La revista degana en valencià

Dones renaixencistes

26/01/2021

No fa massa que fullejava amb curiositat, una vegada més, el volum gruixut que amb tanta fortuna va intitular Constantí Llombart com Los fills de la Morta-viva, en referència als escriptors que, després de l’època medieval, al parer de l’autor havien de formar part del seu catàleg de literats que hi havia hagut a València, o que encara hi eren, i que havien d’incloure’s en aquell estudi configurat per a la «història del renaiximent lliterari llemosí en València», com s’encarrega ell mateix d’especificar al subtítol d’aquell paper premiat als Jocs Florals del 1879 i publicat quatre anys més tard. No cal dir que l’obra de Llombart, a més de ser útil encara ara, és una de les poques produccions científiques de la nostra Renaixença que, a més, tingué el valor d’usar la llengua que molts altres lloaven i deien defensar però que no usaven en els seus escrits cultes, ni en la seua literatura i, fins i tot, ni tan solament a casa seua. Una situació gens nova, per cert. No volia, però, parlar de Llombart, ara, ni tampoc parlar de l’ús del valencià, sinó de l’escassíssim percentatge de dones escriptores valencianes que aquest activista de la Renaixença va ser capaç d’inventariar.

En efecte, solament quatre senyores apareixen com a autores literàries al catàleg de Llombart: Maria Orberà i Carrion, Manuela Agnés Rausell, Lluïsa Duran de Leon i Magdalena Garcia Bravo. El nombre tan reduït no ens ha d’estranyar. És del tot previsible, com també és previsible el tipus de producció literària d’aquestes senyores: obres poètiques, narracions breus, articles en periòdics i, en el cas de la primera, alguns escrits adreçats a la formació de les xiquetes del seu temps, atés que es va dedicar a l’ensenyament. Per altra banda, en valencià, aquestes senyores varen escriure poc. Duran de Leon –nascuda a Barcelona i criada a Marsella– i Garcia Bravo –del cap i casal– sembla que foren les més prolífiques, al costat de Rausell –en qui treballa Rafael Roca de fa temps. En canvi, l’altra no passa d’alguna aproximació certament tangencial. La cosa no podia ser molt diferent. Llombart destaca, en el cas d’Orberà, les seues lectures (santa Teresa, sor Juana Inés de la Cruz…) i el fet que el seu germà arribàs a bisbe d’Almeria. En el cas de Rausell –de qui sembla que estava enamorat Llombart–, li reconeix unes «excel·lents disposicions per a l’art de fer noveles», però no s’està de dir, de seguida, que a la literatura «sols ha dedicat sos ratos d’oci, sens descuidar en lo més mínim les faenes del seu sexo», i afegeix que «sobreïx per son esmerat aseo y economia domèstica». De Garcia Bravo, Llombart copia un «Cant d’amor» a la Mare de Déu. Duran, també afeccionada la música, donava «escasa importància» a les seues capacitats, que quedaven reduïdes a l’àmbit més o menys familiar. La visió de Llombart no podia ser diferent, en encarar-se a la imatge de les dones escriptores. Falta, però, veure què varen escriure, realment: estudiar-les. Segur que no són l’exponent més brillant de la Renaixença a València, però són un bon testimoni d’afecte a la llengua i d’una relativa fe en ella i el seu futur.

Inscriu-te al nostre butlletí

Top