La revista degana en valencià

Doro Balaguer: immens i irreptible

Ahir, una dolorosa trucada de Rocío Sánchez, la companya de «tota la vida» de Doro Balaguer, em va assabentar de la mort de Doro. Doro Balaguer era un home que havia lluitat tota la vida per les seues idees i un valencianista de pedra picada, honest i insubornable. I sobretot un amic. I un gran lector. Li enviava regularment tots els números de la revista Afers, que es llegia sempre, almenys en part, i em comentava tot allò que li havia sobtat més, que sempre eren moltes coses, de vegades insospitades. Doro era, també, un gran conversador. Recorde que la darrera vegada que el vaig visitar a sa casa llegia amb atenció Sobre el olvidado siglo XX, de Tony Judt. Parlàrem del llibre, alhora que em comentava episodis de la vida del pintor Monjalés, a qui vaig conèixer a casa de Doro i que li havia deixat un peça seua per reproduir en una coberta d’Afers. De fet, la meua visita fou per recollir el quadre. I parlàrem també, com sempre, de política i de la nova situació que es presentava al País Valencià arran de l’eixida del PP de les institucions.

Isidor Balaguer Sanchis, Doro Balaguer, nasqué a València el 1931 en una família de petits industrials i comerciants vinculada a la cultura artística de València. El pare, molt aficionat a la pintura i a la música, participà en el moviment renovador que, als anys trenta, donà com a resultat iniciatives com ara la Sala Blava, Acció d’Art o la revista Taula de Lletres Valencianes. Es va llicenciar en Belles Arts a l’Escola de València (1946-1952) i visqué un temps a París becat pel Col·legi d’Espanya, on es va es va afiliar al Partit Comunista (PCE) i on va poder conèixer les tendències més actuals de la pintura internacional d’aquell temps, pràcticament ignorades llavors a l’Estat espanyol i menystingudes en l’ambient acadèmic dominant. Fou membre del Grup Parpalló i després, tant per raons polítiques com familiars, abandonà la pintura. Milità durant molts anys en el Partit Comunista d’Espanya, en l’organització valenciana del qual ocupà un lloc molt destacat. Va patir presó a causa de la seua militància política, fou membre del comitè central i representant en diversos organismes de coordinació democràtica durant la Transició. Fou un dels fundadors de l’Agrupament d’Esquerres del País Valencià i, posteriorment, dirigent de la Unitat del Poble Valencià. I va ser el candidat a la presidència de la Generalitat per la Unitat del Poble Valencià en les eleccions del 1983.

Juntament amb Ernest Garcia i Gustau Muñoz, Doro Balaguer impulsà la revista Trellat, una publicació que, malgrat la seua durada breu (1980-1983), fou una eina important de reflexió per a les esquerres valencianistes. Així mateix, Balaguer fou clau en la tornada de Josep Renau —que havia estat amic del seu pare— al País Valencià, així com en el fet que el fotomuntador deixés el seu llegat al poble valencià (sic!).

L’any 2001, la Universitat de València li va atorgar la Medalla d’Or i, a la fi del 2011, va tenir l’oportunitat de penjar la seua única exposició individual, una retrospectiva de la seua obra i algunes peces que havia pintat els darreres temps quan, ja jubilat, havia tornat a pintar amb una vitalitat encomiable, tot siga dit. L’exposició, que constava de 42 obres, es va penjar a la Fundació Chirivella Soriano, es va titular «Doro Balaguer: Pintura, Política, Vida», i va ser comissariada pels seus amics Francesc Pérez Moragon i Carlos Pérez. La mostra es completava amb un documental on es pot veure Doro explicant episodis de la seua vida i la seua relació amb la política i l’art. En aquella ocasió vaig tenir també el privilegi de ser l’editor del catàleg de l’exposició.

L’any 2009, a la meua editorial, Afers, li vaig editar un llibre (L’esquerra agònica. Records i reflexions) que és una molt interessant combinació entre la memòria del passat personal de l’autor i les seues opinions actuals entorn d’una sèrie de qüestions relacionades amb l’art, la política, el nacionalisme i altres matèries, tal com es desenvolupen al País Valencià, però també en un marc geogràfic i social que abraça el món sencer. S’enquadra, per tant, en el gènere memorialístic, i per això hi apareixen tota mena de fets i de persones —Vicent Ventura, Josep Renau, Joan Fuster, Ricardo Muñoz Suay, i també Bush o Putin o José María Aznar i molts d’altres—, i alhora és un assaig que recull opinions, respostes i observacions sobre la realitat del present i dels períodes immediatament anteriors, sempre des d’una perspectiva cívica i que, sens dubte, susciten en el lector altres opinions, altres respostes i altres observacions, en un diàleg tàcitament demanat per Doro Balaguer en posar les seues sobre el paper.

Ara fóra bo que les nostres autoritats li retessen un homenatge merescut. Doro Balaguer fou una figura clau en la lluita antifranquista i durant la Transició. La seua memòria ha de ser clau per a mantenir la lluita per les llibertats del País Valencià. I la dignitat…

Imatge: Francesc Vera 

Inscriu-te al nostre butlletí

Top