Tens 0 productes a la teua cistella
Va ser notícia en tots els mitjans de comunicació valencians: «Un dona dirigirà per primera vegada “El fallero” a l’Entrada de Bandes». Crida l’atenció que en ple segle XXI aquestes situacions siguen notícia quan haurien de formar part del nostre dia a dia. Però si en el conjunt de la societat les dones ja es troben amb un sostre de vidre que impedeix el seu ascens professional, en la música encara està més present.
El País Valencià és terra de música. I la música la fan i la interpreten homes i dones, tot i que la realitat és que la fan més homes que dones. Però no és una excepció valenciana. Si observem la dada absoluta, a dia d’avui només una de cada tres intèrprets –el 32 %– de les orquestres simfòniques espanyoles són dones. Al País Valencià, la presència de dones en orquestres[1] és del 35,2 %. Segons dades de la Federació de Societats Musicals de la Comunitat Valenciana, que agrupa 547 societats musicals, de 38.700 músics federats, tan sols el 37 % en són dones. Tampoc n’és una excepció espanyola: si comparem amb altres països la quota de participació femenina en les orquestres, és molt similar a la nostra, però ells la van aconseguir fa vint anys. De fet, als Estats Units o al Regne Unit les dones ja eren el 35 % de les plantilles en els anys 90.[2]
Davant d’aquestes dades, és inevitable preguntar-se: com és possible que en el sistema educatiu musical gairebé el 50 % siguen dones i aquesta presència no siga correlativa a les orquestres? Evidentment, hi ha un desajust entre l’oferta educativa i la demanda de les orquestres, ja que en aquesta última es reprodueixen els patrons sexistes del mercat privat de treball. No obstant això, també s’ha d’indicar que el percentatge de dones que cursen estudis musicals disminueix a mesura que augmenta el nivell formatiu: el percentatge de dones que acaben el grau superior (40 %) és inferior al de les que acaben el grau professional (més del 60 %). Però, hi ha menys dones en les orquestres perquè hi ha menys titulades superiors? O hi ha menys titulades superiors perquè saben que les probabilitats d’entrar en les orquestres per ser dona són menors?
LES DONES EN LES ORQUESTRES VALENCIANES
Si comparem les diferents orquestres valencianes, el rang de participació femenina oscil·la entre el 29 % i el 41 %, de manera que no hi ha cap formació en la qual hi haja paritat entre homes i dones (la més propera és l’Orquestra Filharmònica de la Universitat d’Alacant amb el 41,5 % de dones intèrprets). No obstant això, s’ha d’assenyalar que l’Orquestra de la Comunitat Valenciana és la tercera en l’àmbit estatal pel que fa a la participació de la dona (per davant té l’Oviedo Filarmonía i la Real Filharmonía de Galicia), amb 20 dones instrumentistes.
Tal com han afirmat diversos estudis, en les orquestres amb més dones s’observa una gran presència de solistes estrangeres, quasi sempre d’origen centreeuropeu. En l’Oviedo Filarmonía (l’orquestra amb més dones en l’àmbit estatal), el 75 % de les seues components són estrangeres. Exactament el mateix passa en l’Orquestra de la Comunitat Valenciana: de 20 dones, 15 són estrangeres, 5 espanyoles (entre elles, 1 valenciana). Segons ha explicat Javier Noya, «podem suposar que el que està succeint és un procés de circulació internacional per efecte del sexisme. Les dones a l’estranger també ho tenen més difícil, per la qual cosa han de buscar feina fora, en països on s’obri una finestra d’oportunitat. Al nostre país, la finestra era la tradicional debilitat de la formació en corda, enfront de la fortalesa dels vents».
També s’ha tractat la relació entre la participació femenina segons l’estatus de l’orquestra, i s’ha arribat a la conclusió que la participació de les dones és menor en els escenaris tradicionals, com Madrid, Catalunya o el País Basc. Per contra, la presència de la dona és més alta en les noves orquestres. En el cas valencià es pot observar com l’Orquestra de València (creada el 1943) compta amb un 31,7 % de dones en la seua plantilla, mentre que l’Orquestra de la Comunitat Valenciana (creada el 2006) amb un 37,8 %. Són 6 punts de diferència, però encara haurien de ser-ne més.
INSTRUMENTS MASCULINS O FEMENINS?
Un altre aspecte molt important és l’accés de les dones als diferents instruments. Tal com han afirmat Adenot o Willener, els instruments estan connotats culturalment, i fins i tot sexualment. Malauradament, encara hi ha instruments masculins o femenins. Fins al segle XX estava mal vist que les dones tocaren un violoncel perquè es col·locava entre les cames, per exemple. A més, ací la mida sí que importa, o això sembla: tradicionalment, els grans instruments, com el contrabaix o els timbals, eren per a homes. I també hi influeix el timbre: el greu està associat al masculí, i l’agut al femení. Per això trobem que, segons la família a la qual pertanyen els instruments, serà «normal» veure’ls en mans de dones, o cridarà l’atenció veure una xica tocant-lo, perquè fins ara no ha estat usual.
La secció de cordes sempre ha estat la més feminitzada, amb una mitjana del 50,12 % de dones en les orquestres valencianes. La segueixen els instruments de vent fusta (39,57 %) i els de vent metall (1 %). En cap de les orquestres analitzades hi ha una dona que toque la percussió. En la secció de cordes, el 100 % dels arpistes són dones, però pràcticament no hi ha dones intèrprets de contrabaix (16,7 %). En violins, violes o violoncels hi ha paritat home-dona, sobretot en el cas dels violins (47 %). A escala estatal, són els violins els que augmenten considerablement la presència de les dones en les orquestres, ja que una de cada dues dones de les orquestres espanyoles són violinistes. No obstant això, al País Valencià la cosa canvia: ací les orquestres tenen més quota femenina gràcies a les flautes, ja que el 85,4 % de les intèrprets són dones (enfront del 42 % estatal). Però, el clarinet tan sols és tocat per un 12,5 % de dones. Dit això, els instruments més tocats per dones en les orquestres són: l’arpa (100 %), la flauta (85,4 %), l’oboé (47,9 %), el violí (47,7 %), el violoncel (47,5 %), la viola (38,7 %), el contrabaix (16,7 %), el clarinet (12,5 %), el fagot (12,5 %) i la trompa (5 %). La trompeta, el trombó, la tuba i la percussió no són tocats per dones en les orquestres valencianes analitzades.
Si en el món de les orquestres les dones no tenen la visibilitat que mereixen, no és res comparat amb altres gèneres com el jazz, especialment el jazz simfònic de les big bands. Quan no s’inclouen vocalistes o pianistes, el percentatge de dones intèrprets està al voltant del 10 %. Si observem les xifres d’instruments de vent metall (trompeta, trompa, trombó…), entendrem per què es dóna aquesta situació, ja que els instruments solistes per excel·lència són el saxòfon o la trompeta, i malauradament ja condicionen la participació de la dona.
LES DONES PRENEN LA BATUTA
Començàvem aquest article amb un titular que va aparéixer fa poc en els mitjans de comunicació. Efectivament, Beatriz Fernández va dirigir «El fallero» durant la XIV Entrada de Bandes de Música de València. Va coordinar l’actuació de 14 agrupacions musicals i va demostrar que les dones estan capacitades per a això i molt més (una pregunta: els homes han de demostrar-ho?). El Certamen Internacional de Bandes de Música Ciutat de València té 130 anys de vida i tan sols quatre dones hi han participat com a directores. La primera va ser en 1986 Pilar Ruiz al capdavant de la Societat Unió Musical de Simat de la Valldigna. Beatriz Fernández, Lidón Valer, Amparo Edo, Dunia Pérez, Imma Mateu o Pilar Vañó són algunes de les moltes dones que han demostrat la seua vàlua per portar la batuta. El mateix passa en el món de la composició: en 130 anys d’història del mateix certamen, cap obra simfònica de compositora espanyola o valenciana ha estat interpretada. Només han estat tres les compositores estrangeres que ho han aconseguit, i això que tenim compositores de gran qualitat com per a reivindicar i donar a conéixer la seua obra.
DESFER-SE DEL MUR DE SO
De la mateixa manera que es parla del sostre de vidre, que impedeix que s’avance en la igualtat de gènere en els nivells ocupacionals i salarials, Javier Noya advoca per parlar del mur de so, igualment invisible i discriminador per a la dona en el món de la música clàssica. Però en ple segle XXI, amb la dona més apoderada que mai i els homes començant a tindre consciència de la situació, han de canviar les coses.
La situació pot començar a canviar si s’implanten audicions a cegues, ja que augmentaran la probabilitat que les dones entren a les orquestres. També s’haurien d’implantar mesures de conciliació laboral que permeten a la dona compatibilitzar l’activitat familiar i la musical sense necessitat de triar entre una o altra. Des del sistema educatiu i els mitjans de comunicació s’hauria de fer molt més visible l’aportació de les dones a la música. I, com no, mentre la situació no es normalitze, almenys en les orquestres o bandes de titularitat pública, caldria exercir mesures de discriminació positiva.
De segur que arribarà un dia que articles com aquest no siguen necessaris. Perquè la presència de les dones en bandes i orquestres tocant tot tipus d’instruments, dirigint i component, serà allò normal.
[1]Per a realitzar el següent estudi s’han analitzat les plantilles de l’Orquestra de la Comunitat Valenciana, l’Orquestra de València, l’Orquestra Simfònica de Castelló i l’Orquestra Filharmònica de la Universitat d’Alacant.
[2]SETUAIN, M. i NOYA, J. (2010). Género sinfónico. La participación de las mujeres en las orquestas profesionales españolas. Informe MUSYCA 02-2010. Universidad Complutense de Madrid.
