22/05/2020
Peu de foto: Acte de presentació a la Facultat de Geografia i Història (Foto: Àlex Llinares)
En els darrers anys, diferents iniciatives sorgides al si d’entitats públiques i privades estan permetent que es visualitze el treball de multitud de dones de tots els temps que, fins ara, havia restat ocult. I és en aquesta línia de presa de consciència de la perspectiva de gènere que l’editorial Afers, que dirigeix Vicent Olmos –antic membre del Consell de redacció de Saó–, acaba de realitzar un magnífica aportació. Es tracta del volum col·lectiu Quinze dones valencianes, que ha sigut coordinat pel professor Antoni Furió, i que es presentà al públic el passat 9 de març, a propòsit de la diada de la dona treballadora, a la Facultat de Geografia i Història de la Universitat de València.
D’aquesta manera, el volum col·lectiu, que pretén combatre la «criptogínia» –és a dir, l’ocultació dels referents femenins–, està integrat per quinze assajos que sintetitzen la vida i l’obra d’altres tantes valencianes, no totes conegudes, ni excepcionals o extraordinàries, com bé remarca Furió. Però es tracta, en qualsevol cas, de dones que es varen obrir camí en un món presidit per hòmens.
Així, per ordre cronològic, Juan Vicente García retrata Carrossa de Vilaragut, senyora d’Albaida que arribà a gaudir d’un gran poder en l’època del rei Joan I. A continuació, Lledó Ruiz explica les gestes de Maria de Castella, esposa d’Alfons el Magnànim, que actuà com a virreina durant les llargues absències del monarca a Nàpols. Ferran Garcia-Oliver, al seu torn, s’ocupa de la biografia d’Isabel de Villena, abadessa del convent de la Trinitat i escriptora cèlebre pel seu «formidable» Vita Christi. Antoni Furió elabora el perfil de Beatriu Guimerà, «una víctima, una jove perseguida per la Inquisició per judaïtzant». Mentre que Vicent J. Escartí glossa la trajectòria d’una de les dones més poderoses de tots els temps: Germana de Foix, reina d’Aragó i virreina de València.
Immerses ja en l’edat moderna, Estefanía Ferrer estudia Mencía de Mendoza, noble i política castellana que fou protectora de l’erasmisme; i Rosa M. Gregori, la impressora Jerònima Galés, que desenvolupà la seua professió a l’ombra tant dels marits –Joan Mey i Pedro Huete– com dels fills. Així mateix, Laura Peris escriu sobre Narcisa Torres, autora del segle XVIII de qui sols se’n té notícia a través de Carles Ros; i Pau Viciano, sobre la castellonenca Amàlia Fenollosa, poeta romàntica que durant la seua joventut mantingué una estreta relació d’amistat amb el català Víctor Balaguer i l’aragonés Jerónimo Borao.
La part final del llibre està dedicada a sis dones d’època contemporània: Blanca Cerdà ens acosta a Manuela Solís Claras, la primera universitària valenciana; Rosa Solbes, a l’escriptora, feminista i socialista Maria Cambrils; Josepa Cortés, a la mestra i política Empar Navarro Giner, que reivindicà l’ús de la nostra llengua a l’escola; Guillem Chismol, a Olímpia Arozena, la primera professora universitària; Maria Folch, a Enriqueta Agut, militant comunista que hagué d’exiliar-se a Mèxic; i Anna Aguado, a Alejandra Soler, defensora de l’escola pública que, amb cent anys, encara participà en les mobilitzacions del 15-M del 2013 (li deien la «iaia del 15-M»).
Benvingut siga aquest volum que avança en el camí de la visualització de les dones. Confiem que servisca d’exemple i de model per a d’altres treballs que continuen reivindicant la vida i el treball de dones com ara Manuela Agnés Rausell, Magdalena Garcia Bravo i Lluïsa Duran, que varen escriure en valencià durant una època tan complicada com la segona meitat del segle XIX.