu seràs companya d’eixes persones en una filà per a passar-ho bé. I si els has portat als tribunals, no sé jo l’ambient que tindràs…

–Vau arribar a sentir-vos discriminades?

Sí. Jo porte eixint des de menuda, i l’època dels procediments judicials per part d’un cert col·lectiu de dones em va pillar en l’adolescència, i va ser complicat. Perquè hi havia gent que considerava que això no podia ser i t’assenyalaven. Ara note que hi ha hagut un canvi de mentalitat molt important a Alcoi. Fa 15 anys et veies com una persona a soles que volies entrar, i avui en dia sembla que el xip ha canviat totalment. Hi ha molta gent que ens dóna suport, i això es nota en el dia a dia.

–La població estava dividida?

No dividida, però se sabia si estaves a favor o en contra. Eren moments molt complicats, perquè a Alcoi les festes són molt importants, com intocables socialment.

–Quantes filades hi ha actualment amb dones de ple dret?

No en sé el nombre exacte, però al voltant de la meitat, no totes encara. A voltes, la realitat ens sorprén perquè són les dones les que no volen entrar, les que diuen que és un món d’homes. Al principi hi havia un temor de què passaria si hi entraven les dones, i ara es veu que no passa res, que continua sent tot igual. Quan un col·lectiu que no ha entrat en un lloc comença a incorporar-se, sempre hi ha temors de què passarà, i la realitat és que no passa res.

–S’han arribat a canviar els estatuts de la festa?

Ara estan treballant en una modificació per veure com encaixen aquesta nova situació. Els canvis normatius sempre van per darrere dels canvis socials.

–L’any passat, la Filà Marrakesch, juntament amb Realistes, van permetre desfilar una esquadra composta íntegrament per dones, però no va ser en l’Entrada, sinó en la Diana. Per què no va ser en l’acte central?

Ací poden haver-hi diverses qüestions. En el cas de Realistes, va ser com una concessió de la filà que volien que eixe any isqueren dones. En el cas de Marrakesch, que conec internament perquè en sóc membre, les integrants podíem triar, i vam decidir que preferíem fer la Diana com un pas previ a l’esquadra, perquè sempre es diu que primer es fa la Diana i després l’esquadra, i volíem seguir la normalitat en eixe aspecte. I així ho vam fer.

–I enguany ja vau fer l’esquadra en l’Entrada…

Sí, nosaltres i Els Bascos, i no va passar res! Realment era qüestió de temps. En el meu cas, vaig sentir molta emoció, sobretot quan vaig veure gent que em es donava suport en aquest procés, perquè va haver-hi anys molt durs, on estaves marcat perquè lluitaves per una cosa que semblava que estava perduda. Vaig sentir com aconseguíem un objectiu que pareixia que mai arribaria. Hi ha molta gent que ha abandonat pel camí perquè no era fàcil. Ara les coses han canviat i són més senzilles, encara que hem d’aguantar comentaris…

–Si vosaltres ja ho heu aconseguit, creus que això continuarà endavant?

El fet de veure’ns a nosaltres ha potenciat que moltes dones vulguen fer-ho. També moltes filades han obert les portes de les entitats, i les que no estan plantejant-se com fer-ho, deixant que les xiquetes de la filà continuen. El canvi real es veurà en una generació posterior: ací sí que serà totalment igual. Aquesta generació ha sigut la del canvi, i la igualtat ja serà palesa en la propera generació. Nosaltres hem hagut d’esperar deu anys per fer esquadra perquè hi ha una roda per poder fer els actes. Per això serà en uns quants anys quan realment podrem veure el canvi.

–Creus que ha valgut la pena aquesta lluita?

Sí, perquè fins ara les dones eren meres espectadores, no podien participar de la festa com ara ho puc fer jo. I, sobretot, a l’hora de prendre decisions: ara podem votar i dir la nostra opinió, i això les dones no ho hem pogut fer mai.

Entrevista publicada al nº 420 (novembre 2016). Ací pots fer-te amb un exemplar 

Inscriu-te al nostre butlletí

Top