La revista degana en valencià

La música que mou els arbres

Fa ja un temps vaig publicar un article en aquesta mateixa revista en què afirmava que dir que no hi ha dones en la música valenciana és no conèixer l’escena musical. De dones que fan música en valencià i conreen diversos gèneres musicals, n’hi ha. I tant que n’hi ha! És més, si la música en valencià viu «una primavera creativa» —en paraules del crític musical Josep Vicent Frechina—, és també gràcies a propostes en què participen dones o en són les protagonistes. Qui són aquestes dones? La llista de projectes musicals formats exclusivament o en part per dones és llarga. Sense pensar-hi gaire em vénen al cap uns quants noms: Mara Aranda, Eva Dénia, El Diluvi, Sis Veus per al Poeta, Candela Roots, Júlia, Clara Andrés, Inèrcia, Pellikana, Xaluq, Els Ximples, Musicants, Carraixet, Komfusió, ESIR, Barbaritats, Pupil·les Dilatives, Mire Vives, Herba Negra, Gem, Tesa, Fera, Sumèria, Batà, Pelandruska, Sitja, Quamlibet, X-Fanekaes, Rodamons, Kaoba, Raquel Mengual, Eva Gómez, Maria Faubel, Sèrman Mànser, Laura Díaz, Tirant Lo Rock, Arrop i Tallaetes, etc. Es traca de solistes i grups que canten en valencià, però de solistes i grups valencians, en altres llengües, n’hi ha molts més: Mafalda, Thecla, Rocco, Dómisol Sisters, Besarabia, Polonio, etc. Ara bé, no és només dalt dels escenaris que trobem dones que contribueixen a fer de la música en valencià el que és. Dins de la indústria musical, aquestes també hi tenen molt a dir. És el cas, per exemple, de Carme Laguarda, de MésdeMil, o d’Annabel Nadal, de Suport Produccions. Igualment, també és una dona, Amàlia Garrigós, qui ha remat contra corrent per difondre la música valenciana des de les ones de Ràdio 9, l’extingida —i maltractada— ràdio pública.

Si fem números —tot i ser de lletres—, ràpidament ens adonem que hi ha més homes que dones que es dediquen a la música. Això passa al País Valencià i a tot arreu. Aquesta disparitat afecta (quasi) tots els àmbits, tret d’aquells considerats «femenins». Quants homes creieu que hi ha en qualsevol universitat en una aula d’educació infantil o educació primària? Jo enguany, de gairebé huitanta estudiants, només en tinc un. Igualment, per què continuem parlant d’infermeres quan hi ha també —tants o més—infermers? I per què parlem de «comare» o «llevadora» sempre en femení? (El baixista d’un conegut grup d’Alcoi ha ajudat a portar molts xiquets al món.) En aquests casos, la disparitat també hi és, però en detriment dels homes. La situació, en tots els casos, és igualment discriminatòria i sexista. A parer meu, el problema rau en la identitat de gènere que es clou en una oposició binària, en una classificació excloent. El pensament feminista critica que la construcció social i cultural del gènere atorgue als homes la categoria de l’U i a les dones la de l’Altre. D’acord amb aquest esquema, els homes són el centre, mentre que les dones romanen als marges. I viure als marges vol dir ser marginal, és a dir, secundari, accessori. Fóra bo trencar l’oposició home/dona i negar-nos a acceptar que hi haja una manera masculina o femenina de fer cançons, d’escriure… En definitiva, de viure.

En Digues que m’estimes encara que sigui mentida, l’escriptora i periodista Montserrat Roig esmicola la concepció tradicional sobre la funció i el valor de les dones en la societat. Aquestes, reduïdes a mers objectes dels homes al llarg de la història, s’han convertit en l’Altre (esposes, mares, filles…), alhora que se’ls ha negat el dret a la seua subjectivitat i a ser responsables de les seues accions en tant que subjectes actius. La literatura, durant segles, ha perpetuat aquesta imatge estenent-la i reproduint-la sense límits. Ara bé, què passa quan la dona deixa de ser musa —objecte de la representació dels homes— per esdevenir escriptora —creadora de noves representacions? Per a Roig, «la imatge que ens mostra el mirall […] ja no és la que l’U va inventar-se, […] és la nostra pròpia imatge, o la que imaginem que és la nostra pròpia imatge». En un sentit semblant, Sigrid Weigel, que apareix esmentada en Digues que m’estimes encara que sigui mentida, proposa que, atés que l’autoretrat de les dones procedeix del distorsionant espill patriarcal, cal que aquestes troben la seua pròpia imatge i s’alliberen d’aquelles que han estat pintades per la mà masculina. La imatge de l’espill, de fet, és recurrent en autores feministes, com per exemple Maria-Mercè Marçal. En definitiva, «la dona parla perquè la dona no és parlada».

Roig, que en aquest assaig tracta a bastament sobre l’encaix de l’escriptora en la societat, reivindica que la literatura escrita per dones ha d’ocupar en lloc que es mereix. Ara bé, la literatura, siga escrita per homes o per dones, cal valorar-la de manera crítica i objectiva per la seua genuïnitat: «Un text de dona descobert en un arxiu és bo perquè ens il·lumina quant a la nostra història, però no ens hem de deixar engavanyar en l’estovament. La reivindicació històrica és una cosa ben diferent de la reivindicació literària». S’ha d’evitar, doncs, caure en l’(auto)complaença. I, encara més, pidolar: «La queixa no és ofici. El lament no és llibertat. […] Un dels errors que pot cometre una escriptora és pidolar un lloc als mausoleus esmentats, perquè aleshores tot reclam es fa des del segon sexe, des de l’assumpció de ser “l’altre”». D’altra banda, segons Roig, la dona no ha de demanar perdó (ni permís) per escriure ni ha de limitar-se a «ser una dona que escriu»: «Quan l’escriptora es limita, davant el món, a ser una dona que escriu, trepitja suaument, parla amb dolçor i fa un somriure de nacre». A més a més, talment nega que la dona siga l’alteritat —una còpia o imitació dels homes—, també rebutja que la literatura escrita per dones siga representada per oposició a l’escrita per homes.

L’escriptora també insisteix a dir, contradient les crítiques que s’han fet sovint a la considerada literatura de dones, que «el món de la dona és el món», és a dir, el mateix món que el dels homes. Així doncs, «la mirada de dona és mirada d’escriptora que s’escriu i escriu el món. Però encara és considerada, adesiara, una mirada subjectiva —com si totes les mirades no en fossin, de subjectives». En un mateix sentit, Roig reivindica que el llenguatge no és exclusivitat dels homes; no hi ha, per tant, un llenguatge masculí i un llenguatge femení. Què vol dir, doncs, «literatura de dones»? Si hi ha una manera d’escriure femenina, què passa amb les dones que no escriuen d’aquesta manera? I amb els homes que sí que ho fan? Si hi ha una literatura de dones, també n’hi ha una d’homes? Tal com explica Roig, «franceses com Annie Lecrec primer, i Hélène Cixous després, buscaren la nova paraula de dona a partir de la lectura atenta del propi cos. […] Però no escrivim, només, amb el cos. La dicotomia continua. No som només matèria». D’altra banda, val a dir que una mirada femenina, o una literatura femenina, no acaba pas amb la dualitat home-dona, sinó que la reprodueix: «¿Ens hem allunyat de l’U potser per tornar-hi d’una altra manera?», es pregunta Roig. Efectivament, hi ha el perill de crear una societat invertida, una «contrasocietat», una societat femenina, que seria igualment una societat sexista. Per dir-ho en paraules de Julia Kristeva, lluitant contra el mal es reprodueix el mal.

En Digues que m’estimes encara que sigui mentida Montserrat Roig parla de literatura, però les seues reflexions les podem aplicar perfectament a la música i, més concretament, al panorama musical valencià del segle XXI: tots els seus arguments i contraarguments hi encaixen a la perfecció. Així doncs, on Roig escriu «literatura» nosaltres podem llegir «música». La crítica romandrà intacta. Com ja hem dit, sabem que el gènere (ser «home» o ser «dona») no és una realitat biològica —és a dir, natural—, sinó una construcció social i cultural. Dit d’una altra manera, els conceptes de masculinitat i de feminitat són meres convencions socials que no es basen en cap realitat empírica. De fet, quan les categories de gènere es posen en dubte, també es posa en crisi la realitat del gènere. Què vol dir, per tant, «música de dones»? Si hi ha una manera de fer música femenina, què passa amb les dones que no la fan d’aquesta manera? I amb els homes que sí que ho fan? Hem de treballar perquè la paritat, també en el món de la música, siga una realitat. Però també hem de defugir tota etiqueta que marque, que discrimine, que excloga, que encaselle. D’altra banda, si hem de classificar la música, que siga per gèneres musicals, i no per la identitat de gènere de les persones que hi ha al darrere de les cançons que escoltem a casa, al cotxe, a la feina, al carrer, etc. Les cançons que —si són bones— aconsegueixen moure els arbres.

 

Article publicat al nº 424 (març 2017), dedicat a les dones en la música valenciana. Ací pots fer-te amb un exemplar

Inscriu-te al nostre butlletí

Top